Roser Guasch i Bea

Roser Guasch Bea (Les Masies de Sant Miquel, Banyeres del Penedès, 1969). She says that she has been writing sinces he learned about it, that she liked words and the sounds they made, and good handwriting. That's why she studied Catalan Philology and then two PhD courses in narrative languages at the Rovira i Virgili University. She lives in Tarragona and is a teacher of Catalan language and literature at the city's Tarragona Institute.

She has written narrative, opinion articles, literary essays and, above all, poetry. She has developed several projects with authors of other artistic manifestations such as photography, painting and music.


Read more

She began her literary journey with the publication of the story "Saps qui és Camille Claudel?", in the book Suc de Llimona, by the collective Cisca Lafell (1996). She won the Miquel Martí and Pol de Roda de Ter prize (1998) in a tie, with the work L'amistat de les pedres, which was published the following year. She also won the third prize Joan Duch de Juneda 1999 with the work Lliris de mar, which was published in the volume Batecs (2020).Lately,, she writes literary reviews in the newspaper Avui and El Punt.

The poetic career from 2000 includes the following works: the collection of five poems Josep Cañas, The return of Mexico to Revista de Girona (2002), Plena de tu (2003), La terra del record (2005), with paintings by Maria Teresa Baltasar, Laurel leaves (2009), Platja Llarga and Vindrà la nit (2015), this last book contains poems by Plena de tu and paintings by Joan Descals; and El camí dels molins (2019), with watercolors by Camil·la Pérez Salvà.

In 2007, she commissioned the narrative book Cambrils, spaces for calmness, with photographs by Rafael López-Monné, translated into English and Spanish.

In the summer of 2018, in different spaces, such as the Monastery of Vallbona de les Monges, the castle of Rodonyà or the Cumprativa de Llorenç del Penedès, the recital Temps de vinya was held, where Roser Guasch recites a selection of her poetry and Pemi Rovirosa . (composer and guitarist of Lax'n’Busto) performs too,  on his guitar, with selected pieces from his repertoire.

Her literary essays focus on the work of the writer Maria Àngels Anglada, among which stand out: “M. Àngels Anglada: Poetry is one of the small bastions of freedom we still have", in "Revista de Catalunya" (no. 149, March 2000); "The poetics of Maria Àngels Anglada", in "Serra d'Or" (May 2000) and "El cor. Poetic pretext in the poetry of Maria Àngels Anglada", in Proceedings of the Twelfth International Colloquium of Catalan Language and Literature (May 2003).

Roser Guasch has defined her poetry as a challenge to "express the maximum in the minimum". "If I can say it in two lines, why do I have to do it in two pages? And, set to go further, it's not about saying but feeling"

Both Lluïsa Julià and Montserrat Corretger have highlighted the centrality of nature in Roser Guasch's poetry. On the one hand, Julià pointed out that, beyond experimentation, "Roser Guasch has chosen to base her work on nature, this long tradition changing and renewing according to voices, geographies and historical moments from Blake to Hölderlin, and central, on the other hand, in the Catalan poetic tradition, which is characterized by maintaining a complex dialectic between the subject and the representation of the elements of nature in a line of research that seeks truth, ethics and identity." On the other hand, Corretger highlights the value of the medium, of revelation, of symbolism based on the careful look of the landscape. Both from the Penedès and from Tarragona, from the love of the land, the family roots in a time and a house, from the memory or the present, the writer configured a poetic and vital universe, the symbols and the places whose readers can follow in order to, like the author herself, (re)discover ourselves through literature.

L'ARMADURA INVISIBLE

L'ARMADURA INVISIBLE

Em preguntes si conec aquest carrer. 

La teva veu al telèfon sempre em transmet energia, alè vital.

Et dic que sí. Tu i el carrer. Una combinació de jeroglífic. Mentre silencio el que ve després, un com vols que no conegui aquest carrer, si tu sabessis... el meu preferit, tu dius coses que en aquell moment ja no segueixo. Com fer-te arribar sense temps tot el que m'és aquest carrer. 

Avui hi dinarem, dius, si tu vols.

