Embedded Files
Margarida Aritzeta i Abad est née à Valls en 1953. Elle a étudié Magisteri (le métier d’institutrice) à Tarragona, Histoire Moderne et Contemporaine et Philologie Catalane à l'Université de Barcelone, où elle a préparé et obtenu son doctorat.
Depuis 1970, et pendant trois ans, elle a étudié les Beaux Arts à l'École Supérieure de Beaux Arts de Sant Jordi, de Barcelone, mais a finalement elle a choisi la carrière littéraire.
Elle a débuté avec le prix Víctor Català de contes et récits (1980) et le prix Sant Joan de roman (1983). Depuis lors, elle a publié plus de quarante ouvrages, dont vingt romans, deux livres de récits, treize romans de jeunesse et de nombreux ravaux de recherche et de critique littéraire.
En 2013 elle a reçu le Prix Barcanova de littérature pour enfants et jeunes grâce à Le vol du papillon. Elle se distingue aussi comme auteure de polars et de science-fiction.
Lire la suite…
Membre du groupe d'écrivains "Ofèlia Dracs", elle publie des contes dans les ouvrages collectifs Essa efa (1985), Boccato di cardinali (1985) et Misteri de reina (1994).
De 1979 à 1992 elle a travaillé en tant que professeure à l'École de Magisteri de Tarragona et depuis 1992 elle est professeure à la Faculté de Lettres de l’Université Rovira i Virgili, où elle enseigne la Théorie de la Littérature. Le fait d'appartenir à la communauté universitaire lui a permis de publier de nombreux travaux de recherche, des études de littérature et des éditions critiques, parmi lesquelles il faut souligner l'édition d'une partie du Calaix de Sastre, du Baron de Maldà. En 2018 elle a reçu la Creu de Sant Jordi (distinction de la généralité de Catalogne créée en 1981).
L’oeuvre comprend divers cycles : Les romans du cycle de Cuba (L’herència de Cuba, etc.), celui de la mémoire assujettie (Perfils de Nora, El Pou dels maquis, Bandoler, La filla esborrada, etc.), et les romans de genre (fantastique et criminel).
Dès 2013 apparaît le premier récit criminel de la série de l’inspectrice Mina Fuster dans “Llibres del Delicte” : L’assassinat de la venedora de cupons (Elles també maten). Dès lors ont été publiés les récits L’or del ring et Mala sang et les romans L’amant xinès (2015), Els fils de l’aranya (2016), La filla esborrada (2017), Rapsòdia per a un mort (2018) et Teoria del gall (2020).
Son écriture prend les matériaux de la réalité, mais, comme dans les trencadis de Gaudí, les pièces du puzzle servent à faire des images originales, dans ce cas des personnages nouveaux. Le style de l’auteure, fruit de plusieurs années de métier, étonnamment caméléonique, reflète une maîtrise de la technique narrative impressionnante.
L'auteure cherche les sujets et parcours de son œuvre dans une réalité que le lecteur peut reconnaître parfaitement, il peut même s’y promener physiquement. Ses personnages sont toujours singuliers (parfois héros, souvent anti héros), à contre-courant d’un monde qui la plupart du temps leur est hostile.
L'AMANT XINÈS (I)
L'AMANT XINÈS (I)
L'AMANT XINÈS (I)
L'AMANT XINÈS (I)
El Fortí de la Reina era un antic baluard militar construït a la punta de la platja del Miracle el segle XVIII amb la intenció de protegir les platges tarragonines durant la guerra de Successió. Havia tornat a servir a finals del segle XVIII i principis del XIX, a la guerra de la Convenció contra els francesos i a la Guerra del Francès. Després, el van abandonar, com totes les fortificacions militars obsoletes davant les noves formes de guerra. Durant un temps, a l'última dècada del segle XX, hi havia hagut un restaurant, però després de moltes batalles legals havien fet enderrocar les instal·lacions del negoci el 2007. Ara, tot i que continuava essent una concessió privada, tornava a ser un enclavament fortificat en desús que guaita a mar en una de les zones més belles de la costa tarragonina. Una ruïna en un lloc preciós.
