La recepció cultural, és a dir, actuar com a públic espectador, és un element fonamental per a la construcció de la identitat cultural i la creació de propostes personals. En aquesta etapa, l’alumnat ha de ser capaç d’implicar-se activament en la recepció de les manifestacions escèniques i performatives, ja que són, per definició, efímeres. L’atenció ha d’estar centrada en l’espectacle durant tot el seu desenvolupament. Així es podran percebre els elements més subjectius de la representació: la bellesa plàstica i la identificació amb els caràcters dels personatges. Per tant, la recepció ha de ser, prioritàriament, de manifestacions en directe, no registrades.

L’efecte catàrtic o alliberador depèn del grau d’identificació que s’assoleixi amb el personatge i la situació, que connecta amb la resposta emocional en l’espectador. Les manifestacions escèniques i performatives poden actuar com a mirall en què aquest espectador es vegi reflectit, per això cal identificar i comprendre els elements de convenció escènica, o bé les referències que clarament ens remeten a una situació concreta.

Aquesta competència també es relaciona amb el procés de construcció de les identitats culturals. L’alumnat de batxillerat ja compta amb els fonaments d’una identitat cultural pròpia i la percepció d’identitats diferents en les persones del seu entorn. Es tracta d’utilitzar els elements del patrimoni escènic i performatiu per enriquir aquesta identitat cultural bàsica, i identificar-lo com a element de la llibertat d’expressió i com a catalitzador del sentiment de pertinença a una comunitat, sempre sota els principis de convivència democràtics.

Els espais escènics històrics formen part del patrimoni material, sempre vinculats a la representació, és a dir, a l’existència efímera. Per la seva banda, els textos dramàtics, com a propostes per ser posades en escena, també tenen una plasmació ubicada al present. Per tant, la reflexió sobre aquest patrimoni cal fer-la tenint en compte que és efímera, tot i que es repeteixi amb una certa similitud entre funció i funció. El teatre, com a manifestació cultural o espai de representació, ha de tenir el relleu que mereix pel seu paper en la cultura al llarg del temps.

Les idees, els sentiments i les emocions transmeses per la manifestació escènica o performativa han de ser analitzades a posteriori, tenint en compte els elements configuradors de la identitat individual, així com els principis de la convivència, el respecte i la inclusió social.

La base de l’expressió corporal aplicada a les arts escèniques i performatives es troba en els principis de la cinesiologia, la proxèmica i la biomecànica, és a dir, els estudis sobre el moviment humà, l’anatomia mecànica i l’efecte dels espais en les persones.

Les diferents modalitats d’espectacle demanaran exercicis diferents, doncs, per establir una preparació adequada. Aquest procés d’adequació es basa en l’entrenament físic de base i l’entrenament preexpressiu. L’entrenament físic permetrà mantenir una base física suficient i l’entrenament preexpressiu prepararà el cos per expressar alguna cosa al lloc de la representació.

Tots dos processos requereixen constància, disciplina i, indagació en les possibilitats del nostre físic i ser capaços de deixar parlar el cos. Aquest diàleg amb la pròpia morfologia corporal ha de portar a millorar l’acceptació de les característiques físiques de cada estudiant, coneixent-ne les possibilitats i els límits, i al desenvolupament de la capacitat expressiva innovadora, és a dir, creativa.

Per anar un pas més enllà en la capacitat expressiva del cos, caldrà tenir-ne cura. Per això s’adoptaran tècniques de preparació segures i hàbits de vida saludables i sostenibles.

Els objectius d’aquesta competència són millorar la capacitat expressiva de l’alumnat i adquirir hàbits d’esforç i bona predisposició.

El treball interpretatiu suposa trobar camins entre el què (idees, sentiments i emocions que es volen transmetre) i el com (instruments amb què es pretén transmetre).

Basant-se en la innovació i en l’aprofitament de les possibilitats del cos, l’intèrpret sempre ha de buscar superar-se: transmetre de la millor manera possible allò que vol expressar. Per tant, exigeix un compromís de l’intèrpret amb el que fa en escena com un fi en si mateix. Un cop s’ha deixat parlar al cos i se n’han millorat les possibilitats, cal dotar l’expressió de sentit dramàtic.

Aquest sentit s’assoleix mitjançant la càrrega psicològica que s’aboca a l’expressió i les dimensions espacial i temporal. Sovint, aquestes dimensions s’estableixen en escena amb altres executants o intèrprets. Per tant, la creació de coreografies o moviments escènics responen tant a un sentit plàstic com dramàtic, cosa que demana un treball coordinat i col·laboratiu, on l’expressió artística individual s’adaptarà a l’expressió del conjunt.

Qualsevol projecte escènic i performatiu respon a un objectiu determinat: transmetre i compartir idees, sentiments i emocions. Les propostes escèniques i performatives han de basar-se, doncs, en una dramatúrgia estudiada que les cohesioni.

És fonamental que en l’arrel de la proposta dramàtica hi hagi un element personal, resultat de la pròpia experiència vital. Aquest germen ha de ser el producte d’una anàlisi introspectiva que l’alumnat ha de fer fugint d’idees preestablertes o prejudicis. L’element que vehicularà aquest factor catalitzador pot ser creat expressament, o bé pot ser creat a partir d’un element preexistent que atorgui coherència dramàtica: text dramàtic, narratiu, audiovisual, succés històric o qualsevol component del patrimoni cultural.

La proposta dramàtica respon a un procés comunicatiu que ha de ser multidireccional i es realimenta al llarg del seu desenvolupament. Així doncs, per establir aquest canal de comunicació és fonamental que se seleccionin diferents elements amb què articular el projecte.

