• El arte del grabado antiguo. Obras de la colección Furió, Autor Vicenç Furió. 2014

Es tracta del segon llibre del Vicenç Furió sobre gravat. Ja el maig de 2008 va mostrar a la Fundació Caixa Girona, a la Fontana d’Or, el seu recull d’estampes amb el motiu de la imatge de l’artista. Hi presentà 80 gravats d’entre el segle XVI i el XIX. Malauradament l’exposició no va poder ser vista a Barcelona o a Madrid, com seria lògic atesa la originalitat i la intensitat del tema. Ens ha quedat com petit consol el llibre-catàleg (La imatge de l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art, Fundació Caixa Girona, 2008), al que el present volum s’hi acosta molt al compartir el mateix format i mida i per disposar d’unes excel·lents reproduccions en color que hem d’agrair especialment al seu curós editor. Furió ens torna a presentar ara una altra part de la seva col·lecció, en aquesta ocasió deslliurada de qualsevol perfil iconogràfic, construïda només amb el fil conductor de la qualitat i la bellesa de les peces. El resultat del viatge és molt estimulant, l’autor ha tingut l’habilitat de conduir-nos per la història de l’estampa sense que trobem a faltar cap dels grans mestres de l’especialitat, i sempre preservant el principi de fer-ho només amb peces de la seva exclusiva propietat. Aquest fet és una prova indiscutible del caràcter ampli, madur i sistemàtic de la seva col·lecció, que òbviament es configura com un cas molt rar i singular dins el nostre panorama col·leccionista. Hem tingut a Catalunya antics col·leccionistes d’estampes, com ara Josep Pujol i Bausis (1817-1873), Jeroni Faraudo i Condemines (1823-1886) i Jaume Andreu i Font (1865-1904). Recordem que ha estat amb les col·leccions dels dos darrers que ha estat bastit el nucli bàsic de la part d’estampes del Gabinet de dibuixos i gravats del MNAC, que és amb diferència la nostra principal col·lecció, seguida només en aquesta especialitat per la secció gràfica de la Biblioteca de Catalunya i el Gabinet d’estampes de la Biblioteca de Montserrat. Però no ens hem d’enganyar, la nostra ha estat en aquest camp una tradició col·leccionista feble, faltada de bones línies temàtiques i sobretot d’una voluntat clara de selecció i recerca envers els grans mestres. Hom aplegava estampes lluny dels centres internacionals del comerç especialitzat. El resultat històric no és doncs gaire positiu i tampoc en les darreres dècades s’ha fet gran cosa per popularitzar el gravat antic. Gairebé no es fan a casa nostra mostres específiques i per tant l’afició a aquest col·leccionisme és inexistent o és en tot cas quasi invisible.

Si ens mirem el llibre del professor Furió des de la perspectiva d’un historiador del col·leccionisme, com és el meu cas, haig de confessar que la iniciativa és també molt valuosa. No sabem quin serà el destí d’aquesta col·lecció d’aquí un segle o dos, però gràcies als dos llibres ja publicats tenim la certesa que la memòria del recull fet per Vicenç Furió encara hi serà i en podrem conèixer una part significativa del seu contingut. El futurs historiadors seguiran però tenint feina en aquest tema concret, ja que el col·leccionista –com és habitual i ben comprensible- amaga la seva cuina. No explica quin ha estat el procés cronològic de formació de la col·lecció, ni el perquè, ni quins han estat els diversos llocs de proveïment de peces, ni naturalment el volum de la despesa realitzada. No costa però endevinar que la gran majoria de peces han estat adquirides a l’estranger, en cases de subhastes i en comerços especialitzats. A Barcelona no tenim un públic suficient per sostenir antiquaris i experts amb dedicació exclusiva al gravat antic, i les cases de subhastes generalistes rarament acullen estampes. No hi ha prou compradors ni tampoc tenim comerciants amb una mínima oferta. És fa difícil imaginar com es pot trencar aquesta mena de cercle viciós, ens queda però l’evidència de que amb esforç i criteri hom pot tenir una col·lecció de nivell com la que ens presenta Vicenç Furió.

Com a historiador de l’art de l’època moderna crec que té sentit plantejar una darrera qüestió. Els homes, els afeccionats, dels segles XVI al XVIII es miraven i valoraven les estampes de la mateixa manera que ho fem avui nosaltres? La guia, el camí d’apreciació que ens proposa Vicenç Furió era el vigent a l’Antic Règim? No és una qüestió fàcil de respondre. Hem de partir del fet que la nostra valoració de l’estampa ha estat decididament marcada pel treball monumental del gravador i historiador austríac Adam von Bartsch (1757-1821), que va publicar entre 1803 i 1821 el seu conegut repertori, Le peintre graveur, que ha estat la base per a l’actual adaptació moderna, The Illustrated Bartsch, que va començar a aparèixer el 1978 a Nova York i que ha d’abastar un total de 164 volums amb les estampes descrites per Bartsch més totes les altres que ell no va poder veure dels segles XVI i XVII, o que no va arribar a tractar com les del segle XVIII. El món de l’estampa és enorme i és molt meritori que hom intenti realitzar aquesta tasca, però no hem de perdre de vista que Bartsch està marcat per la sensibilitat romàntica i que per això crea un biax molt profund que ens ha condicionat molt. Ell tria de repertoriar de forma preferent el gravat original, el gravat d’invenció i per tant considera d’escàs interès el gravat de traducció. Aquesta opció té un gran sentit per a nosaltres però amaga la realitat de l’època moderna, en que el gravat servia fonamentalment per donar a conèixer les composicions dels grans mestres pintors i escultors, i en conseqüència es valorava especialment les capacitats del grans burinistes per oferir en blanc i negre les qualitats tonals de la pintura. Un simple exemple ens pot ajudar a entendre el problema. Quan el valencià Vicente Vitoria (1650-1709) escriu el seu Indice dell’opere di Raffaello Sanzio d’Urbino, datat a Roma el 1703, que és el primer catàleg raonat de la historia de l’art on es ressenyen totes les estampes fetes d’après Rafael, ens proposa a tall d’introducció una breu historia del gravat, on cita alguns noms dels gravadors més destacats. Surten noms ben coneguts Schongauer, Durer, Raimondi, Ugo da Carpi, Bloemaert, Mellan, i altres noms més propis d’estudis especialitzats, com ara François Poilly (1622-1693), Gerard Edelinck (1640-1707), François Spierre (1643-1681), Arnold van Westerhout (1651-1725), Nicolas Dorigny (1658-1746), Gian Gerolamo Frezza (1659-1741), o Robert van Audenaerd (1663-1743). Però el més revelador són els noms que no cita, com ara Rembrandt, Salvatore Rosa, Ribera, Castiglione, Callot, o Stefano della Bella. No es creïble que Vitoria no conegués les seves estampes, simplement no surten citats en aquest context perquè aquests artistes no es dediquen professionalment al gravat de traducció, que seria per ell el veritable gravat, aquell que serveix per reproduir pintures amb la màxima habilitat i fidelitat.

Una desiderata final. Seria fantàstic que el proper llibre del professor Furió sobre gravat tractés més a fons la problemàtica dels gravadors de traducció i en fes una reflexió aguda -com totes les seves aportacions- a l’entorn del valor autònom de l’estampa en la relació a la pintura i a la seva diversa fortuna crítica fins als nostres dies.