L'amant xinès, 2015
L'AMANT XINÈS (II)
L'AMANT XINÈS (II)
L'AMANT XINÈS (II)
L'AMANT XINÈS (II)
Era l'hora de dinar, però la inspectora no es va aturar al Savoia. Va agafar l'autobús i en arribar a la ciutat va canviar de línia per agafar-ne un altre que anava fins a Ferran i Altafulla. Passada la urbanització de la Punta de la Mora, va baixar i va travessar la carretera. Va agafar el camí que s'endinsava a la zona boscosa, fins no fa gaires anys encara camps de conreu.
En pocs minuts va arribar al recinte de la pedrera del Mèdol, encara tancat al públic. Era a vuit, encara no nou, quilòmetres de Tarragona. De vegades, quan tenia un cas embolicat entre mans i la veu no l'ajudava, hi anava a pensar.
Havien anunciat que obririen el recinte del Mèdol a les visites abans d'una setmana, després de més d'un any de tasques de restauració. Més o menys per quan coronarien el rei nou. Felip sisè, li dirien, un nom desafortunat per a molts ciutadans perquè a l'albada del segle XVIII el seu antecessor en el nom, Felip cinquè, havia començat a regnar d'una guerra a sang i foc que havia arrasat ciutats senceres i s'havia acarnissat amb els vençuts fins a provar d'esborrar-los del mapa dels pobles del món. Alguns historiadors deien que havia estat de facto la Primera Guerra Mundial.
Del Mèdol, n'havien tret la pedra per construir els grans monuments de la Tarraco romana i encara alguns de l'època medieval. La traginaven a través de la Via Augusta. Tones i tones de carreus de pedra de color daurat, agraïda de treballar, harmoniosa amb els blaus llampants del paisatge mediterrani, que havien servit per fer lluir, durant un temps, la capital del món.
La Mina Fuster va rodejar el clot de la pedrera fins anar-se a situar a la zona més alta. Des d'allà es veia l'agulla de setze metres, que a manera d'obelisc assenyalava el que havia estat el centre d'aquell indret. Les parets, tallades a mà, queien a plom sobre la cubeta recoberta de vegetació boscana. El paratge era desert.
L'amant xinès, 2015
EL CORREU DE TRÍPOLI (I)
EL CORREU DE TRÍPOLI (I)
EL CORREU DE TRÍPOLI (I)
EL CORREU DE TRÍPOLI (I)
El club Nàutic era al port i separava amb les seves instal·lacions el moll de la Costa del moll dels Pescadors, és a dir, el port comercial ja feia temps que s’havia quedat petit, del port de pesca. L’entrada al Club es feia per les escales d’un edifici que presidia la plaça de circumval·lació que desguassava el moviment dels dos molls i l’abocava cap a l’interior de TGN o cap a les carreteres. Al seu restaurant es menjava del peix de Tarragona i, tot i que no era l’únic a tenir bon gènere, sí que el més car del port, cosa que li donava bon to.
En Jaume Pons era un home afable i eficaç. Sabia fer la seva feina i, el que era més important, tenia nas, tenia un sisè sentit que li indicava quan una operació aniria bé i quan no, quan una persona o una societat eren fiables i quan sota l’aparença de normalitat s’estava cuinant alguna cosa estranya.
Ens vam asseure vora els finestrals, damunt del mateix moll on hi havia atracades algunes dotzenes de iots, la majoria petits i discrets, damunt d’aigües olioses. Un dels pantalans ens tancava la vista del mar obert, sempre lluminós i d’un blau-verd intensa a la Mediterrània.
El correu de Trípoli, 1990
RAPSÒDIA PER A UN MORT (I)
RAPSÒDIA PER A UN MORT (I)
RAPSÒDIA PER A UN MORT (I)
RAPSÒDIA PER A UN MORT (I)
L'onclo Gros camina lleuger, travessa el Pla de la Seu per davant de ca l'Ardiaca, el palauet embolicat amb plàstics i carregat de suports i bastides, i baixa les escales. Sembla com si en desprendre's del paper amb l'amenaça anònima se l'hagués treta del damunt. Ha pres una decisió. Prou d'amagar-se. Decanta pels Arcs de la Mercè i continua fins a la plaça del Fòrum.
