Olga Xirinacs i Díaz
Née à Tarragone en 1936. Auteur d'une importante production littéraire en vers et en prose, elle a commencé son œuvre en 1976, avec un recueil de poésie nommé “La dotzena de frare” et elle continue jusqu'à nos jours, avec son dernier livre qui a pour titre “Une bombe dans le jardin” et qui a été publié en 2021.
De sa production littéraire il faut souligner : “Interior amb difunt” (Prix Josep Pla en1982), “Al meu cap una llosa” (Prix Sant Jordi en 1984 et Critique Serra d'Or en 1986), “Zona marítima” (Prix Ramon Llull en 1986), “Llavis que dansen” (Prix Carles Riba en 1987), “Marina” (Prix Critique Serra d'Or en 1987), “Enterraments lleugers” (Prix Sant Joan en 1990), “Sense malícia” (Prix Ville de Palma, 1994) et “Un cadàver per sopar” (Prix Ville de Badalona, 2000). Elle est la seule femme enseignante de Gai savoir pour les Jeux Olympiques de Barcelone après Mercè Rodoreda. En 1990, la Generalitat de Catalunya lui décerne la Croix de Sant Jordi.
Lire la suite...
Sa carrière créative passe par la poésie, les nouvelles, les romans, les journaux intimes, la littérature de voyage et la littérature pour enfants et adolescents. Elle compte au total plus de quatre-vingts volumes. Le métier d'écrivain l'a amené à expérimenter, à réfléchir sur la réalité, à se documenter sur des sujets divers et délicats. Son œuvre est intelligemment conçue avec des mots exquis et un style élégant.
Elle est capable de capter notre attention à travers les sens, les expériences vécues ou non, la recherche si diverse et profonde d'éléments de toutes sortes. Elle nous fait respirer une époque et un monde d'un point de vue humain, du point de vue d'une écrivaine engagée dans son temps. Ecrire et lire est une expérience unitaire qui nous rapproche de l'écoute de la musique intérieure de l'écrivain tout en découvrant les scènes et les personnages d'un portrait où la pensée, la poésie et la peinture se confondent dans un effort pour retrouver la beauté intérieure du monde qui nous entoure.
Olga Xirinacs, fidèle aux croyances des grands écrivains, loue la parole et nous l'enseigne dans ses poèmes et sa prose, et c’est ainsi que dans la préface du recueil de poèmes “Grills de mandarina” (mai 2004) elle nous dit:
« La parole est aussi têtue que la vie, et aussi fragile. La parole a toujours lieu entre les silences, elle en a besoin. Ce que l’on ne sait pas, c'est si elle naît d'un espace vide ou d'un espace plein. Cao Xingjian, qui a longuement écrit, dit avoir fini par "valoriser le plaisir inhérent aux espaces vides entre deux périodes de désordre". Alors je me demande, j'enquête, si le mot part du désordre et quand il trouve le vide il devient poésie. (...) On peut choisir, et c'est ce que fait le poète quand il écrit ses moments. Ni forcé ni pressé, le poète est libre d'interpréter le monde. Votre monde et votre temps. Un fragment de ce monde qui va de l'univers inconnu à l'infime particule. Ce qui est étrange, c'est qu'il trouve toujours l'amour. On peut se demander ce qui fait bouger le monde : l'amour ou le manque d'amour ? Même s'il y a l'éternité, comme le souhaitait Seamus Heaney, cette question ne trouvera pas de réponse. (...) Je suis reconnaissante de l'hospitalité de ceux qui m'ont donné la parole. »
Le paysage urbain et le sens de Tarragone sont liés à l'œuvre de Xirinacs sous toutes ses facettes. Josep Anton Baixeras dans son prologue dédié au recueil de poèmes “Clau de blau” a souligné que « la fidélité d'Olga Xirinacs à un héritage culturel, à une histoire, à un peuple ; et plus immédiatement, à une ville de province, à un sens de l'art, à une expérience populaire de cet héritage — également au sens parental de ce mot ; l'admirable fidélité d'Olga à une lignée d'aristocraties idéales est une réalité si quotidienne, transparente et claire qu'elle peut même parfois sembler banale. »
Traduction: Jennifer Esteban
LA PLACETA DELS ÀNGELS
LA PLACETA DELS ÀNGELS
La placeta dels Àngels ens envolta
i li triem paraules cabalístiques
per definir els carrers
de les tardes jueves,
amb el cant vertical
i olor de fosca a les arcades.
