La cultura pot definir-se com la producció col·lectiva de símbols que ajuden l’ésser humà a comprendre el món i a relacionar-se amb els altres. El seu sentit i el seu significat estan units a productes culturals. Aquests productes, materials i immaterials, conformen el patrimoni artístic i cultural. L’expressió patrimoni més proper es refereix a aquests productes que conformen l’entorn i el context del centre educatiu i de l’alumnat. La consideració de patrimoni s’ha de fer de manera àmplia i inclusiva. Des d’un punt de vista sincrònic i diacrònic. És a dir, considerar patrimoni artístic i cultural qualsevol manifestació, material o immaterial, vinculada a una simbologia i a un significat social, independentment que romangui a la comunitat des de fa segles o s’hi hagi incorporat recentment.

La percepció directa implica, preferentment, la presencialitat i, per tant, s’ha de fer fora del centre educatiu. Aquesta s’ha de dur a terme de forma proactiva, considerant que el significat cultural d’aquesta manifestació forma part, o és susceptible de fer-ho, de la identitat o de l’expressió cultural dels i les alumnes. La reflexió ha de ser crítica, és a dir, posar en evidència els aspectes que es considerin positius i els negatius, sempre tenint en compte la funció de lligam social que compleix el patrimoni entès així, i els valors democràtics de la societat.

El patrimoni més proper exigeix una investigació en profunditat de la seva significació i de les circumstàncies específiques que han fet, o fan, que es manifesti de manera determinada. Els referents culturals des dels quals es valori cada element del patrimoni local poden ser diferents, llunyans de vegades, però tots responen a necessitats comunes de tots els éssers humans. Aquest és el punt a assolir per aconseguir un gaudi compartit del patrimoni, sempre en constant renovació i resignificació. El debat ha de ser l’eina que permeti arribar a aquesta conclusió. De la mateixa manera que la identitat dels i les alumnes, el significat i la simbologia d’una manifestació artística i cultural s’ha d’anar enriquint amb les diferents visions de cadascun dels integrants del grup. En definitiva, es tracta de “re-apropiar-se” del significat i la simbologia del patrimoni per mitjà de la seva posada en valor, de forma paral·lela a una anàlisi crítica i argumentada en l’aquí i l’ara, i tenint en compte la cultura com un procés de referències dinàmic de renovació i enriquiment. També consisteix a fomentar una visió crítica dels aspectes formals i de contingut que constitueixen el patrimoni i els productes culturals que el conformen.

Un cop entès, de forma oberta i enriquidora, el que és el patrimoni més proper, cal fer una anàlisi comparativa amb el patrimoni global, tenint sempre present la perspectiva local. El patrimoni més proper no és essencialment diferent del global, simplement respon a unes condicions i unes circumstàncies específiques, sovint similars a les d’altres llocs. Quan es cuida i promocionen els valors del patrimoni local, s’està fent el mateix amb el patrimoni global, del qual forma part inseparable. A més, l’alumnat haurà de desenvolupar la capacitat d’accedir a manifestacions culturals a través de mitjans tècnics, amb sentit crític. Haurà d’expressar amb llibertat les idees, argumentar sòlidament les crítiques possibles tant formals com de contingut, expressar sentiments i emocions experimentats amb els diferents elements del patrimoni, a més d’establir la diferència entre un accés remot i un altre de presencial a qualsevol manifestació artística i cultural. La valorització i la conservació del patrimoni ha de respondre a iniciatives del mateix alumnat.

Un cop efectuada una anàlisi comparativa del patrimoni local i global de forma general, cal fer una distinció dels diferents elements que conformen aquest patrimoni. La història i les idees i ideologies dominants a cada moment han privilegiat la prevalença d’una sèrie de productes culturals sobre uns altres. Aquesta diferenciació pot ser formal o respondre a una necessitat simbòlica específica. En tot cas, totes respondran a unes necessitats de l’ésser humà. Per tant, es tracta de determinar com els productes culturals poden respondre a simbologies i significats diferents, depenent de circumstàncies i condicionants locals i socials. També cal establir com determinats productes culturals responen a manifestacions comunes de totes les cultures. Finalment, cal detectar com l’accés universal al patrimoni mitjançant les xarxes tecnològiques pot modificar la significació i la simbologia associada de determinats productes culturals.

