Totes les estratègies i processos relacionats amb la cerca, la selecció, el tractament i l’anàlisi de la informació resulten indispensables per a l’aprenentatge i l’adquisició de nous coneixements i sabers. Per això cal que l’alumnat s’hi exerciti, procurant un grau suficient de fiabilitat en l’elecció de fonts, de precisió en la recollida de dades, i de tractament contrastat de la informació a partir de l’anàlisi crítica i rigorosa d’aquesta. Aquest procés ha de culminar amb l’elaboració de síntesis, resums, informes, ressenyes o reelaboracions pròpies per mitjà de les quals es pugui organitzar, interioritzar i comunicar el que s’ha après. Un altre element fonamental per a qualsevol disciplina és la delimitació del camp d’estudi, quelcom lligat als canvis històrics que s’han donat en l’autocomprensió de si mateixa i a l’evolució del significat dels seus conceptes fonamentals, començant, en aquest cas, pel concepte d’obra d’art. En darrer terme, és essencial que l’alumnat reconegui la diversitat i l’heterogeneïtat dels criteris estètics, tant al llarg de la història com en diferents cultures i societats, prestant una atenció especial a l’àmbit de l’art contemporani, de manera que, més enllà de les distincions clàssiques, identifiqui i apreciï una gran varietat d’expressions, manifestacions i estils creatius, incloent-hi formes d’expressió lligades a les maneres actuals de producció i comunicació, com ara el còmic, el grafit, el videoart o l’art digital, entre d’altres.

Un dels principals objectius és que l’alumnat reconegui els diversos llenguatges artístics com una forma de comunicació i expressió estètica amb regles i pautes pròpies que s’originen, es vulneren i es recreen de maneres variades segons l’època, la cultura, el gènere, l’estil o l’artista individual. Aquestes regles es poden referir, de vegades, a patrons formals i pautes tècniques (simetria, proporció, equilibri de la composició, tensió entre elements i molts altres), que convé que l’alumnat reconegui, sense que aquest coneixement obstaculitzi l’apreciació d’obres artístiques més innovadores i menys subjectes a regles i criteris estètics preestablerts. En qualsevol cas, l’alumnat ha de comprendre que l’experiència artística necessita, en moltes ocasions, el coneixement previ dels codis i llenguatges amb els quals opera cada artista o col·lectiu.

D’altra banda, cal que l’alumnat conegui i utilitzi amb propietat i correcció la terminologia i el vocabulari propi de la matèria, cosa que permetrà elaborar i comunicar els seus propis productes, com ara comentaris artístics, treballs de recerca o reflexions personals, amb fluïdesa i rigor, tant en formats digitals com convencionals, incloent-hi les xarxes socials.

L’objectiu és que l’alumnat pugui expressar i comunicar, de manera solvent i original, idees i judicis propis, construir i integrar nous coneixements, mobilitzar els sabers que ja té adquirits i participar amb actitud cooperativa en situacions comunicatives relacionades amb l’àmbit artístic, respectant sempre la diversitat de percepcions i opinions davant de l’obra d’art.

La producció artística ha adquirit sovint, de manera intencionada o no, diferents funcions. Així, l’art s’ha pogut instrumentalitzar, en els seus orígens i encara avui, com a procés màgic i ritual. S’ha emprat també com a llenguatge per a la transmissió de determinades idees, creences i doctrines religioses. Ha servit, de vegades, a estats i grups de poder, com a mitjà d’influència i control, tant per generar conformitat amb l’ordre social, com per subvertir-lo i transformar-lo. Ha estat igualment utilitzat com a element de cohesió social i representació identitària de grups i col·lectivitats. S’ha concebut com a activitat econòmica, confonent-se, actualment, amb processos com el disseny industrial o la publicitat. També s’ha interpretat com a mode d’expressió de la subjectivitat i els sentiments; i ha estat concebut, des de l’època moderna, com una activitat essencialment autònoma, sense subordinació possible a cap altra funció excepte la de recrear-se a si mateixa, si bé moltes dones han tingut limitacions o bé no han tingut opcions d’accedir-hi.