Recorrem amb la punta dels dits
els signes de pregàries
al sòl atapeït.
S’hi encenen brases en galledes
i els geranis observen la vida
fragmentats per la roba dels balcons
i pel dolor que bressa
els palmells i els genolls
d’infants tan pàl·lids com les llunes
que mai no glacen les finestres.
Clau de blau, 1978
TOT DE MONS CONSTRUÏTS I EVOCATS
Tot de mons construïts i evocats
—on cada un guarda els detalls precisos
i hi ha un lloc pels terrats ardents o tebis—
formen la meva pròpia creació,
escampo a l’univers radiacions diverses:
les tardes llargues sobre els camps de blat,
sobre els ponts d’aquell tren que no vaig perdre,
amb la lluna al terrat, també, i un feix d’estels errants
que m’esperen als límits incerts i fluctuants.
La taronja a terra, 2011
MUSIQUE DE CHAMBRE (I)
MUSIQUE DE CHAMBRE (I)
Dans la chambre jaune où j'écris, la fenêtre, qui occupe toute la façade, s'ouvre sur la mer dans toute sa largeur. La vue immédiate est la promenade, délimitée par le Balcon de la Méditerranée, de trente mètres de hauteur, où la tradition est d'arriver de la Rambla pour "toucher le fer".
Il y a de nombreuses années, certains suicidaires avaient entamé leur dernier vol à partir d'ici; d'autres avaient essayé, et le doute les rendait évidents ; c'est pourquoi plus d'une fois nous avons recherché la dissuasion, avec une approche confiante. Lorsqu’on apprenait le fait, les gens s’y rendaient pour épier, dans une attraction morbide et effrayante; ils attendaient les secours et ce qu'on appelait le bateau de fortune, qui prenait le corps de celui qui s’était suicidé. Mes grands-parents, depuis la salle à manger, avaient vu une femme se jeter dans le vide, je pense qu'elle était jeune.
Elle était vêtue de blanc et ses jupes flottaient comme une campanule : la seule fleur pour une mort si solitaire. Parfois les pins en contrebas en arrêtaient la chute, ou bien il se pouvait qu'ils brisaient le corps en morceaux grâce à la force de l'élan. Les yeux vers le ciel ou vers la terre, peu importe!, le sang effleure la poussière, peut-être qu’un fauve veille-t-il la nuit. (page 17)
La lune est pleine. C'est fin juin et il fait chaud.
Musique de chambre. 1982
GLÒRIA AL MIGDIA
GLÒRIA AL MIGDIA
El sol corona la plaça
i els mocadors són banderes.
Les mans més amunt del cap,
ales banques i ales negres.
Pugen, al sol de migdia,
cúpules i catedrals:
cada casteller, una pedra;
cada castell, el més alt.
Cada vegada que pugen
els castells en l’aire groc,
se sent un bategar d’ales
perquè el cel és més a prop.
Llegir més...
Cada casteller, una flama;
cada casell, la foguera.
Quan crema la sang als braços
s’encén la terra sencera!
Cantata cada castell una flama, 2004
LA FESTA MAJOR
LA FESTA MAJOR
Tot el món és aquí,
reflectit al metall d’aquest saxo:
ulls mòbils, automòbils,
llavis grotescos i somriures frescos,
ventres deformes, cossos sense formes.
La ciutat entra i surt
amb les notes i el vent. ¡Quanta gent
que balla pels carrers!
(I no treballa.)
Bandes, gegants, cavalls,
banderes de paper,
hi ha una orquestra de jazz,
flors, pólvora i castells,
Llegir més...
i una santa amb un braç,
i un sant que obre la porta amb una clau de pas,
i un músic que va i ve
tot sol, per un carrer
on els vidres fan blaus
i els gats de mitjanit
el miren amb ulls suaus.
Grills de mandarina, 2004
MÚSICA DE CAMBRA (II)
MÚSICA DE CAMBRA (II)
Pujo a la Part Alta, a les Coques, on decidim un premi d'investigació i folklore. A casa de la M. Aurèlia i el Jaume la fresca és agradosa a causa de l'alçada de sostre i les amples balconades obertes que encaren la catedral per la banda dreta, pujant.