Hi ha coses que mai no podem dir. Com el presagi de la teva veu, avantsala de les cambres on m'aculls, o l'ànima d'un carrer conegut de sempre. D'abans d'anar-hi per primer cop. Quan va ser el primer cop. No hi ha record. Només sentiment de pertinença. D'on ve. Mai no desxifro d'on ve. Sempre que hi vaig procuro que no hi hagi cotxes, ni massa gent, hi ha hores propícies, moments tranquils en què les cases, totes immenses, s'obren, res- piren, amaguen rastres propers. No sé quin secret cap dins l'ombra d'aquest carrer que abraça un trajecte alliberador. Els records no recorden. Són. Una promesa fins al carrer Major.

Llegir més...

Ens hi trobarem a les tres, repeteixes. T'escolto. Sempre m'ofereixes espais de vida que voldria viure i que tu em regales sense saber. Petits espais de retrobament lluny del món, de sentit. Et diria, em dones la llum que m'identifica i l'aire que omple tot el meu cos. Et diria. Potser el sol als meus cabells mentre dinem, amb espais per a tants silencis. Potser només quan tu anomenes aquest sol i em demanes, si em molesta.

No tens gana? Vols una altra cosa?

Potser el traç i la certesa de la fugacitat dels dies. Jo hi arribaré molt abans de les tres, penso. A propòsit. Vull caminar una estona pel carrer. Tornar a resseguir el laberint que sempre s'estén damunt les pedres. Descansar en les invisibles veus. Perdudes, però no oblidades. Balconades i ferros forjats que interroguen cantonades. Ser en l'espai de la ciutat que apareix a les revistes de viatges i llibres de rutes. Indrets que adquireixen una altra dimensió dins del text perquè la distància els allibera. Ser dins d'aquesta distància que sempre salva. Salvada perquè em fas lliure, tu, en aquest espai. Caminar pel carrer que em converteix també en invisible veu.

Una nit una dama baixava descalça l'escala d'un pati interior. Els cabells trenats. No se sent ni un pas. Baixa a poc a poc els esglaons agafada a la barana. La foscor ha començat a deixar pas a les primeres clarícies, presagis de llum pressentida. La dama s'asseu. No fa res. Es allí. Sempre la veig. Imagino el soroll que fa la immensa porta en obrir-se. Només aquell soroll, i ella, a l'escala com una ploma atzarosa, atrapada al carrer perquè escolta els renills insistents d'un cavall. Em vaig posar a escriure del soroll de la immensa porta en obrir-se. Al terra hi havia una lluent armadura. Encara hi és.

Mentre camino buscant l'entrada de la casa m'envies un missatge. Et llegeixo al telèfon: "Faré una mica més tard. Ara no puc parlar". El lligam estret és més estret. Somric. Faré una mica més tard, dius. No sé què vol dir una mica més, una mica de tu, una mica del carrer, una mica del temps, quin temps?, que ja ens apropa. L'armadura és aquí, davant la dama que tampoc no pot parlar. Ha conegut el combat i ha entrat al jeroglífic.

Coneix bé el carrer.

La ciutat pels carrers. 27 mirades sobre Tarragona, 2002

RODONES IMPERFECTES

RODONES IMPERFECTES

queden vora l’aigua,

quan trepitges fort

la sorra humida.

Al voltant del peu,

de color més fosc,

s’hi forma una rodona

que desapareix,

quan treus el peu de terra.

Vivim entre rodones imperfectes,

al voltant dels nostres peus,

a vegades visibles i d’altres no.

Rodones que l’escuma de l’aigua,

en un ball d’anar i venir,

cobreix i esborra sense voler. 


Platja Llarga, 2015

SEMPRE JULIOL A LA VORA DEL MAR

SEMPRE JULIOL A LA VORA DEL MAR

amb camins d’estiu a la sorra fina.


Escriure versos amb l’aigua salada.

I núvols primers amb olor de pins.


I els nens que riuen amb tanta alegria

pel desig de trobar crancs a les roques.


Encara temps per dir el secret d’un mar

que atura el temps sobre pedres romanes.


Els lliris de mar estimen les dunes.


Platja Llarga, 2015

NAUFRAGI

NAUFRAGI


Seiem damunt d’una barca.