L’alumnat ha d’establir un mapa conceptual de les connexions dels elements del patrimoni local entre si, dels nivells de significació (social o individual, emocional o politicoidentitari), i de la relació amb els elements del patrimoni global. Aquest mapa ha de facilitar el pas del procés d’interpretació del patrimoni des del punt de vista monocultural al multicultural, intercultural i transcultural com a respostes a necessitats humanes d’expressió, vincle o visibilització. Aquesta apreciació s’ha de fer des del significat de cadascun dels elements constitutius del patrimoni local, ja que la modificació d’un pot alterar el significat del conjunt.

Les identitats culturals, enteses com un procés de construcció de sentit, estan formades de moltes capes que se sumen entre si i se superposen. Al mateix temps que s’hi afegeixen noves capes d’identitat, l’alumnat ha de gestionar les que ja posseeix. Aquesta gestió s’ha de fer sobre la base d’una actitud oberta i positiva, respectant els altres i un mateix. El patrimoni local té elements que, ja sigui per afinitat o per contrast, permeten l’expressió de la identitat cultural d’un individu o col·lectiu. L’alumnat ha de ser conscient de la capacitat de transformar, contradir o reforçar el significat i la simbologia d’un element del patrimoni i, per tant, del conjunt, per mitjà de la intervenció artística sobre ell.

L’expressió de les identitats culturals pot respondre a un impuls espontani de transmissió d’idees, sentiments i emocions que un individu té. L’espontaneïtat és el triomf de la passió sobre la raó. És una conducta típicament humana que, sense filtres socials, mostra algun aspecte de la identitat individual. Aquestes reaccions permeten identificar, als qui les realitzen i als qui les reben, quines capes de la identitat cultural són les que prevalen en un individu. Les capes culturals no són elements rígids, van evolucionant a mesura que ho fa l’individu. Aquesta evolució s’ha de fer de manera guiada, prenent com a base els principis democràtics que regeixen la convivència i el respecte d’una societat. L’espontaneïtat és el substrat sobre el qual es pot desenvolupar la creativitat. Vehicular aquesta espontaneïtat per mitjà del patrimoni local permet consolidar elements flexibles d’ancoratge a l’individu, com ara el sentit de pertinença, alhora que projecta la seva identitat de manera positiva cap a la resta de components del grup.

La creativitat comporta l’adopció d’enfocaments innovadors, de noves solucions, d’una visió diferent, també la d’un mateix. La capacitat d’improvisar i de reinventar-se és fonamental per ser creatiu. De la mateixa manera, la resiliència està íntimament lligada a la capacitat creativa de l’individu, sobretot a l’hora d’ubicar-se en un món en transformació constant.

Atès que els elements del patrimoni poden ser modificats en la simbologia i el significat mitjançant actuacions artístiques sobre aquests, de la mateixa manera, l’expressió creativa de les referències culturals pròpies pot comportar una transformació d’aquesta identitat.

Aquesta capacitat transformadora, un cop consolidada com a destresa, permet a l’individu adaptar-se a situacions molt canviants, sense perdre un cert element d’ubicació i d’ancoratge.

El patrimoni global ofereix multitud d’elements capaços de vehicular aquesta expressió creativa de la construcció d’una identitat individual dins d’una comunitat. Estableixen un context global on l’individu compta amb un repertori d’elements de partida molt ampli i variat. Atès que, necessàriament, en la majoria de casos l’accés serà per mitjà de xarxes tecnològiques, és molt important comptar amb l’experiència de la percepció directa del patrimoni local. D’aquesta manera, podrà desenvolupar la capacitat d’iniciativa i emprenedoria sobre el patrimoni local, fruit de la consideració renovada d’aquest, la qual cosa li proporcionarà una nova visió de si mateix.

