Aquesta competència fa referència a la capacitat de l’aprenent de prendre consciència tant de les seves potencialitats com de les seves mancances en els diferents àmbits de la vida. L’autoconeixement i el procés progressiu d’adquisició d’autonomia refermen la seguretat i la confiança en ell mateix per poder resoldre reptes personals i materialitzar projectes, tant individuals com col·lectius.

Les nenes i els nens han d’aprendre progressivament a dirigir la seva conducta segons criteris propis, a equilibrar els seus impulsos i a gestionar les seves emocions per esdevenir ciutadanes i ciutadans lliures i responsables, amb domini dels seus actes i de les seves vides.

Cal tenir en compte que l’autonomia de què disposen els infants i la responsabilitat que se’ls pot exigir depenen del moment evolutiu en què es troben i que estan mediatitzades pel context familiar i social en què viuen. Les circumstàncies familiars i ambientals són condicionants a l’hora de proporcionar exemples i models d’actuació autònoma i responsable. L’autonomia i la responsabilitat es van adquirint en un procés que es desenvolupa al llarg de la vida.

Cal fer un treball sobre els problemes que afecten la seva existència i el seu entorn quotidià, freqüents en el mateix àmbit escolar, perquè l’alumnat desenvolupi els seus propis judicis, reflexioni sobre els seus desitjos i afectes i hi vagi construint al voltant la seva pròpia identitat i projecte personal. És imprescindible tant l’ús rigorós i crític de la informació sobre els problemes a tractar com el desenvolupament d’habilitats argumentatives, l’anàlisi d’alguns conceptes bàsics de caràcter ètic i cívic (bé, valor, virtut, norma, deure, llibertat, responsabilitat, ciutadania) i la pràctica del diàleg col·laboratiu i respectuós amb els altres, tenint també en compte la perspectiva de gènere.

Respectar les persones significa tenir en compte la seva dignitat, la seva condició humana i el reconeixement dels seus drets com a individu. Aquests drets estan reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans i en la Convenció dels Drets de l’Infant, impulsades per l’Organització de les Nacions Unides i acceptades per la majoria d’estats del món.

El respecte pels altres no significa que les seves idees, opcions i creences no hagin de ser qüestionades ni acceptades de manera acrítica. Especialment cal ser crítics amb les que són fruit d’egoismes i de prejudicis.

En el món actual globalitzat en què les cultures es troben especialment en contacte, el respecte a la diversitat és necessari per no generar discriminacions.

A l’escola el respecte es concreta en la consideració cap a tots els altres membres de la comunitat i en l’acceptació dels seus drets.

Per contribuir a la millora de la nostra societat les persones han de desenvolupar actituds de servei i estar disposades a assumir compromisos que facilitin i promoguin la convivència.

Els infants viuen els casos d’injustícia amb una gran sensibilitat. Cal vehicular aquest sentiment perquè derivi en una acció d’ajuda, de col·laboració, de reflexió, d’escolta…

El fet de prendre consciència de la riquesa que aporta la convivència, així com la necessitat d’establir i respectar normes cíviques i ètiques que excloguin tot tipus de violència i discriminació, respectin la intimitat de les persones i promoguin una conducta inclusiva, solidària i no sexista, implica l’adequat desenvolupament de pràctiques d’interacció, reconeixement mutu i educació en valors (com a tasques i jocs cooperatius, debats, processos de presa de decisió, exercicis de mediació en conflictes o activitats de serveis a la comunitat) que generin una comprensió significativa de la importància de l’educació ètica i cívica en les relacions humanes.

La nostra vida es construeix en relació amb un context social i cultural, però també a través de complexes relacions d’interdependència i ecodependència amb la resta dels éssers vius i la natura. Per això aquesta competència fa referència a la capacitat dels i les alumnes per comprendre i valorar la dimensió ecosocial de la nostra existència.