[...] Baixa pel costat de la parròquia de la Santíssima Trinitat i travessa la plaça del Rei, en direcció a les Peixateries Velles. Ja no plou. Han estat quatre gotes de re, ni el terra no és moll. Prop de la baixada de la Peixateria, a distància, veu que hi ha una tanca que barra el pas als cotxes i una filera de cons vermells que impedeix l'accés a les places d'aparcament. Hi ha una mena d'excavadora aturada davant de l'edifici del que va ser un ateneu i després un cau d'okupes, just al costat del local de l'Associació Gitana, on els matins dona un cop de mà a un nebot. Una casa ruïnosa, un niu de rates que algun dia havien de tirar a terra. Ja era hora!, pensa.
Rapsòdia per a un mort, 2018
RAPSÒDIA PER A UN MORT (II)
RAPSÒDIA PER A UN MORT (II)
RAPSÒDIA PER A UN MORT (II)
RAPSÒDIA PER A UN MORT (II)
Fa una estona que en Kàputx seu, amb el portàtil damunt la taula, en una de les terrasses de la plaça del Fòrum. Sempre li ha agradat aquest lloc que conserva, enmig de l'espai enllosat, les restes 'un enorme mur de pedra amb tres obertures rectangulars, dues arran de terra, com dos portals, i una altra d'elevada, com un finestral. Són la resta dels antics pòrtics del Fòrum de la ciutat. Aquí es trobava la gent, s'hi feien mercats, era un dels unts neuràlgics de la Tarragona romana. A través d'aquestes obertures de mida ciclòpia el periodista contempla portes i finestres de l'edifici del fons, que semblen, per contrast, d'una casa de nines. Hem anat a menys, pensa. En proporcions, en mesures, en ambició. En grandesa. Com cada vespre, hi ha criatures que juguen a passar d'una banda a l'altra d'aquests pòrtics, com si fossin capaces d'entrar en un altre món i tornar-ne a sortir de seguida. Però el passat és mort i l'altre món no existeix. El mur, escarbotat, dolorosament mutilat, a penes uns metres de carreus de pedra castigada pels segles, fora de lloc i fora d'època, ja només és el testimoni mut d'una antiga grandesa enderrocada, una peça del mapa virtual d'un parc temàtic, un lloc per fer-se fotos o penjar vídeos a Instagram.
Rapsòdia per a un mort, 2018
RAPSÒDIA PER A UN MORT (III)
RAPSÒDIA PER A UN MORT (III)
RAPSÒDIA PER A UN MORT (III)
RAPSÒDIA PER A UN MORT (III)
—Doncs quedem al Tòful. El senyor Boada encara està tancat.
Va tancar de sobte. El millor local d'entrepans de Tarragona va aparèixer un bon dia amb un cartellet a la porta. “No em trobo bé”. I des d'aleshores mitja ciutat enyora l'Eduard Boada, els seus entrepans sensacionals, el seu bon humor, el seu local minúscul atapeït, el ritual de fer cua sense queixar-se, la meravella de queixalar un pa cruixent i omplir-se el nas i la boca de totes les olors i dels sabors més familiars i més inesperats...
Potser tornarà a obrir. O potser quan es recuperi pensarà que ja té edat de merèixer un descans i tancarà del tot per jubilació. Però per ara, el buit es nota. I el cartellet continua a la porta.
Rapsòdia per a un mort, 2018
TIE BREAK
TIE BREAK
TIE BREAK
TIE BREAK
Al darrera de l'estació, enmig de les palmeres i arbustos, comencen unes escales que pugen fins dalt al Balcó de la Mediterrània, abocades a mar. N'hi ha una bona tirada. [...]