Les expressions culturals col·lectives són la suma de les identitats/expressions individuals que la componen i conformen més que la suma, ja que s’han de basar en elements comuns i compartits. Igual que l’expressió cultural individual, són un procés dinàmic en què constantment s’estan modificant els símbols i significats dels productes culturals que emergeixen. Aquest procés dialògic es dona entre individu i grup, i també entre grups de nivell igual o diferent. En un món globalitzat sorgeix la tendència natural d’afavorir una “identitat cultural global”. Aquesta identitat és positiva, perquè les inquietuds bàsiques dels éssers humans són les mateixes en qualsevol racó del planeta i perquè, de forma gradual, es van assumint els consensos establerts en relació amb els drets humans i les llibertats individuals i civils. Això no obstant, pot comportar un factor negatiu, reduccionista i excloent si només té en compte la jerarquització, l’exclusió d’altres identitats o la finalitat econòmica, i no protegeix l’expressió diversa de la cultura humana.

Des d’aquest punt de vista, l’expressió col·lectiva d’idees, sentiments i emocions, basant-se en un debat previ i en el treball col·laboratiu posterior, contribueix efectivament a la construcció i el reforçament d’expressions culturals pròpies del grup. Aquestes identitats o expressions culturals col·lectives, obertes i dinàmiques, poden transformar l’expressió i els referents de la comunitat on es troba i generar un impuls que pot arribar a ser global. El patrimoni local, que ha donat suport a l’expressió individual de la identitat, també ho ha de fer per a la col·lectiva o col·lectives. Serà a través de les connexions d’aquest patrimoni amb el global com es podrà imprimir i donar empenta a la capacitat transformadora que es generi.

Els projectes artístics requereixen una gestió rigorosa en els objectius i els terminis establerts, i lliure en la manera d’assolir aquestes fites. El primer pas a fer és la selecció dels elements del patrimoni, preferentment local, que han de donar suport material al projecte. Això suposa haver establert, de manera compartida, què es vol expressar i comunicar. Caldrà tenir un coneixement i una vivència detallats del patrimoni local per poder aprofitar plenament les possibilitats formals i simbòliques que ofereix.

Tot el procés de gestió d’un projecte artístic ha de partir de l’establiment d’objectius compartits. La iniciativa pot sorgir d’un individu, però a partir d’aquell moment s’iniciarà un recorregut en què tots els participants en el projecte s’han d’apropiar del sentit i de la intencionalitat, enriquint l’impuls inicial. La ubicació del projecte al patrimoni local ha de contribuir a la construcció d’un significat intel·ligible per als membres de la comunitat, així com, en l’àmbit global, a través dels símbols compartits per tot el patrimoni. La selecció d’elements i la seva adaptació ha de respondre a les intencionalitats cercades i a l’aportació que aquest element del patrimoni local pot fer a les intencionalitats esmentades.

És en el disseny d’un projecte artístic on s’estableix el màxim impacte que es pot assolir. Els encerts o errors que es cometin en aquesta fase inicial condicionaran tot el procés de desenvolupament i, per tant, el resultat final. Si la determinació de l’objectiu a cobrir s’ha de dur a terme comptant amb la participació activa de tots els integrants del grup, els diferents matisos i apreciacions aportats han de ser tinguts en compte a l’hora d’elaborar el disseny del projecte. Aquest disseny proporcionarà una visió global del que es vol fer, com i on es vol dur a terme, qui i com participarà i quins resultats artístics i socials s’esperen.

És fonamental que s’elabori una avaluació del disseny, del procés i del resultat. L’avaluació s’ha d’establir des de l’inici i s’ha de fer durant el desenvolupament del projecte per optimitzar les fases i el producte final. Aquesta avaluació la prepararà l’alumnat partint d’indicadors que ell mateix ha d’establir. Tindrà en compte factors qualitatius i, si és possible, quantitatius que permetin mesurar l’impacte de l’actuació. Conèixer quins efectes té una actuació artística sobre una comunitat donarà les bases per posar en valor el procés de transculturització que s’està produint a les societats actuals, a més de la capacitat dels productes culturals i artístics d’actuar com a catalitzadors del canvi i, a la vegada, com a elements de cohesió i inclusió social. El resultat de l’avaluació i la vinculació amb el patrimoni local permetrà anar establint un repertori d’actuacions, amb impacte conegut, que passaran a formar part del patrimoni.

