Quan es vol crear situacions d’aprenentatge per al desenvolupament de competències, cal fer-ho des de la perspectiva de la construcció compartida del coneixement entre professorat i alumnat. La construcció compartida no es podrà donar si no som capaços de treballar en la zona de desenvolupament proper de l’alumnat i aquesta zona serà accessible si establim una comprensió compartida entre els i les participants en una determinada activitat, anomenada subjectivitat (Rommerveit, 1979, 1985). Aconseguir la intersubjectivitat exigeix que tant adult com alumne hagin d’adaptar la seva perspectiva particular a la perspectiva de l’altre i intentar mantenir aquest enfocament compartit. En aquest cas, les noves perspectives adquirides impliquen una major comprensió i són la base per a posteriors creixements (Wertsch, 1985).
La comprensió comuna aconseguida mitjançant la intersubjectivitat permet a l’adult expandir-la partint del que ja sap i anar una mica més enllà. I en aquesta ja creada zona de desenvolupament proper en la que professorat i alumnat comparteix un cert món comú, tenen gran importància els mecanismes comunicatius, com la prolepsi.
En el transcurs del diàleg (la comunicació) es va construint una base de coneixement compartit en la que el professor o professora aporta l’estructura de suport i la guia, les pistes, per a que l’alumne aprengui a controlar el món nou que va descobrint i guanyi iniciativa i autonomia per a moure’s. En aquest procés s’hi ajusta el bastiment.
Aquest bastiment és una tècnica que s’usa en la interacció entre experts i novells: davant d’una tasca concreta, l’expert afavoreix la participació i el domini de la tasca per part del novell. Evidentment, el bastiment ha de ser temporal, desapareixent quan l’aprenent va prenent el control de l’activitat i domina la realització de la tasca. Això lliga el bastiment amb l’autoregulació i l’autonomia.
No podem pensar que l’aprenent sigui un element passiu en la construcció del bastiment adequat a una tasca perquè cal que tingui la iniciativa necessària per a facilitar que l’expert li doni el suport convenient. Així doncs es tracta d’un procés conjunt interdependent, en el que s’aconsegueix una mena de co-construcció del coneixement, que ens porta a la negociació de significats. Si s’arriba a aquest punt, la co-construcció del coneixement és vista com un èxit del treball col·laboratiu entre aprenent i expert.
Podem entendre la prolepsi com un procediment pedagògic en el que la persona docent intenta que es facin evidents i explícits coneixements de l’aprenent que aniran emergint quan impliquem l’aprenent en l’activitat i vagi augmentant la seva participació. Aquest procés es produeix mitjançant certes pistes que la persona docent li va lliurant (Van Lier, 1996).
Ja fa alguns anys que s’utilitza la prolepsi com una manera de caracteritzar la manera que té el professorat d’induir la comprensió de l’alumnat sobre com completar es tasques cognitives difícils: cal que el professorat pressuposi que l’alumnat comprèn el que se’ls està intentant ensenyar com a condició prèvia per a crear aquesta comprensió (Stone, 1993; Stone i Wertsch, 1984). Les accions del professorat sovint no responen al que passen mateix moment de l‘activitat de l’alumnat sinó al que creu que serà necessari per a les accions futures del seu alumnat.
La prolepsi té una gran importància en un plantejament pedagògic basat en el treball per competències perquè ens permetrà treballar en les zones de desenvolupament proper (ZDP).
El treball amb activitats prolèptiques demana un cert domini del seu maneig, perquè es pot creure que resulta difícil mantenir l’interès de l’aprenent quan, de fet, el coneixement que emergeix ja el tenia abans de començar. Però cal tenir en compte que l’aprenent no sap,quan comença l’activitat prolèptica, que serà capaç de portar-la terme donat que els recursos necessaris per a realitzar-la no se li han presentat: seran les pistes i els ajuts que subministrarà el professorat els que faran emergir de dins de l’aprenent el que li faci falta.
El professorat, que coneix el final on porta l’activitat, ha de ser hàbil i avançar els ajuts i pistes per facilitar l’avançament de l’alumnat: caldrà, doncs, mostrar a l’alumnat una seqüència dels passos necessaris per poder aconseguir els objectius que planteja la tasca d’aprenentatge, sense passar-se en els ajuts (Carretero,2004). Cal que la tasca continuï significant un desafiament per a l’alumnat i que vagi veient com és capaç d’afrontar-la i resoldre-la progressivament.
Aquest aspecte és molt important perquè la tasca proposada ha d’estar per sobre del seu nivell actual de competència si volem que li representi un repte cognitiu, i que avanci.
