Embedded Files
Josepa Massanés i Dalmau (Tarragona 1811-Barcelona 1887). Nascuda a Tarragona, al carrer dels Calderers, número 14, als dos mesos d'edat va anar a viure a Barcelona i als cinc anys es va quedar òrfena de mare, motiu pel qual es va educar i créixer amb els seus avis paterns. La seva formació va ser autodidacta i va estudiar llatí, italià, francès i els autors clàssics.
L’any 1837, un poema seu anomenat ”El beso maternal”, que havia estat traduït a l’anglès, va ser recomanat als centres educatius de Nova York per la comissió d’instrucció pública de la mateixa ciutat. Va començar escrivint en castellà i l’any 1841 va publicar el seu primer llibre Poesías a Barcelona. Va ser la primera poeta romàntica que va publicar un llibre. El mateix any, una mica més tard, s’hi afegiria la poeta Gertrudis Gómez de Avellaneda.
A la dècada dels cinquanta va començar la seva producció en llengua catalana amb poemes com: “La roja barretina”, “Creure és viure”... Fou la primera escriptora dona de l’època de la Renaixença. La seva obra poètica en català es va recollir, de forma pòstuma, en el volum anomenat Poesies (1908) amb un pròleg escrit per Dolors Monserdà. Va ser molt considerada pels seus companys literaris de l’època (Joaquim Rubió i Ors, Pròsper de Bofarull, Marià Aguiló...).
Llegir més...
L’any 1869 va obrir un col·legi per a senyoretes a Barcelona i va contribuir a difondre amb la docència el seu pensament avançat al temps que li tocà viure. Hi va treballar fins a l’any 1873 en què enviudà.
Va morir l'1 de juliol de 1887 amb setanta-sis anys i fou enterrada al cementiri antic de Barcelona.
La ciutat de Tarragona posà el nom de Josepa Massanés al bloc, avui ja desaparegut, conegut com a Casa dels Mestres, a l’avinguda Lluís Companys. L’escriptora va fer donació dels terrenys a l’Ajuntament amb la condició que s’hi construïssin habitatges per a mestres. A Tarragona també trobem el Centre de formació d’adults Josepa Massanés, situat al carrer Fra Antoni Cardona i Grau. Recentment s'ha recuperat el tram de carrer que porta el seu nom i va des de Saavedra a l'avinguda Catalunya.
Va ser la primera dona a formar part, amb un retrat, del Saló dels Tarragonins Il·lustres, conegut popularment com el Saló dels Penjats de l’Ajuntament de Tarragona.
Ideologia feminista de Massanés
En el pròleg del seu llibre Poesías (1841) defensà el dret femení a l’escriptura: “Se niega a esta preciosa mitad del género humano la aptitud para los trabajos intelectuales y, en caso de concedérsela, en caso de reconocer en la mujer los dotes de una brillante inteligencia, se la amenaza con el desprecio si intenta aprovecharse de tan estimable don, prestando que el saber la perjudica.” “No, el hombre no puede degradarnos sin degradarse ni humillarnos sin pisar su propia imagen”.
Insisteix a provar que les facultats intel·lectuals, d’emocions i raciocini de l’home i la dona són equiparables. De la mateixa manera vol fer evident que la il·lustració i la religió no s’oposen i que la dona il·lustrada pot educar millor els seus fills.
Va ser una dona absolutament conscient dels avantatges de l’educació de la dona i dels drets del seu sexe en aquest camp.
El seu poema “La resolución”, escrit el juliol del 1837, és també un clar exemple d’aquesta reivindicació de la dona en el món de l’escriptura. Tractà el tema amb una gran ironia.
¿Que yo escriba? No por cierto.
No me dé Dios tal manía,
antes una pulmonía;
primero irme a un desierto.
Antes que componer quiero
tener por esposo un rudo,
mal nacido, testarudo,
avariento, pendenciero;[...]
¿Escribir yo? ¡Cielo santo!
Mal me quiere usted, D. Juan.
¿Olvida usté el que dirán
y a cuánto me expongo, a cuánto?
¡Oh!, no habrá quien me convenza,
bien puede usted argüir.
¿Una mujer escribir
en España? ¡Que vergüenza! [...]
Museu Víctor Balaguer
ALS BONS PAGESOS
ALS BONS PAGESOS
ALS BONS PAGESOS
ALS BONS PAGESOS
¿Què tenen los cantars
de ma nativa llengua,
que lo cor al sentirlos
bat més fort i depressa,
i sonriuen els llavis,
i los ulls s’humitejan?
¿No té armonía i gracia
la parla de Castella,
dolsura la toscana
i forsa la francesa?
Donchs, ¿ per què quan els càntichs
nostres paysans axecan
ab accents d’alegría,
d’amor ò de tristesa,
totes les melodíes
olvidem de la terra,
com tota veu s’olvida
sentint la veu materna?
¡Oh, què dols es probarne
exa santa tendresa,
que als turons de la patria
ab flors ens encadena!
i quan la patria es noble,
i, com la nostra, immensa
es la gloria dels títols
de sa antigua noblesa,
no hi hà orgull més llegítim
que’l que sentim per ella.
¡Lo ser català es honra!
A Deu gracies rendesca
qui la sanch catalana
sent bullir en ses venes,
i en son front honrat porta
barretina vermella.
[1863]
Antología poética, 1991
LES FESTES MAJORS A CATALUNYA
LES FESTES MAJORS A CATALUNYA
LES FESTES MAJORS A CATALUNYA
LES FESTES MAJORS A CATALUNYA
Bons comparets, les vostres festes
molt verament plauen al cor;
elles son grata recordansa
dels franchs costums d’un temps millor
Elles atrauen, elles junten,
ben avinguts com a germans´,
als qui per sòrt i per nissaga
ò per instint, son catalans.
Elles ab pura senzillesa
i patriarcal fraternitat
igualment donan franch hostatge
al proletari qu’al magnat,
i a la donzella forastera
qu’a cercar và garrut aymant,
com als fadrins qu’ab gentilesa
van darts d’amor als cors tirant.
Quants ab menyspreu ò befa miran
nostres anyals festius aplechs,
ò no han nascut en esta terra
ò tenen cors com buscalls sechs.
Puix molt complau i regositja
veure gosar la joventut;
lo qui ab rencunia al jovent mira
trista tindra la senectut.
Flor de la vida, Jovenesa,
tu ets la esperansa i goig del món;
sens ton bullici i ta cridoria,
de la vellesa’ls jorns ¿què son?
Enfilall d’hores neguitoses,
fexos de mals i sofriments;
disfrutèu, donchs, ab honestesa
d’exos gradosos passatemps.
Cobra, qui molt tot l’any treballa,
en eix descans de nou vigor;
fins son recort al vell reanima
en cada anyal festa major.
També, amichs meus, en la velluria
eix temps felís recordarèu,
i tal vegada a ma memoria
algun sospir consagrarèu.
-Ja no existeix -dirèu- l’anciana,
la popular cantora humil,
la que senzilla’ns inculcava
rica moral en pobre estil;
la que mirava aquexes festes
dels temps passats recorts llunyans
qu’ab sant respecte servar deuen
quants tingan sanch de catalans.-
[1879]
Antología poética, 1991
Page updated
Google Sites
Report abuse