Transhumància berber

Maig 2016. Itinerari a Wikiloc del trekking de 77km en 6 dies, travessant cinc colls (tizzi) de l'Alt Atlas Central. Caminarem des de la vall del Dadès fins a la vall d'Ait Bouguemez.

Maig 2016. Ait Youl (1.709m) el primer campament, situat a 2km de l'uadi (riu) Dadès i de la carretera RR704 que ens ha portat des de Marràqueix. La ciutat de Boulmane Dadès queda a uns 10km al sud. Les dues tendes blanques grans són el menjador i la cuina. Les vermelles petites són els dormitoris dels sis clients i el guia. Els mulers dormen a la tenda cuina. Al fons, la família nòmada encén un foc i bivaqueja sense tenda.

Maig 2016. La família bivaqueja al ras i carrega i descarrega cada dia tota la seva impedimenta en els dromedaris, ases i cavalls que els serveixen per al transport. Ja portaven uns dies de viatge des de la seva zona d'hivernada al massís del Jbel Saghro, la llar ancestral dels Ait Atta, a uns 50 km al sud-est d'aquí.

Maig 2016. Mohamed Bakchi és el guia local i ens explica en francès sobre el mapa el recorregut de la ruta. Nadiu de la zona, va viure durant molts anys a Bèlgica i ara es dedica a guiar turistes interessats en la cultura berber. Christian i Jaqueline són els dos clients francesos del grup.

Maig 2016. Primer dia, seguim el guia per un corriol poc marcat fins trobar la caravana que circula pel fons de la vall. Són les primeres ondulacions de l'Alt Atlas.

Maig 2016. La caravana que circula pel camí tradicional de la vall està formada pels quatre membres més joves de la família, els pares septuagenaris van sortir de matinada amb el ramat dalt dels turons, on hi ha la pastura fresca. Els nostres mulers amb la impedimenta del campament s'uneixen al grup familiar. Ja es coneixen d'altres viatges.

Maig 2016. Tizzi Imjgarne (2.176m) el primer coll dels cinc que haurem de remuntar, cadascú més alt que l'anterior. El camí tradicional de transhumància que seguim es fa servir des de fa moltes generacions, amb els seus punts d'aigua ja coneguts i els seus llocs aptes per acampar.

Maig 2016. Després de caminar 11km al migdia arribem al campament Imjgarne (2.087m). Una parella d'ases ben carregats completen el grup de dromedaris de la família, que també compta amb algun cavall.

Maig 2016. Al final de la jornada ens presenten a la família. A la dreta el fill gran, Lahcem, a l'esquerra la seva germana Khira i al mig la seva tia, de la qual no aconseguim esbrinar el nom, només ens van dir que era vídua. Tots es van mostrar callats, tímids i discrets, amb prou feines vam poder interaccionar amb ells, no parlaven francès, només amazic i àrab.

Maig 2016. La Khira, la filla, era la més activa i treballadora en la feina del campament i alhora la més esquiva, costava veure la seva cara, que de vegades es cobria davant nostre, uns desconeguts.

Maig 2016. La tia, la més sempre amb la cara descoberta, mostrava al front i la barbeta uns tatuatges rituals fets amb henna. A la cultura amazic, la barbeta tatuada d'una vídua simbolitza la barba del marit difunt.

Maig 2016. Redwane, el fill petit, un adolescent molt esquiu la tasca principal del qual era encarregar-se dels animals una vegada descarregats, portar-los a pasturar i beure.

Maig 2016. Campament Imjgarne (2.087m). La família s'ha aixoplugat en unes coves del fons davant l'amenaça de pluja que finalment farà acte de presència al migdia. Poc abans de la posta de sol arriba el ramat conduït pels pares, que amb prou feines es deixen veure.

Maig 2016. Un dels nostres mulers elabora el pa que consumirem al sopar i l'esmorzar. Cou la massa ja fermentada en una paella al foc on ha posat un llit de pedres. El combustible són matolls secs recollits dels voltants. Tampoc no sap francès, ens entenem com podem quan m'interesso per la seva feina.

Maig 2016. Observem com, a l'entrada de la cova, la Khira pastava enèrgicament durant una bona estona. Després va anar a recollir una càrrega de matolls secs per al foc.

