Bardamina

Març 1994. Un veritable torb es va abatre sobre nosaltres quan començàvem a pujar la Coma de la Paül i ens vam veure obligats a girar cua. 

Octubre 1995. Pujant la llarga Coma de la Paül, mirant enrere cap el nord, a l'altra banda de la vall d'Estós, s'alcen els Clarabides i el Perdiguero.

Octubre 1995. La Coma de la Paül, una pujada de 1.144m de desnivell que sempre es fa eterna. El glaç entre les pedres dificulta la progressió.

Octubre 1995. Des del coll de la Paül (3.032m) veiem en direcció oest el cim del Posets i les seves arestes sud i est, al peu de les quals hi ha les restes de la glacera de Posets.  

Octubre 1995. Resseguim en direcció est la base de la cresta de Bardamina per tal de trobar-li el punt feble.  

Octubre 1995. Cim del pic de Bardamina (3.079m). Al fons, el Posets. El vent del sud fa aixecar les boires que comencen a entelar el paisatge. 

Octubre 1995. Des del cim del Bardamina, el petit llac sense nom al sud de la carena.  

Octubre 1995. La Vall dels Ibons, al sud de la cresta, un territori que desconeixem.   

Octubre 1995. Des del cim del Bardamina, en direcció oest, veiem els dos pics que ens proposem assolir. En principi l'aresta sembla assequible.  

Octubre 1995. El pic Bardamina des del cim del pic de la Paül (3.078m). A partir d'aquí la cresta es torna difícil i malgrat l'ajuda de la corda, l'empitjorament del temps ens recomana buscar una escapatòria per una canal directa. El Pic Inferior queda pendent.