D‘altra banda, cal que la tasca presenti un plantejament dialèctic que vagi de dalt a baix (del general al concret) i de baix a dalt (del concret al general). Aquesta interrelació de processos és una de les bases per a realitzar accions pedagògiques prolèptiques.
D’entrada, per poder equilibrar els dos processos (de baix a dalt i de dalt a baix) caldrà fer una aproximació holística a l’objecte d’estudi, el que vol dir partir de la globalitat (el significat) per arribar paulatinament a les unitats o elements discrets. Per tant, el primer pas és la contextualització.
Tanmateix, per arribar a apropiar-se de nous conceptes cal que l’alumnat passi del nivell global a un nivell més esmicolat, és a dir, que faci atenció específica als diferents elements que composen el tot. En aquest moment caldran tasques amb un enfocament més atomitzat, més analítiques, en les que demanarem a l’alumnat que infereixi, descobreixi (individualment, amb ajuda d’iguals o amb ajuda d’experts) què s’amaga darrere dels diferents conceptes.
Aquestes activitats més analítiques seran les que ajudaran més endavant a desenvolupar la tasca de forma adequada. Cal deixar clar que el procés de desenvolupament de la tasca d’aprenentatge no significa donar respostes correctes a les preguntes del professorat sinó ser capaç d’utilitzar 2
els elements manipulats en contextos diferents dels que han estat tractats, és a dir, ser capaç de manipular aquests elements de forma significativa.
De tot el que s’ha dit fins ara es desprèn que una de les tasques principals del professorat és desenvolupar en l’alumne, i mitjançant l’activitat, la seva capacitat analítica per a descobrir i manipular els elements conceptuals i procedimentals que l’ajudin en el desenvolupament de tasques que sempre han d’estar dissenyades en forma de resolució de problemes. L’avantatge és que l’alumnat no arriba ignorant a la classe, sinó que partim de que ja disposa de representacions del saber que li poden servir en el moment d’iniciar aquesta mena d’activitats. És el que s’anomena l’activació del coneixement previ.
Tal i com afirma el constructivisme, considerem que l’aprenent fa un ús estratègic del coneixement previ o implícit que engloba tant la seva experiència social com el seu coneixement del món i també les capacitats que ha anat desenvolupant al llarg de la seva vida. I és precisament aquest ús estratègic del propi coneixement (declaratiu i procedimental) inherent a qualsevol aprenentatge que possibilita l’alumnat a enfrontar-se a tasques d’aprenentatge amb un nivell de dificultat una mica més elevat que el propi nivell de competència. Serà aquest repte el que l’obligarà a buscar tots els recursos que estan al seu abast per poder realitzar la tasca amb èxit. Però no ha de pensar mai que el desafiament l’haurà d’afrontar tot sol, tota sola, sense l’ajut d’altres. La funció mediadora de la persona docent en aquest treball serà del tot decisiva.
L’aplicació pràctica d’aquest plantejament pedagògic pot prendre formes diferents:aprenentatge per problemes, per projectes, seqüències didàctiques, etc. Sigui quina sigui la forma concreta, haurà de complir les següents condicions bàsiques:
1.Inicialment, incidir en la funcionalitat de l’objectiu d’aprenentatge; el coneixement dels elements conceptuals serà un aspecte més del que cal aprendre. La pregunta seria: per què serveix aquest concepte o aquest contingut?
2.La tasca d’aprenentatge es dirigirà cap a un objectiu final global en el que s’hagin d’integrar els diferents elements i presentar una estructura cíclica que parteixi de la globalitat (procés de dalt a baix) per a tornar-hi després d’un treball sobre elements específics d’aquesta globalitat (procés de baix a dalt). D’aquesta manera tan es fomenten estratègies globals de comprensió com els micro processos necessaris per analitzar i entendre els nous conceptes.
3.Finalment, les fases reflexives(analítiques) hauran de servir sempre de base per assolir l’objectiu final; per tant, hauran d’estar plenament incorporades a la seqüenciació establerta i no aparèixer de forma aïllada. Es tracta de fomentar una activitat reflexiva de cerca de recursos adequats al problema que es planteja en la tasca. D’aquesta manera, els continguts conceptuals que es treballin té una raó de ser en el fet que són necessaris per assolir l’objectiu final. Les fases de reflexió emergeixen de forma natural i en elles l’alumne es veu obligat a negociar amb altres durat tot el procés de cerca de recursos.
O.Esteve i GTPR 3. El bastiment per part del professorat en les activitats d'aprenentatge per al treball per competències. (Activitats prolèptiques) (https://sites.google.com/site/formacioarc/Introduccio/la-pedagogia-dialogica-parlar-per-aprendre-1/el-bastiment-per-part-del-docent#TOC-El-bastiment )