Un cop establertes les fases en les quals es durà a terme una actuació artística, cal proposar un pla de treball que atengui els requeriments quantitatius i qualitatius del projecte. La sostenibilitat s’ha d’entendre tant des del punt de vista de l’impacte mediambiental que pugui generar, que sempre ha de ser positiu, com des del punt de vista temporal. Encara que per definició l’actuació artística sigui efímera, els seus efectes s’haurien de poder prolongar en el temps per assegurar la inducció d’un canvi en el si de la societat. Aquesta prolongació a llarg termini es pot donar, per exemple, fent actuacions artístiques similars o relacionades de forma periòdica. Aquesta necessitat de sostenibilitat mediambiental i d’impacte social ha d’esperonar la creativitat a l’hora d’establir el pla de treball.

En els projectes artístics, un cop fixats els objectius i els terminis, la manera en què s’assoleixen ha de ser tan flexible com sigui possible. Si l’organització del pla de treball s’ha dut a terme d’una manera rígida, serà impossible que els participants el considerin com a projecte. D’altra banda, els mitjans i els recursos disponibles són limitats, o molt limitats, però això no ha de ser un impediment per expressar el que es vol i cercar un impacte perdurable.

La competència creativa és necessària per cercar solucions originals i innovadores a problemes reals. Mitjançant els processos que acompanyen l’activitat cultural i artística es desenvolupa el pensament creatiu, la iniciativa i l’exploració d’un mateix i de l’entorn, per transferir aquesta visió creativa del món a qualsevol altre àmbit personal, social o professional. El procés metacognitiu que possibilita aquest canvi de context passa per establir una mimesi entre el procés creatiu i, en aquest cas, l’organitzatiu. La necessitat de trobar solucions innovadores que satisfacin les necessitats establertes, partint de recursos limitats i d’altres condicionants, ha de permetre fer de la creativitat una destresa pròpia de l’individu. La solució creativa permetrà crear un producte artístic susceptible d’enriquir culturalment i econòmicament la comunitat.

Qualsevol actuació artística necessita ser compartida amb el col·lectiu al qual va adreçada. Per breu que pugui ser-ne la durada, la retroalimentació dels assistents actuarà directament sobre la naturalesa mateixa d’aquesta actuació. A més del resultat final, l’actuació ha de mostrar com ha estat el procés creatiu, ja que la visualització del procés augmenta la intel·ligibilitat del producte final i, per tant, el seu impacte. L’impacte social genera una sèrie de transformacions, més o menys importants, que, alhora, poden comportar oportunitats econòmiques en aquesta comunitat. El fet de compartir implica fer partícips els assistents a l’actuació artística. És més que assistir com a mer espectador.

Per això, l’alumnat ha d’establir mecanismes que permetin als assistents apropiar-se del sentit i de la simbologia del projecte, alhora que transmeten les idees, els sentiments i les emocions que han experimentat. La utilització dels elements del patrimoni local permet ubicar els assistents en un entorn familiar, que genera un horitzó d’expectatives i que dona relleu, per afinitat o contrast, a l’actuació artística desenvolupada. Els significats i la simbologia de l’element del patrimoni local es barrejaran amb els de la intervenció artística, generant una cosa nova, creativa i diferent. Si s’aconsegueix la comunió entre la comunitat i la resignificació, en el sentit que sigui, de l’element del patrimoni local, assolirà un impacte que generi canvi social i, com a conseqüència, oportunitats econòmiques que fins ara no s’havien tingut en compte, de manera que pot tenir possibilitat de desenvolupament.

L’alumnat ha de detectar aquestes oportunitats econòmiques derivades de la intervenció artística sobre el patrimoni local.