Embedded Files
Massís fronterer amb setze tresmils, coronats per la Pique Longue, de 3.298m, és el punt culminant dels Pirineus francesos. El nom prové del topònim occità Vinhamala. La primera ascensió oficial de 1792 fou portada a terme per ajudants del topògraf Louis Junker. El comte Henry Russell (1834-1909) hi va fer nombroses ascensions, llogà la muntanya per 99 anys i manà excavar diverses coves per bivaquejar. Atacar la via normal del vèrtex del massís és millor pel nord, per França. L'aproximació amb cotxe és molt llarga, passant per Gavarnie. Al setembre de 1986 hi vam fer un primer intent. Al segon intent, juliol del 1987, vam coronar el pic. Hi hem tornat tres vegades més, en 1994, 1999 i 2002.
Massís fronterer amb setze tresmils, coronats per la Pique Longue, de 3.298m, és el punt culminant dels Pirineus francesos. El nom prové del topònim occità Vinhamala. La primera ascensió oficial de 1792 fou portada a terme per ajudants del topògraf Louis Junker. El comte Henry Russell (1834-1909) hi va fer nombroses ascensions, llogà la muntanya per 99 anys i manà excavar diverses coves per bivaquejar. Atacar la via normal del vèrtex del massís és millor pel nord, per França. L'aproximació amb cotxe és molt llarga, passant per Gavarnie. Al setembre de 1986 hi vam fer un primer intent. Al segon intent, juliol del 1987, vam coronar el pic. Hi hem tornat tres vegades més, en 1994, 1999 i 2002.
Setembre 1986. La vall d'Ossue, més amunt de Gavarnie. Abans de la petita presa hi ha la zona regulada de bivac a 1.800m. El GR10 puja per la vall amb un fort desnivell.
Setembre 1986. El GR10, bastant transitat, en llarga pujada cap al refugi de Baysellance.
Setembre 1986. Deixem el GR10 i anem cap a la glacera d'Ossue i el pic de Montferrat (3.221m)
Setembre 1986. Front de la glacera d'Ossue. Estem fregant els tres mil metres.
Setembre 1986. En pocs minuts, una forta tempesta de calamarsa, llamps i trons s'abat sobre nosaltres. No tenim més remei que girar cua i perdre alçada ràpidament.
Setembre 1986. Passada la tempesta, el temps continua insegur. Anem al refugi Baysellance (2.651m). És el refugi amb guarda més alt i antic del Pirineu francès. Està ple, no podem fer res més que retirar-nos sota la pluja.
Juliol 1987. Remuntant la glacera d'Ossue, amb temps bo i sense necessitat de grampons. Al fons a l'esquerra, el pic Clot de la Hount (3.289m) i a la dreta el Grand Vignemale o Pique Longue (3.298m). La frontera segueix la cresta.
Juliol 1987. Cal grimpar amb atenció la fàcil paret, atents a les freqüents caigudes de pedres.
Juliol 1987. Grimpada final. El pic Clot de la Hount al darrere.
Juliol 1987. La glacera d'Ossue des del cim del Gran Vignemale. És la més gran del Pirineu francès.
Juliol 1994. Refugi de Baysellance sota la cresta del Vignemale.
Juliol 1994. La glacera d'Ossue, la via normal de la Pique Longue. Al fons el pic de Montferrat.
Juliol 1999. La glacera d'Ossue, el Clot de la Hount i la Pique Longue, des del pic Central. Des d'aquesta perspectiva, la via normal sembla més difícil.
Juny 2002. Al fons el massís del Balaitús des del cim del Vignemale.
Juny 2002. Dos tresmils que farem de baixada, el Piton Carré (3.197m) i la Punta Chausenque (3.204m). Vincent de Chausenque (1782-1868) va ser capità topògraf i va ser el primer que hi va pujar.
Juny 2002. Des de la Punta Chausenque, vista del Petit Vignemale (3.032m), cim fàcil a 45' del refugi de Baysellance. La seva cresta occidental és un itinerari compromès.
Setembre 2010. El massís de Vignemale amb la característica glacera d'Ossue, vist des del cim del Mont Perdut.
Agost 2013. Des de la vall de Gaube, panorama de la vertical cara nord del massís del Vignemale. Sis tresmils són visibles, així com les restes de la glacera de les Oulettes. Aquestes parets van ser un dels escenaris històrics de l'escalada francesa de dificultat.
Page updated
Google Sites
Report abuse