Així, és important que l’alumnat identifiqui i contextualitzi històricament les relacions complexes entre la producció artística i els ideals, interessos i accions dels estats i altres grups de poder, de les diferents classes i grups socials, així com d’altres instàncies o subjectes individuals o col·lectius, incidint en les que s’estableixen, avui, en el marc d’una cultura audiovisual dominada pels mitjans i per les xarxes de comunicació. L’objectiu últim és comprendre la producció i la recepció artística com un procés històric complex, vinculat a diferents contextos, intencions i funcionalitats, que són finalment plasmades en l’obra d’art.

Al final de l’etapa de batxillerat, l’alumnat ha d’haver adquirit una visió general sobre les diferents etapes i els moviments que conformen la història de l’art. Es tracta, en aquest sentit, d’anar caracteritzant-los en els seus trets essencials, establint relacions entre si, identificant semblances i diferències, i sistematitzant de manera crítica la informació bàsica al voltant d’aquests. La dificultat d’abastar, atesa l’amplitud, tota aquesta seqüència històrica, fa necessària una selecció equilibrada d’elements temàtics que afavoreixi una aproximació general al desenvolupament de la història de l’art, i propiciï una concepció global en la qual es complementin la seqüenciació lineal amb una anàlisi transversal relativa a les funcions, als valors i als significats atribuïbles a la creació i l’experiència artística.

Es concedirà, així, una atenció especial a les relacions d’influència i als mecanismes de reproducció que fan que un moviment artístic es prolongui en el temps, analitzant casos concrets. La mateixa reflexió sobre el llenguatge artístic ajudarà l’alumnat a entendre que la noció d’estil és una convenció que no pot ser aplicada amb rigidesa. D’altra banda, es tracta també d’identificar les contínues influències que es donen entre el passat i el present, reprenent-se de vegades, amb altres llenguatges, elements del passat, i trencant-hi, en altres casos, per donar lloc, de manera progressiva o més abrupta, a nous moviments.

Finalment, també es posarà l’accent en fenòmens de substitució o aculturació, que provoquen la destrucció o la substitució de formes artístiques i elements patrimonials.

És important que els i les alumnes identifiquin les obres més significatives de diferents creadors i moviments artístics. Es tractaria d’analitzar les que, per la seva significació i repercussió al llarg del temps, es consideren referents. És igualment important que, en la delimitació de les obres i en el procés mateix de l’anàlisi, s’eviti fer servir criteris que, pel seu caràcter ideològic, eurocèntric, sexista o, en general, discriminatori, suposin un biaix injustificat. Per evitar-ho, és convenient infondre una visió global i sense prejudicis de la història de l’art, examinant i apreciant obres d’altres cultures, o aquelles que, tot i el seu interès i qualitat, hagin estat marginades dels cànons a l’ús. Això mateix és extensible a artistes, cultures i col·lectius que hagin quedat marginats i a formes d’art que hagin estat considerades menors o subordinades. En tots aquests casos, caldrà posar-los en valor, evitar les categories i reconèixer-ne la contribució a la història de l’art.

D’altra banda, un dels eixos de la matèria ha de ser entendre les creacions artístiques com a expressió de l’activitat humana i les circumstàncies en determinada cultura i moment històric. L’estudi d’una obra d’art adquireix, així, tot el significat, quan es posa en relació amb el context sociocultural i amb la biografia de l’autor o autora, tenint en compte el caràcter bidireccional d’aquesta relació, de manera que, si bé cap obra no pot ser plenament entesa sense considerar els factors i les circumstàncies espaciotemporals i biogràfics que van intervenir en la seva creació, l’estudi de l’obra d’art resulta igualment un factor essencial per al coneixement de l’època, la cultura i la personalitat que la va engendrar.

El reconeixement del patrimoni artístic com un element que ens ha estat llegat per les generacions passades, i la necessitat de conservació i difusió, representen un imperatiu fonamental per a qualsevol societat i cultura. En aquest sentit, el paper de la matèria d’Història de l’Art és crucial, ja que difícilment podem valorar una cosa que no coneixem. Es tracta, doncs, que l’alumnat prengui consciència, mitjançant l’anàlisi detallada de casos concrets, del valor simbòlic i la importància social i material del patrimoni artístic i cultural, apreciant la complexitat i el mèrit del treball dels professionals i de les institucions que s’ocupen de la seva preservació, així com de les repercussions culturals i socials que comporta la seva conservació i posada en valor. En aquest sentit, caldrà que l’alumnat tingui la possibilitat de visitar elements patrimonials i museus de proximitat i de participar en activitats i projectes que tinguin el patrimoni artisticocultural com a centre.