Així les coses, el despatx semblava una bassa d'oli. I Tarragona també. Els jardiners replantaven els jardinets del passeig de les Palmeres i endreçaven el parc del Miracle, espesseïen la gespa de la font dels Despullats i mandrejaven al sol d'aquella primavera esplèndida, gairebé sense pluges ni vents.[ ...]
Al Moto-club no hi havia cap dels meus amics. Tampoc no els vaig trobar per la Rambla. Vaig deixar la moto a prop del despatx i vaig anar caminant cap a la Rambla vella i cap al barri antic, Tarragona amunt. Vaig enfilar-me cap al carrer Major, vaig pujar les escales de la catedral i em vaig girar a mirar avall. Les botigues ja eren tancades i els carrers es veien foscos, però encara hi havia un cert moviment.
Vaig pujar pel carrer de les Coques. Els tarongers bords que vorejaven la catedral, a la banda esquerra del carrer, feien una olor intensa i fresca, verda. Vaig anar caminant pel costat dels portals de les cases antigues, que havien estat cases de canonges i de dignitats catedralícies, cases grans, agradables.
Els pocs portals que hi ha de rengle eren tancats. Vaig arribar a l'arc del carrer de Santa Tecla i hi vaig entrar. Era un carreró molt estret, empedrat, de voreres també molt estretes i irregulars, humit, amb aquella olor característica de carrer de barri antic. I pensar que santa Tecla és la patrona de Tarragona! Ja haurien pogut dedicar-li un altre carrer...
No hi havia ningú. Tampoc al carrer de Sant Llorenç, que és al capdavall del de Santa Tecla. Vaig buscar el carreró i, amagat al capdavall del cul-de-sac, quasi invisible per als qui no ho saben, hi ha la porta d'un local on de vegades anaven alguns amics meus a fer petar la xerrada.
Vaig entrar a Poetes com a darrer recurs abans de tornar a casa sol. Però cap dels meus amics no hi era. Me'n vaig adonar de seguida. Sobre les parets de pedra nua, antiga, desgastada pels segles, es podia seguir una exposició de pintura de tema minimalista. Era d'una tarragonina jove que coneixia.
[...]
En vaig sortir bastant tard, després d'un parell més d'infusions i una bona dosi d'autocompassió. Vaig pujar una altra vegada en direcció a la catedral per tornar a la Rambla a buscar la moto, però quan vaig ser a la cantonada del carrer de les Coques em vaig decidir per acabar de tirar cap al carrer del Pare Iglésies, que salva el desnivell amb una costa avall força pronunciada, per estalviar-me el tram de les escales de la catedral.
Això em va perdre.
Quan vaig ser sota la plaça dels Cabrits, vaig sentir que em seguia algú i ja em vaig donar per la pell. Allà era mot fosc i no hi havia vigilant.
Tie break, 1991
ELS FILS DE L'ARANYA
ELS FILS DE L'ARANYA
ELS FILS DE L'ARANYA
ELS FILS DE L'ARANYA
En Ramon Montoliu era un dels antiquaris més reputats de la ciutat de Tarragona. En realitat era un dels homes més considerats d’Europa en la seva professió. El seu establiment del carrer Major havia passat de pares i fills des de feia tres generacions i tenia la particularitat que estava encaixat amb l’estructura de l’antiga Tarraco romana a través dels seus tres soterranis que s’enfondien en els misteris de la ciutat des d’on un dia l’emperador August havia governat el món.
Els fils de l'Aranya, 2016
EL CAU DEL LLOP
EL CAU DEL LLOP
EL CAU DEL LLOP
EL CAU DEL LLOP
Van arribar al capdamunt de la Rambla que ja era fosc i negre. Feia aire de mar i aquella humitat freda i salabrosa es filtrava roba endins fins a deixar la carn balba.
-És en aquesta escala.