Mirem aquell punt llunyà que gairebé no existeix.

Parlem entre molts silencis.

Minva la llum.

Dius que necessites sempre fer coses

mentre jo m’omplo els peus de sorra.

M’adono que visc un instant que he esperat molt de temps.

Ho sé perquè ara és aquí.

L’engruna quieta del misteri damunt del vespre.

La teva companyia.

Una suavitat desconeguda.

Un moment que es queda aquí.



Lliris de mar, 2000

LA PLATJA

LA PLATJA


Lliris de mar també s’esfullen a la sorra.

La blancor innocent dels pètals taca el blau cel,

omple de llum un camí atzarós de petjades,

que el vent de la nit esborra amb dits trenats.







Lliris de mar, 2000



PLATJA LLARGA

PLATJA LLARGA



La mirada busca el bosc,

quan tens la platja davant.

Soroll de gent a la sorra

i un blau intens al fons.

En una línia protegida.

Blau de llum d’ànima,

d’un vol de pau,

del migdia de tarda.

Un blau de llum

més enllà del soroll,

dels plats,

veus barrejades,

coberts a taula, 

Para-sols d’estiu,

colors de calor,

juliol que comença.

El Bosc de la Marquesa,

després de la Platja Llarga,

és una línia protegida

que ja m’identifica.

Imagino sal al cos. 

Encara estem dinant. 



Platja Llarga, 2015



SEC A LES ROQUES

SEC A LES ROQUES


D’esquena al bosc,

i el mar davant.

Com que és d’hora,

hi ha encara poca gent

a la Punta de la Creueta.

Els núvols comencen a créixer

i deixen la platja coberta d’ombres,

que es desplacen.

I els grisos es fan blaus,

i els blaus una mica verds,

i l’aire és cada cop més fresc.

El sol s’amaga.

La mirada abasta el punt més alt,

allí on la ciutat és una línia

abans de les muntanyes.

Sec a les roques davant de mar.

El bosc respira. La ciutat dorm.



Platja Llarga, 2015

LA DONA DEL MOCADOR S'AQUIETA

LA DONA DEL MOCADOR S'AQUIETA

i es gira davant la muralla de pedres gastades.

Mira el plànol.

Ell, més enrere, fotografia l’escena.

El cel s’ha fet més blau amb la minsa pluja.

El mar dibuixa l’atzar de les hores quietes.

Són els colors de les paraules perdudes,

amb tots els records, que queden allí.

Els trobes sempre esculpits a la muralla,

com un segell d’expert picapedrer.

Ara la dona mira a la càmera.

Amaga el plànol. Somriu. Tot queda allí.



Platja Llarga, 2015


LABYRINTH

LABYRINTH


As we won't find the light,

we will have to chase the voice.

Let's start the word game

And another universe

will come to tell us who we are.

We will return to the old streets

and we'll get lost again.

The last water,

schooled among the stones,

it will remind us of the smell of rain.

And we will get wet again

if we don't put our names away

in the secret drawer of the cloister.



The friendship of stones, 1999



CARRERS EMPREDRATS I FINESTRES AL MAR

CARRERS EMPREDRATS I FINESTRES AL MAR

a la ciutat de llum vívida i transparent.

Un balcó ple de geranis de vermell cridaner

en un carrer amagat als ulls del dia a dia.

Un gat que s’esmuny esfereït entre cortines

dins el portal on juga cantant una nena.

Cridòria de dones i un viatger solitari

que es treu el barret a l’ombra del balcó.

Calor de migdia i soroll de trànsit llunyà.

I tots els coloms que criden la veu de l’estiu.

Plaça dels Àngels, carrer de la Destral,

i un cel que al vespre no enfosqueix mai.



Platja Llarga, 2015

AL PORT

AL PORT


                    La barca plena de diumenges

                    on navegàvem és a fons.

                        Joan Vinyoli


La pluja

mulla somnis

de viatges.

Una esgarrifança

humida

ens traspassa el cos.

Sense brúixola,

sense nord,

recorrem el dic

i el diumenge,

I oblidem qui som.

per què continuem,

quin rumb ens guia.



L’amistat de les pedres, 1999