Rambla Nova

Una de les peculiaritats de la Rambla tarragonina és que fa pujada i no baixada. Per arribar al mar anem pujant una avinguda d’uns 45 metres d’amplada que travessa la ciutat. És un passeig que ens porta a un mirador sobre el mar on és costum anar a “tocar ferro”. De fet, devem el nom d’aquest passeig per analogia amb la Rambla de Barcelona perquè no és cap riera com acostumen a ser els carrers que reben el nom de Rambla, tal com diu Pin i Soler a Níobe .

Ha anat variant de nom al llarg dels anys, al principi se la coneixia com a l’”Esplanada”. Després,  Rambla de Sant Joan —en record de l’antic tram de muralla que es va enderrocar el 1854—, passà per Rambla de Castelar —en commemoració de la mort del polític i escriptor Emilio Castelar, l’any 1899—, Rambla 14 d’abril —amb l'adveniment de la II República l'any 1931—, per convertir-se en Rambla del Generalísimo Franco l’any 1940 i recuperà l’actual Rambla Nova a partir de la dècada del 1970. Com a carrer central de Tarragona conté escultures i cases de diverses èpoques, es començà a construir el 1854 per tal d’unir les parts alta i baixa de la ciutat. Dels 700 metres inicials als 1000 actuals —des de l’any 2006—; des de la plaça de les Corts Catalanes, al costat del Francolí, al Balcó, l’espadat del Mediterrani. Observem l’eclecticisme d’aquest passeig on conviuen edificis modernistes —com la casa Salas i Ricomà (1907)—, amb neoclàssics com el del Banc d’Espanya (1928); monuments com “els Despullats” (als Herois de 1811, de Julio Antonio) amb escultures tan peculiars com “L’avi Virgili”, dedicada a l’impressor Josep-Pau Virgili i Sanromà.