Van entrar en una escala luxosa d'un bloc de pisos modern, encarat a la mar, que feia cantonada amb el passeig de les Palmeres. Molts anys enrere, quan encara hi havia dempeus la casa antiga, l'arquebisbe havia fet una arenga als tarragonins que havien omplert una part del passeig i el capdamunt de la Rambla, des de balcó del pis principal. Eren unes altres èpoques. Aquella casa magnífica d'estil modernista havia estat enderrocada per construir-hi pisos. També hi havia hagut uns quants arquebisbes després d'aquell, i molts canvis. Però els estadants del principal encara guardaven fotografies d'aquelles jornades llunyanes i plenes de records.
-Quin niuet d'amor! Aquí sí que hi devien venir més de gust que en aquella cofurna!
Es miraven l'entrada, decorada amb gust, amb plantes naturals, marbres, llautons i catifes.
El cau del llop, 1987
EL CORREU DE TRÍPOLI (II)
EL CORREU DE TRÍPOLI (II)
EL CORREU DE TRÍPOLI (II)
EL CORREU DE TRÍPOLI (II)
El Bon Preu era un local mitjà, d’aspecte una mica esbalandrat que, malgrat tot, no feia mal efecte. El vaig trobar fàcilment, era a la plaça de la Font, és a dir, a la plaça de l’ajuntament, cantonada amb el carrer Cos del Bou, a l’entrada mateix el carrer Major, que s’enfila fins a la Catedral i és l’artèria principal del barri antic. Era un local que podia valdre una fortuna si els propietaris decidiren traspassar-lo per fer-hi un restaurant, un pub o una sala de festes, als preus que s’havia posat el terreny al centre de Tarragona.
El correu de Trípoli, 1990
EL CORREU DE TRÍPOLI (III)
EL CORREU DE TRÍPOLI (III)
EL CORREU DE TRÍPOLI (III)
EL CORREU DE TRÍPOLI (III)
El Moto-club estava molt animat en aquella hora del vespre. Les taules del carrer eren plenes i quasi no es cabia a la barra.
El Moto-club és un bar mitjà de la Rambla, cèntric, fa cantonada i és davant per davant del despatx. Hi va la gent jove que no vol ser vulgar, els motards, els esnobs i els funcionaris de les dependències del govern que hi ha disseminades per la Rambla, encara que alguns, els del staff, prefereixen indrets no tan sorollosos, amb clients més reposats.
Se m’havia assegut una mossa al tamboret del costat. Anava girant d’un costat a l’altre i amb els genolls em fregava els malucs. Clac-clac, clac-clac, d’una banda l’altra, clac-clac, empipadora ella. Em va mirar, descarada, com si ens coneguéssim de tota la vida o busqués bronca.
El correu de Trípoli, 1990
L'AMANT XINÈS (III)
L'AMANT XINÈS (III)
L'AMANT XINÈS (III)
L'AMANT XINÈS (III)
Algunes cases com la seva tenien un o dos soterranis de volta romana, assentats sobre poderosos fonaments de pedra ciclòpia, que es podia veure també al basament de la muralla. En aquella zona, dos mil anys enrere, hi havia hagut el centre neuràlgic de la ciutat romana. Es deia que encara hi havia passadissos subterranis amb parets de pedra i volta de canó que comunicaven la zona de l'Antiga Audiència amb la plaça del Fòrum i el Palau de Ponç Pilats. Es deia també que una part d'aquelles antigues conduccions estava enrunada, però que n'hi havia de ben senceres i teixien tota una xarxa, una veritable ciutat subterrània que, segons alguns, venia a comunicar-se amb el llac subterrani gegantí que hi havia sota el carrer del Gasòmetre. Allà, en algun lloc d'aquella teranyina, segons les llegendes urbanes, hi vivia en Jaume Rius, un personatge saturnal condemnat a habitar a les entranyes de la terra d'ençà que era petit. L'antiquari l'havia vist alguna vegada. Es reunien de tant en tant al segon soterrani, folrat de tapissos, a jugar una partida de Mahjong. De vegades els acompanyava l'escriptora Olga Xirinacs. Llavors prenien cafè i xocolata amarga en xicres de porcellana xinesa i es contaven anècdotes dels viatges fabulosos del capità Eixarc.
L'amant xinès, 2015
Page updated
Google Sites
Report abuse