L’expressió de la identitat i dels sentiments de pertinença és una de les funcions atribuïbles a l’art en pràcticament totes les èpoques i cultures, ja que sol reflectir, en gran mesura, els elements visuals, icònics i simbòlics que defineixen les singularitats i les creences col·lectives. És important, doncs, que l’alumnat reflexioni de manera crítica i dialògica sobre com l’art genera i transmet aquests sentiments i creences a diferents escales.

La història de l’art és un dels millors escenaris on formar l’alumnat per aconseguir un concepte adequat de si mateix, a través, si escau, de la reflexió sobre les diferents formes de representació humana al llarg del temps. La necessitat humana de representar-se, projectar-se i identificar-se mitjançant la imatge és una constant historicocultural que condueix a la pregunta recurrent per les formes i els propòsits de la representació humana. Així, cal que, mitjançant l’anàlisi de gèneres com, per exemple, el retrat, es promogui en els i les alumnes la captació de la psicologia i la mirada interior dels personatges en la seva diversitat d’edat, cultura, ètnia o condició social, prestant atenció a certs estereotips en les formes de representació.

Tot això es pot relacionar, alhora, amb les diferents convencions en la representació humana i la seva evolució històrica. D’aquesta manera, mitjançant l’anàlisi comparativa d’obres de diferents períodes, l’alumnat pot reconèixer com han anat canviant la idea de bellesa i els cànons artístics, adquirir una concepció complexa i no dogmàtica de les idees estètiques i donar ocasió al desenvolupament del propi criteri i gust. Un altre dels propòsits d’aquesta anàlisi és contribuir que l’alumnat adopti un concepte ajustat i assertiu de la seva pròpia imatge física, i alhora una actitud de respecte i reconeixement de la diversitat humana, tant pel que fa als aspectes psíquics i físics com a les seves manifestacions culturals, i rebutgi tota mena de prejudicis i estereotips estètics.

La historiografia de l’art, gestada a partir de mitjan segle XVIII, va relegar les dones de les diferents disciplines artístiques, negant i ocultant la seva capacitat creadora, com constata l’escassa presència femenina en les col·leccions i les exposicions dels grans museus. La matèria d’Història de l’Art pot ser una eina molt útil per invertir aquesta tendència, recuperant i valorant aquelles figures artístiques que, per la seva condició de gènere, han estat injustificadament marginades i invisibilitzades. També és oportú que l’alumnat analitzi, a partir de processos de recerca i debat, les causes que han provocat la limitació de l’accés de les dones als oficis i a l’activitat artística, que reflexioni sobre la importància que totes les persones puguin desenvolupar els seus talents i que es comprometi en la igualtat d’oportunitats.

D’altra banda, també cal propiciar una anàlisi crítica dels estereotips i de les convencions relacionats amb la representació de les dones, els seus espais, rols, activitats i formes de vida, presents a les obres d’art, i de la seva funció com a generadores de conformitat social, per promoure en l’alumnat una actitud de rebuig davant de conductes i comportaments sexistes i de discriminació i violència.

Els sabers, entesos com el conjunt de coneixements, destreses, valors i actituds, es formulen amb relació a contextos en què es pot desenvolupar l’aprenentatge competencial. Els i les docents poden incorporar contextos alternatius si ho consideren pertinent. Per tal de facilitar els aprenentatges i el desenvolupament de les competències específiques corresponents, el professorat pot valorar la possibilitat d’organitzar els sabers de la matèria, o de les diferents matèries coordinades en un àmbit, a partir de situacions.

Les situacions permeten programar el curs de qualsevol nivell, matèria o àmbit a partir d’una col·lecció o seqüència de reptes, contextos i circumstàncies del món real, dels quals deriven preguntes que cal contestar i que entrellacen els sabers, és a dir, els coneixements, les destreses, els valors i les actituds, amb les capacitats que sustenten l’enfocament competencial dels aprenentatges, la qual cosa modifica la planificació habitual d’adquisició de sabers i competències basada en la lògica acadèmica pròpia de les àrees de coneixement o matèries, plasmada en la seqüència tradicional dels temes disciplinaris. Es pretén acostar-se a la lògica de l’aprenent per donar sentit als seus aprenentatges basant- se en la seqüència de contextos rellevants plasmats en les situacions.