Eristes

Juny 1994. Des de la bonica zona de les granges de Viadós i el seu refugi privat, accessible pel poble aragonès de San Juan de Plan, seguim el GR11.2 i remuntem la vall de la Ribereta en direcció est, un llarg camí en direcció al coll d'Eriste. 

Juny 1994. Els tres pics d'Eriste des de Viadós. A l'esquerra s'obre el coll de Millares, el nostre objectiu.

Juny 1994. Pujant per la vall de la Ribereta, acabat el bosc, es deixa veure a l'esquerra part de la cresta d'Espases coberta de neu recent. 

Juny 1994. A l'alçada del llac de Millares (2.353m) deixem el GR11, ens desviem a la dreta i ja sense camí flanquegem la base del pic de Millares (2.938m) i ataquem directament el coll del mateix nom. 

Juny 1994. Des del coll de Millares (2.831m), la pujada per la cara nord-est de l'Eriste nord o pic Beraldi, no té dificultats aparents, tret de la relliscosa neu recent. Henri Beraldi (1849-1931) fou un gran pireneista i autor de la monumental obra en 7 volums 'Cent anys als Pirineus'.

Juny 1994. L'Eriste Sud  (esquerra) i el Gran Eriste des del cim de l'Eriste Nord o pic Beraldi. La inestabilitat del temps ens desaconsella continuar. 

Juny 1994. Des del cim de l'Eriste Nord, els dos ibons de Bagüeña, al vessant oriental dels Eristes.  

Juny 1994. Des del cim de l'Eriste Nord, els dos pics de la Forqueta, que havia coronat en solitari uns dies abans.

Juny 1994. Llac de Millares, de baixada. Com que el temps empitjora, optem per abandonar ràpidament la cresta exposada al llamps. 

Setembre 1996. Barranc de l'Aigüeta de la Vall. Remuntem des del poble d'Eriste (1.080m) per una vall inèdita i esplendorosa de colors de tardor. 

Setembre 1996.  Pleta de la Vall (2.000m) lloc ideal per plantar les tendes i estrenar-les de cara a la propera expedició a l'Aconcagua. 

Setembre 1996.  De bon matí, remuntem la vall passant a tocar l'ibón de Bagüeña (2.460m).

Setembre 1996.  Els tres Eristes s'alcen damunt del llac. Progressem pel pedregar i ataquem primer l'Eriste Sud (esquerra).

Setembre 1996.  Superada la grimpada d'una petita canal, ja som a la cresta. Tenim a tocar el cim de l'Eriste Sud (3.045m). Al fons es destaca el Gran Bachimala.

Setembre 1996.  La cresta fins el Gran Eriste és difícil, ens toca baixar i flanquejar per poder-lo atacar per una altra canal de grimpada fàcil. 

Setembre 1996.  A prop del cim del Gran Eriste (3.053m). Tenim la sort de gaudir d'un dia perfecte. 

Setembre 1996.  Des del cim del Gran Eriste, es veu en primer terme el cim de l'Eriste Nord o pic Beraldi. Al darrere, la gran muralla de la cresta d'Espases i el cim del Posets. Al fons a la dreta s'albira el Perdiguero.

Setembre 1996.  Des del cim del Gran Eriste, el massissos del Mont Perdut (esquerra) i Vignemale, identificable per la blanca glacera d'Ossue.