Maig 2016. Entre la Khira i la seva tia van muntar un llit de còdols del barranc, el van escalfar encenent uns matolls a sobre, després el van bufar per eliminar la cendra i van dipositar a sobre la massa ja fermentada i pastada. Assistíem absorts a tota l'operació, veient com cremaven la part superior de la massa per crear una crosta dura.

Maig 2016. Un cop la crosta formada, van cobrir la massa amb graveta recollida del llit del barranc i van dipositar a sobre més matolls cremant. Tot l'embolcall mineral va quedar així escalfat complint la funció de forn primitiu. Un 'pa a les pedres' de diversos quilos va quedar llest unes hores més tard i ens el van donar a tastar, compacte i deliciós, com el pa dels nostres avis. Una meravella d'adaptació al medi i la supervivència, la saviesa ancestral.

Maig 2016. Al nostre campament, el cuiner ens preparava fresques amanides al migdia i cuscús o tajine de verdures, llegums i una mica de carn per sopar. Al tercer dia van matar un cabrit per tenir carn fresca disponible.

Maig 2016. En un territori tan àrid la poca fauna existent s'amaga del sol abrasador. Aquest gran llangardaix ens observava des del forat de la paret.

Maig 2016. Seguint la caravana familiar trobem altres famílies amb els seus ramats que fan el mateix recorregut. Els gossos solien embrancar-se en agressives disputes, no els utilitzen com a pastors, sinó com a defensors del ramat. Vam veure el jove Redwane utilitzar una fona.

Maig 2016. Un dels nens d'altres famílies que anem trobant. Ens miren amb sorpresa, no ha de ser habitual trobar-hi turistes.

Maig 2016. Segon dia, seguim a la caravana en pujada fins a coronar el Tizzi Toudat, coll de 2.700 metres, abans d'iniciar la baixada per l'altre vessant. Pujant ens va caure un bon xàfec i fins i tot una mica de calamarsa. Ens aixopluguem una estona sota una savina. Estàvem a 6ºC, una temperatura que no esperàvem al maig al Marroc, quan a Marràqueix feia 30ºC.

Maig 2016. A la baixada ens van ensenyar la tècnica de 'l'estufa berber'. Consisteix en calar foc a l'interior sec dels abundants matolls espinosos tipus coixí de monja. El fum asseca la roba però et deixa impregnat d'una olor nòmada que durarà tota la setmana.

Maig 2016. Al matí del tercer dia podem veure amb claredat els pares. Addi, el pare, aconsella un dels mulers mentre revisa una de les nostres mules, que sembla tenir una rascada al coll.

Maig 2016. Famma, la mare, a qui a penes vam veure en tota la setmana. Ella i el seu marit sortien de bon matí i conduïen cada dia el ramat de 400 cabres i ovelles pels alts turons i apareixien al capvespre al campament.

Maig 2016. El tercer dia es va despertar assolellat i els colors es van saturar. El paisatge resplendia mostrant l'Atles amb tota la seva àrida bellesa mineral. Ens dirigim cap a la part més alta de les muntanyes del fons, que caldrà superar.

Maig 2016. Encara que sembli mentida, un rierol amb aigua baixava entre les muntanyes seques. Veiem un parell de savines en primer terme i d'altres al fons, és l'únic arbre que hi sobreviu.

Maig 2016. Campament al costat del corrent d'aigua de l'assif Majdig (2.529m). La família bivaqueja una mica més amunt, mantenint una distància prudencial.

Maig 2016. La jornada ha estat curta (7km), el cuiner ens prepara al migdia una fresca i nutritiva amanida amb olives diverses i tonyina de llauna, tot sempre acompanyat del deliciós te.

Maig 2016. Sembla que la mula malalta no millora, els mulers i el cuiner li preparen i apliquen una cataplasma de color verdós per alleujar el mal del seu coll.

Maig 2016. Com cada matí, el Lahcem i la Khira en la feina de distribuir la càrrega entre els animals. Algun dia els donarem un cop de mà en la tasca. Hi havia una dromedària indòcil que es resistia i no parava de bramar escandalosament en notar la càrrega sobre el llom.

Maig 2016. La primera part de la quarta jornada consisteix a remuntar el corrent d'aigua de l'assif Majdig, on trobarem zones de pastura verda i altres famílies acampades. Aquella tarda, després de 14km, vam arribar al campament Tamgoumart (2.849m), on va tornar a ploure amb força durant tres hores seguides, amb una mica de calamarsa.