Sonen les dotze, repetides i acompanyades en tons i densitats diverses. Ha plogut una mica i l'espai net acosta les pedres daurades i els teulats de majòlica. Els llibres, la pau, els tarongers que voregen les Coques i les veus apressades del dissabte. A l'extrem de la catedral per aquesta banda, santa Tecla la Vella escolta el trànsit adormida en un son de color de canyella. M'han encomanat un poema en forma de goig que sortirà en una publicació local per Santa Tecla, aplegat amb altres coses de Tarragona; el poema serà il·lustrat per Saumells, el de les meditatives figures allargassades que reben l'or de la vida interior i la llum més bella de les hores que es viuen a Tarragona.
¿Què podia dir de santa Tecla, que sorgeix de la llegenda en un viatge no confirmat de sant Pau a les nostres contrades? Diu que ella l'acompanyava, i així l'he vista, com una donzella viatgera. Les naus i els capitans que la duien ara ja són ben lluny, però el mar que la bressa, Santa Tecla la Vella, és ben seu i nostre; un vol d'ocells molt breu voreja la capelleta de pedra del s. XII, condormida als jardins de la seu. Tot Tarragona recolza sobre pedra dura, de mal foradar; la que tenim a casa, sota els peus, és fetge de gat.
Música de cambra, 1982
L'HOME QUE MOSSEGAVA LES DONES
L'HOME QUE MOSSEGAVA LES DONES (fragment)
La mola compacta i severa de la catedral ocupava el lloc de l’antic temple de Júpiter. Encara se’n conservaven restes arquitectòniques. L’art pagà havia estat absorbit pel cristià, però se’n recordaven els orígens, perquè tota població informada té dret a conèixer la seva herència.
L’home que mossegava les dones, 2000
EN LA QUIETUD TRANSLÚCIDA
EN LA QUIETUD TRANSLÚCIDA
En la quietud translúcida
entro al claustre a migdia,
la ciutat assetjada per hosts de forasters,
saturada de veus de gent estranya,
música, empentes i mercats de carrer.
En la quietud, dic, veig la taronja a terra
sota l’aire verd fosc i el lleu respir del dia.
Miro el teix implacable, altiu, enorme
a cavall dels seus anys i vigilant del pou;
Llegir més...
més clar, el xiprer, i més alt, vigia, espia
de vius i morts i d’ogives calades;
la tórtora, la merla i el pardal
i els coloms a les tres. Més amunt, gavines.
En una llosa a terra hi ha un escut gravat,
gastat de passos greus de morts i vius.
I la taronja, a terra, i altres taronges vives;
jugo amb els lleus colors dels vidres alts:
ara sóc lila, verda, groga i roja,
i aquest és el punt just on mor el temps
aferrat a la pedra. Si la pedra no mor,
jo tampoc vull morir, però no obstant,
hi ha la taronja a terra.
La taronja a terra, 2010
PAVANA PER A UN TAURÓ
PAVANA PER A UN TAURÓ (fragment)
Gustau va sortir al carrer amb rodaments de cap, per l’efecte de la beguda i perquè la claror li feria els ulls enterbolits de llàgrimes. Es va acostar a l’Escala Reial, on els esglaons baixaven fins a l’aigua. Allà se solien amuntegar les deixalles del port arrossegades pel mar fins al peu de l’escala de pedra: plàstics, peles de fruita, caixes podrides i cordes esfilagarsades, tot surant en capes olioses al compàs de l’onatge esmorteït.
Es va estar una estona estabornit escoltant els gemecs dels costats de les embarcacions contra els pneumàtics protectors. Remolcadors, llanxes de vigilància. El matí es desplaçava cap al migdia amb inèrcia implacable. En un espasme sobtat Gustau va vomitar la xocolata i el licor, arrecerat a l’escala i a tocar de l’aigua. La brutícia es va afegir a la podridura que dansava suaument a tocar de la pedra, clop, clop, clop, clop. L’escala continuava avall, dins de l’aigua, bavosa
Llegir més...
de filaments verds i negres. Gustau es va sentir descansat, buit, amb els ulls enaiguats que es fixaven, sense veure’ls, en els ulls de bou de les cabines dels remolcadors. Algun mariner el devia veure. Sempre eren allà, petites tripulacions en torns de guàrdia. Es pensarien que estava begut, marejat, ja a aquelles hores del migdia. S’encongí d’espatlles, sentint-se desventurat. Va pujar l’escala per seure en un dels bancs que mirava al mar i li va semblar que s’adormia a la mitja claror. Es va deixar endur per la tebiesa de l’aire.”
