Akkem

Agost 2010. Dues hores ens costarà superar el fort desnivell des del campament Tekelyu fins al Sarybel Pass, de 2.200m, un veritable balcó davant del massís del Belukha.

Agost 2010. El teleobjectiu ens permet acostar-nos als cims i identificar-los. A l'esquerra, en fosc, el pic Yarlu. Al centre, el punxegut cim del Belukha (4.506m) i a la seva dreta el cim oest, amb el qual forma l'anomenada Corona d'Altai. Les neus perpètues de la cara nord del massís alimenten la glacera Akkem, que s'escapa avall a la dreta cap al llac.

Agost 2010. Tot el llarg tram de baixada fins al llac Akkem és un panorama continu i immillorable de la bellesa del massís fronterer. Cal recordar que darrere hi ha Kazakhstan i uns quants quilòmetres cap a l'esquerra, a l'est, la Xina i Mongòlia, on s'alça el segon cim de les muntanyes d'Altai, el pic Küiten, de 4.374m. Un veritable vèrtex centreasiàtic. Aquest és el paisatge que hem vingut a cercar, amagat al cor d'Àsia.

Agost 2010. Els nostres cavalls creuen sense problemes la llera del riu Akkem, a la sortida del llac. Akkem significa llac blanc en llengua altaica.

Agost 2010. Un petit pas de barca ens solucionarà passar a l'altra banda en diversos viatges. Cal seguir el curs del riu durant un parell de quilòmetres fins al campament.

Agost 2010. El campament Akkem és una instal·lació ocupada només a l'estiu que presta alguns serveis bàsics als qui s'acosten a la base del massís. Està gestionat per la nostra agència.

Agost 2010. Una sèrie de tendes alineades ens eviten haver de plantar les nostres. Una cabana de teulada cònica, típica de l'Altai, anomenada ail, és el centre de reunió dels acampats.

Agost 2010. El complex és molt bàsic, sense llum, ni aigua corrent, amb un petit menjador que almenys ens evitarà sopar asseguts a terra com els dies anteriors.

Agost 2010. La banya, el millor del campament. Una cabana amb una estufa de llenya al centre i tres espais per dutxar-se amb galledes d'aigua calenta i prendre una bona sauna. Un toll d'aigua glaçada a la part exterior està a disposició de qui s'atreveixi a capbussar-se.

Agost 2010. La cabana típica és el centre de reunió dels acampats, sobretot després del sopar, al costat del foc. Coincidirem amb un grup d´alemanys i una parella neerlandesa.

Agost 2010. La vall de Yarlu és una petita excursió a pocs quilòmetres. El seu interès rau en unes formacions rocoses multicolors i que hi ha gent que creu en unes suposades propietats energètiques sota la influència dels astres, com a lloc de connexió amb l'univers.

Agost 2010. Un veí iogui del campament prenia el sol cada dia una bona estona

Agost 2010. Una altra excursió prevista va ser remuntar la riba del llac Akem, on vam veure algunes tendes plantades i els dos edificis d'una estació meteorològica que segons el guia està ocupada tot l'any per tres persones. Un sorollós helicòpter d'abastiment s'enlairava.

Agost 2010. La visita a la vall dels Set Llacs va suposar una pujada de 650m de desnivell per arribar al peu del pic Akkuyak, un quatremil amb una preciosa glacera penjant.

Agost 2010. Una llacuna de color turquesa recollia les aigües de la glacera. Remuntant entre les morrenes vam descobrir sis petits llacs més fins que va començar a ploure i vam girar cua.

Agost 2010. L'animació a la cabana es va perllongar durant tot el dia següent, en què no va deixar de ploure torrencialment. El guia va considerar que en aquestes condicions no havíem d'encarar la pujada prevista de mil metres fins al Karatyurek Pass, de 3.060 m, on nevava.

Agost 2010. El vol previst dos dies després ens va obligar a prendre una ruta alternativa i més directa de tornada, un sender que voreja la llera del riu Akkem. En ser el tercer dia sense parar de ploure, els rierols laterals baixaven crescuts i vam haver de xipollejar com vam poder.

Agost 2010. El riu Akkem baixava amb fúria. A banda de la perillositat, l'espectacle d'una naturalesa desfermada era fascinant. Un lloc aïllat i remot, sense possibilitat de rescat.

Agost 2010. Una jornada de dotze hores ens va costar recórrer els 31 quilòmetres fins al lloc on el riu Akkem desemboca al riu Katun. A penes va deixar de ploure en tot el dia. Vam menjar de pica-pica el que el Grigori i la Tània portaven a les seves motxilles i alguna barreta que ens quedava.

Agost 2010. El riu Katun és el principal de les muntanyes d'Altai. Una mica més al nord s'uneix amb el Bia per formar l'Obi, el gran riu de Sibèria occidental, que desemboca a l'oceà Àrtic 3.700 km després. Una llanxa pneumàtica acordada per ràdio ens esperava per creuar-lo. Va ser una petita odissea de ràfting no previst ni desitjat, el riu anava molt crescut i cabalós amb les pluges.

Agost 2010. A l'altra riba, un camió ens va transportar, a través d'una pista ondulada i enfangada, i sense deixar de ploure, per tornar-nos ben mullats, però sans i estalvis, a la base Vysotnik després d'una llarga jornada de caire èpic que no oblidarem.

Agost 2010. L'endemà, el viatge de tornada a Barnaul també va tenir el seu incident: el trencament de l'eix del remolc que portava els equipatges, que el conductor i el guia van intentar solucionar. A nosaltres ens esperava l'avió per tornar-nos a Moscou.