Maig 2016. Cinquena jornada, la més llarga (15km) i de paisatge més espectacular. Des del Tizzi Tamgoumart (3.029m) observem atònits el collet següent que ens espera, Tizzi Tafroute, una bretxa a la muntanya a la qual, encara que sembli mentida, arribarem sense problemes per un sender penjat que segueix meticulosament un ondulant estrat de la muntanya, a la vora del precipici.

Maig 2016. Al Tizzi Tafroute (3.129m) ens trobem l'Addi, que ha anat a buscar uns quants dels seus animals que havien sortit del camí. Després de diversos dies defugint la nostra presència, avui es mostra més sociable i es deixa fotografiar.

Maig 2016. Amb l'ajuda del teleobjectiu, observem la caravana que segueix el camí obert a l'estrat rocós, el pas clau d'aquesta ruta.

Maig 2016. ambé el ramat segueix gregàriament el perillós sender penjat al vessant. Costa d'imaginar com es va descobrir aquesta ruta tan espectacular. Una ruta impracticable amb neu a aquesta alçada. És imprescindible encertar les dates, tant a l'anada com a la tornada, a la tardor.

Maig 2016. Des del Tizzi Tafroute, observem cap al nord-oest l'altre vessant de l'Atles. Al fons del barranc segurament hi passarà un fil d'aigua.

Maig 2016. Estem tan alts que podem albirar a la nostra esquerra el massís de l'Ighil M'Goun, de 4.071 metres, coronat de neu. És el segon massís a altura de l'Atles. El més alt és el Jbel Toubkal, de 4.165 metres, situat al sud-oest, els cims del qual vam escalar l'any 1993.

Maig 2016. Després d'un dinar improvisat al sol, seguim la llarga jornada ascendint l'últim dels colls, el Tizzi Igrouren, de 3.264 metres, el punt més alt de la ruta. A partir d'aquí tot serà baixada pel vessant atlàntic de la serralada. Com a detall curiós, en aquest punt hi deu haver cobertura, ja que veiem la tia de la Khira com parla per telèfon amb el seu mòbil.

Maig 2016. Tot i l'aridesa extrema de l'entorn, en aquest vessant atlàntic es comencen a notar els símptomes de més humitat, amb algunes plantes i flors de primavera.

Maig 2016. Al capvespre, com gairebé cada dia, ens caurà l'habitual xàfec. Les primeres llums d'una albada radiant ens descobrexen de nou aquest univers mineral d'aspra bellesa.

Maig 2016. Després de l'últim campament a 2.820 metres, l'endemà al matí trobem la família al complet esmorzant, mentre el Lahcem vigila el ramat. Els gossos, veritables feres, estan atents. L'Addi se'ns dirigeix ​​i ens dona la mà a cadascú mussitant un sincer 'merci' en fer-ho. No sabem quin tipus de compensació rebran de l'agència per permetre'ns acompanyar-los durant aquests dies.

Maig 2016. La veritat és que hem gaudit coneixent el dia a dia d'una família transhumant de l'Atles d'una manera que no podíem imaginar, amb la màxima autenticitat possible, vivint la seva vida com si nosaltres no haguéssim estat a uns metres, observant i fotografiant.

Maig 2016. L'última jornada (16km) serà de baixada continuada per una ampla vall cada vegada més verda. El vessant nord-oest de l'Atles rep els vents humits de l'Atlàntic que, en portar les precipitacions, converteixen l'entorn en molt més habitable.

Maig 2016. La família planta la seva haima davant del llac estacional d'Izourar (2.500m), que aquesta primavera es presenta sec, ens diuen que a l'hivern les pluges han estat escasses. Han d'esperar una setmana fins que rebin el permís d'accés al lloc on hi ha les pastures d'estiu, a uns 14km d'aquí. A la tardor, abans que caiguin les primeres neus, fugiran del fred glacial dels cims, de tornada a la seva llar hivernal del Jbel Saghro. I així cada any, per alimentar el ramat, el seu únic patrimoni. Nosaltres ens acomiadem i seguim fins a la propera vall d'Ait Bouguemez, on trobarem la carretera i la civilització.