Pavana per a un tauró, 2001
ZONA MARÍTIMA (I)
ZONA MARÍTIMA (fragment)
Per qui la contemplava des del lloc més elevat la ciutat era un devessall de construccions aglomerades d’una banda des d’un nucli fortificat, on predominava la pedra daurada i on el sol ponent donava encara aquella sensació apacible d’una mort entre xiprers vigilants, torres, taules i absis que recollien el silenci del vespre.
Després, més avall, tot s’abocava a mar, entre l’angle de les platges, al nord, i l’ampla badia delimitada per les construccions portuàries i el cap d’una certa elevació rocosa, cobert de boscos, on la perspectiva s’esfumava ja fora de la zona d’influència de la ciutat.
El mestral acostava distàncies, afinava els traços que dividien l’aigua i la terra i els feia ser un dibuix exacte sobre el plànol groc i blau on el ciment i la pedra acollien tota activitat visible. La mirada era atreta pel blau profund de l’aigua que podia canviar a verd en amples bandes travessades per les embarcacions i les aus marines.
Llegir més...
A migdia la claror blanca sobre l’aigua era tota la glòria acumulada amb una esplendidesa encegadora, que s’anava desplaçant cap al sud mentre canviava lentament a or pàl·lid, i s’enriquia amb densitats d’aram fins derivar en un carmí absorbit pel blau. Allà dins del color fred naufragaven totes les intencions d’esplendor fugaç, aparent, superficial.
Per qui arribava per mar la tarda era una acumulació roja sobre les torres sòlides i que s’escorria avall clapejant sectors en relleu entremig de les zones ombroses. El port obria els braços de pedra i allà s’adormiria tota activitat. Els pescadors, passada la subhasta i la revisió dels ormeigs, s’escamparien pels carrers ja en ombra o es trobarien a la taverna on el fum esborraria les últimes clarors que havien portat als ulls. Eren les variacions dels dies. Però ningú no s’aturava a considerar la importància d’un color sobre la pedra ni l’ondulació d’un reflex sobre l’aigua. Era la glòria gratuïta, repartida per a tots a mans vessades.”
Zona marítima, 1986
CASTELLERS
CASTELLERS
Cada home duu un carreu
per la torre més alta.
Cada alçada de braços
és la catedral fugissera
que aixeca tot desig
d’anar tan alts
com les pregàries de la carn.
I la suor rellisca
rostre avall de les pedres
de sang, i els carreus,
si bé neixen efímers,
asseguren la volada
més enllà de les torres,
dels campanars,
de les agulles gòtiques,
perquè són acollits
als balcons de l’etern.»
Clau de blau, 1978
ZONA MARÍTIMA (II)
Plaça dels Infants
ZONA MARÍTIMA (fragment)
Sempre he cregut que la gent dels nostres barris marítims, que no eren els dels pescadors, conservàvem un caràcter independent. En certa manera ens havíem volgut aïllar de la ciutat però vivíem enganxats a la seva falda. No teníem tradició urbana, però alguns estadants es mantenien per generacions allà des de les vil·les romanes, plantats entre vegetacions aspres, monuments funeraris i ruïnes de baluards envaïts per la malesa. Aquest era el ssector que ens havia acollit, i ens hi trobàvem bé.
Més cap al sud el caràcter canviava del tot. L’estació, el port, la part baixa de la ciutat amb els antics magatzems vinícoles i de saladures, el barri dels pescadors, els pantalans, les naus industrials i una desfilada de construccions que fumejaven de gasos i vapors. Eren plantades sobre antics conreus, platges i petites desembocadures de riuets i rieres mortes. Clavegueres enormes, detritus, secrecions purulentes, desferres entre alguns garrofers, pins, cales i urbanitzacions amb nostàlgies turístiques.
Zona marítima, 1986