Actualment es fa evident la necessitat d’adquirir una perspectiva ètica i biocèntrica de la nostra relació amb l’entorn, perquè es generin pràctiques i hàbits responsables amb el medi ambient, actituds empàtiques i respectuoses amb la resta d’animals i sensibilitat davant les injustícies.

Cal que els i les alumnes desenvolupin els seus propis criteris i judicis, i reflexionin sobre la seva responsabilitat tant individual com col·lectiva. Han de ser capaços de reconèixer les condicions i límits ecofísics del planeta i d’avaluar críticament la petjada ecològica de les accions humanes. Per això han de conèixer i descriure els principals problemes i amenaces que comprometen la conservació de la biodiversitat i les condicions de la vida humana, amb especial incidència en la crisi climàtica.

És necessari que l’alumnat cerqui i analitzi informació i que domini alguns conceptes clau com sistema, procés, global-local, tot-part, causa-conseqüència, mitjà-finalitat, per tal de dur a terme pràctiques i actuacions que promoguin de manera concreta el coneixement, cura i afecte pel planeta, la reflexió sobre les nostres accions en aquest planeta i la consolidació d’estils de vida saludables i sostenibles, com, entre d’altres, els dirigits a una gestió responsable de l’aigua, l’energia i els residus en la vida quotidiana.

L’educació emocional és imprescindible per formar individus equilibrats i capaços de mantenir relacions plenes i satisfactòries amb els altres i amb un mateix. Així, la manera com tractem afectivament les altres persones i com som tractats per elles, i també com ens tractem a nosaltres mateixos, són factors essencials per establir relacions socials adequades, harmonioses i constructives, i també per desenvolupar la pròpia autoestima, i una millor actitud i aptitud per a la conducta cívica i ètica.

Per tot això, resulta necessari dotar l’alumnat de les estratègies cognitives i els hàbits d’observació i anàlisi que es necessiten per identificar, prendre consciència, gestionar i expressar assertivament les seves emocions i sentiments, a més de promoure el contacte afectiu i empàtic amb els altres i amb el medi natural.

La vivència i expressió assertiva i compartida d’emocions i sentiments pot donar-se en múltiples contextos relatius a situacions quotidianes, a dilemes morals i als de l’experiència estètica, entre d’altres. Les activitats per desenvolupar aquesta competència poden integrar- se a la perfecció en gairebé qualsevol tipus de procés que fomenti la creativitat, el diàleg, la reflexió i el judici autònom.

En tot cas, l’educació emocional implica la reflexió al voltant del paper que les emocions i els sentiments poden tenir per entendre i trobar l’explicació adequada de determinades conductes i experiències humanes, així com la seva relació amb els valors, les creences i les idees.

Aquesta competència manté una ferma vinculació amb la competència clau personal, social i d’aprendre a aprendre.

Els sabers, entesos com el conjunt de coneixements, destreses, valors i actituds, es formulen amb relació a contextos en què es pot desenvolupar el seu aprenentatge competencial. Els i les docents poden incorporar contextos alternatius si ho consideren pertinent.

Per tal de facilitar els aprenentatges i el desenvolupament de les competències específiques corresponents, les persones docents poden valorar la possibilitat d’organitzar els sabers de l’àrea o de les diferents àrees coordinades en un àmbit, a partir de situacions d’aprenentatge.

Les situacions permeten programar el curs de qualsevol nivell, àrea o àmbit a partir d’una col·lecció o seqüència de reptes, contextos, circumstàncies del món real, dels quals deriven preguntes que cal contestar i que entrellacen els sabers, és a dir, els coneixements, les destreses, els valors i les actituds amb les capacitats que sustenten l’enfocament competencial dels aprenentatges. Això modifica la planificació habitual d’adquisició de sabers i competències basada en la lògica acadèmica pròpia de les àrees de coneixement, plasmada en la seqüència tradicional dels temes disciplinaris. Es pretén acostar-se a la lògica de l’aprenent per donar sentit als seus aprenentatges basant-se en la seqüència de contextos rellevants plasmats en les situacions.