La selecció d’elements es farà des d’un repertori ideal a primer de batxillerat, i des dels mitjans realment disponibles a segon curs. Això no implica que en el projecte de primer no es tinguin en compte els mitjans, al contrari, atesa la seva senzillesa, s’hauria de centrar fonamentalment en l’expressió corporal i la paraula. Tanmateix, s’haurà fet una elecció ideal entre els elements de què, en teoria, podria disposar-se. Posteriorment, a segon curs es desenvoluparà el projecte adaptant-se als elements realment disponibles. En qualsevol cas, tant a la selecció ideal com a la real, cal buscar la innovació en l’ús de recursos diferents, integradors i, sobretot, que cerquin la bellesa plàstica.

La proposta ha de ser assumida per la totalitat del grup com un repte a assolir de manera col·laborativa. El treball col·laboratiu implica la participació de tothom, també dels espectadors, amb diferents funcions i graus de responsabilitat. La selecció que es faci, ideal o real, d’elements dramàtics, expressius i plàstics, condicionarà el grau de treball col·laboratiu que es pot assolir. Per això el procés de desenvolupament s’ha de fer de manera compartida. Des de l’inici, les conclusions de l’anàlisi introspectiva i del motiu generador han de ser sotmesos a una posada en comú i un debat, s’han de cercar els elements que responen a les inquietuds humanes. Aquests elements serviran per reforçar el sentiment de pertinença al grup i de compromís amb el projecte.

La planificació d’un espectacle comporta decidir qui fa alguna cosa, en quin moment i de quina manera. Quan els recursos i el temps són limitats, és imprescindible optimitzar-los des del començament. Un pla de treball realista i que hagi tingut en compte totes les opinions promourà la recerca d’una finalitat comuna. Cal que l’alumnat senti com a propi el projecte perquè s’impliqui en un recorregut que serà, progressivament, més exigent.

Les manifestacions escèniques i performatives transiten per una sèrie de fases que són fonamentals per al resultat final. En aquestes fases es realitza, de manera gradual, un procés de creació de significat, mitjançant uns elements formals dins d’un context determinat. Un procés correcte no assegura totalment un resultat òptim; tanmateix, sense un procés adequat és impossible aconseguir cap resultat.

La possible coincidència en el temps de diversos projectes, com seria el cas a primer de batxillerat, o d’un projecte amb una complexitat important, a segon de batxillerat, exigeix, doncs, una planificació acurada. La planificació d’un projecte ha de tenir en compte que si es prenen decisions entre tots els participants, el grau d’apropiació que cadascú faci del projecte influirà poderosament en el fet que l’alumnat es mobilitzi. A més, a mida que el projecte va prenent forma, el nombre creixent de funcions necessàries només serà possible mitjançant un treball col·laboratiu i coordinat. Per tant, tot l’alumnat ha de mobilitzar els coneixements, les destreses i les aptituds adquirides perquè les diferents fases assoleixin els objectius parcials plantejats en la planificació de l’espectacle.

L’actuació en viu genera una resposta psicològica a totes les persones involucrades. Es transmeten i es comparteixen idees, sentiments i emocions d’una manera directa, sense més mediació que la pròpia convenció escènica o el context cultural en què es desenvolupa. La manifestació escènica i performativa s’esgota al mateix moment de la representació. El seu registre en un suport audiovisual donarà lloc a una manifestació diferent, intervinguda pel propi suport. El que perdura és l’impacte que exerceix sobre els assistents i els participants, per això la rellevància social que en totes les èpoques ha tingut, i té, el teatre. Al llarg del temps, les persones continuen desplaçant-se i participant en manifestacions escèniques i performatives, ja sigui a la via pública o en un espai específic.

El mateix projecte, amb les modificacions degudes, pot ser representat en diferents espais, canviant-ne el significat i l’impacte exercit. És possible que una manifestació escènica i performativa tingui el lloc de representació en un espai determinat, però també que es pugui adaptar a diferents espais sense alterar-ne el missatge fonamental.

Aquesta capacitat es pot aprofitar com un element de cohesió social i de desenvolupament econòmic. La representació ha de ser dissenyada prèviament per optimitzar l’efecte del que volem transmetre i compartir. En la matèria d’Arts Escèniques s’han d’identificar tots els elements d’oportunitat econòmica que es podrien generar amb el projecte, però l’execució ha de cercar prioritàriament l’impacte social en la inclusió i la cohesió.

Els sabers, entesos com el conjunt de coneixements, destreses, valors i actituds, es formulen amb relació a contextos en què es pot desenvolupar l’aprenentatge competencial. Els i les docents poden incorporar contextos alternatius si ho consideren pertinent. Per tal de facilitar els aprenentatges i el desenvolupament de les competències específiques corresponents, el professorat pot valorar la possibilitat d’organitzar els sabers de la matèria, o de les diferents matèries coordinades en un àmbit, a partir de situacions.

Les situacions permeten programar el curs de qualsevol nivell, matèria o àmbit a partir d’una col·lecció o seqüència de reptes, contextos i circumstàncies del món real, dels quals deriven preguntes que cal contestar i que entrellacen els sabers, és a dir, els coneixements, les destreses, els valors i les actituds, amb les capacitats que sustenten l’enfocament competencial dels aprenentatges, la qual cosa modifica la planificació habitual d’adquisició de sabers i competències basada en la lògica acadèmica pròpia de les àrees de coneixement o matèries, plasmada en la seqüència tradicional dels temes disciplinaris. Es pretén acostar-se a la lògica de l’aprenent per donar sentit als seus aprenentatges basant- se en la seqüència de contextos rellevants plasmats en les situacions.