Aneto

Octubre 1982. Foto d'una targeta postal de l'època on està marcada la via normal de l'Aneto des del refugi de la Renclusa, situat al vessant nord prop de Benasc, al Pirineu aragonès. La ruta remunta per creuar la cresta dels Portillons i entrar en la glacera, llavors la més extensa de la serralada. 

Octubre 1982. Refugi de la Renclusa (2.140m), el primer edifici data del 1916. A la dreta la part lliure, oberta quan el refugi principal tancava a l'hivern. 

Octubre 1982. Hem sortit del refugi a les 5,30 del matí i tot pujant, les primeres llums il·luminen el pic de Paderna (2.627m)

Octubre 1982. Des del Portilló Inferior (2.742m) tinc la primera visió de la mítica glacera de l'Aneto i del cim que es veu terriblement lluny. 

Octubre 1982. Pujada al Portillo Superior (2.899m) per on es creua la cresta i es baixa a la glacera. Les primeres neus de la tardor compliquen la progressió. 

Octubre 1982. La cresta amb els dos Portillons queda enrere. 

Octubre 1982. Quan portàvem 5 hores d'ascensió, just abans d'entrar a la glacera, m'hi vaig aturar, no podia seguir el ritme del meus companys. Ells trigarien 3 hores més en arribar fins el cim. Només feia 2 anys que sortia a la muntanya en excursions senzilles i va quedar clar que no tenia ni la forma física ni l'experiència suficient per afrontar l'ascensió més llarga de la serralada, de unes 12 hores per l'alta muntanya. Els vaig esperar 4 hores i vam baixar plegats. Un bon aprenentatge.    

Juliol 1985. Segon intent, aquesta vegada pel vessant sud. Pujant per la pista des del Pla de Senarta, més amunt de Benasc, fem nit al refugi de pescadors de Corones, a 2.000 metres. Al fons el pic de Vallibierna. 

Juliol 1985. Remuntant la vall de Corones. Ibón del Mig, a 2.750 metres.  

Juliol 1985. Pujant cap el llunyà coll de Corones (3.200m). És qüestió de paciència i ritme si es vol tenir èxit.   

Juliol 1985. Des del coll de Corones, la piràmide somital de l'Aneto. 

Juliol 1985. El pont de Mahoma, una petita cresta fàcil i tanmateix perillosa que cal superar per arribar al cim de l'Aneto. 

Juliol 1985. Des del cim de l'Aneto mirant cap a l'oest: coll de Corones, la cresta del Mig (Corones, del Mig, Astorg i Maleït) i el vèrtex de la Maladeta al fons a la dreta. Tot encara per descobrir.

Juliol 1985. Des del cim de l'Aneto, mirant cap a l'est: l'Espatlla, la Bretxa, Tempestats, Margalida i Russell. Molts cims per explorar. 

Juny 1994. El vesant nord de l'Aneto des del Pla d'Aigualluts. La neu de l'hivern encara aguanta. El nostre objectiu és pujar de matinada amb els esquís. 

Juny 1994. Bivac a la vall de Barrancs, al peu de la gran pala de neu que baixa directa de l'Aneto. A les 4 de la matinada sortirem amunt amb els esquís al peus i els frontals encesos. La glacera llueix encara que no hi hagi lluna.

Juny 1994. Portem gairebé dues hores quan les primeres llums del dia ens agafem foquejant pendent amunt i fent les ziga-zagues necessàries per superar el pendent.

Juny 1994. L'esquí de muntanya és la millor manera de gaudir de l'alta muntanya durant l'hivern i la primavera, quan la neu fonda impedeix la pujada a peu. 

Juny 1994. Des del coll de Corones anem primer a fer la Punta Oliveras (3.298m) un tresmil secundari, a penes un bony en l'aresta occidental de l'Aneto. 

Juny 1994. Des de la Punta Oliveres, al tram final de pujada que faré íntegrament amb esquís, fins les roques de l'avantcim. 

Juny 1994. Per creuar el Pont de Mahoma ens encordem, un vent fort i glaçat ens ho aconsella per seguretat. 

Juny 1994. Des del cim de l'Aneto, mirant cap el sud, el pic de Vallibierna, que va ser el meu primer tresmil en solitari, l'any 1988. 

Juny 1994. Des del cim de l'Aneto, mirant cap a l'oest, els massissos de Posets i Perdiguero. En primer terme, baix, la cresta de Cregüeña. 

Juny 1994. La baixada més llarga del Pirineu, 1.200m de desnivell esquiant des del cim de la serralada pirinenca fins al fons de la vall de Barrancs.