Cinta Mulet i Grau

Hi dorm el cel, hi plana, s'hi albira poder de rei antic, i això a la gent agrada. Augustos se senten els crits, encara, que abans aclamava la ignorància, i ara, se m'acut una ninota de llana i roba, se m'acut la vella història. Quaresma de ronya, comptada a penques.

Van i vénen ━ara s'hi venen cafès i gelats━, la gent, embadocats, fitant alçats, torres i esglésies. La pau de la plaça la fan les esglésies. Matins de gent n'omplen les seves primaveres, per veure la, estar-s'hi, nodrir-se de pedra, de pau d'església, de silenci de museus, i lluminària de cel blau sobre els clatells i esquenes.

No hi ha sangonera de cotxes. I sí que hi ha rius, venga rius que corren de nens i motxilles. Quasi cada matí, espeteguen peus de quitxalla sobre xumet romà que regalimen les escletxes noves, sota el sol poderós que hi campa des d'hores primerenques. 

Espai de rics, cap de ramal segur, des d'on s'estirava la vella Tarraco. En aquest recinte de fermesa, segur que els pobres no hi entraven, ara hi dormen, hi dinen, al restaurant d'unes escales; també hi entra el mar, sord bramul del bou humitejant les fines- tres, i hi bufa el vent de mestral, a les tardes.

Entre l'obscuritat dels segles va ser plaça major de la vila antiga, del Quarter de Natzaret, per la propera església de Santa Maria. Va dir-se després plaça del Castell o del Rei, perquè donava emplaçament al Castell, traça urbana de privilegis i deixalleria humana, cambra de reis de pedra tosca, quarter, presó. Museu ara. Ara, conreada finca de mausoleades formes. Fou medieval símbol i encara ho és. Ho serà. Sempre. Aljub de soldats, posició de guerra, torre de guaita, far de resplendors cristianes.

Hi abocà esforços Robert d'Aguiló, i els reis d'Aragó n'aixecaren noves torres, per consolidar el poder i reblir-se d'alçàries versus altes senyories eclesiàstiques. Castell del Rei, Castell del pa triarca, afanys de cabdills traduïts en pedra.

Plaça del Rei, mite assaltat pels camperols oprimits, com sempre.

Reconstruïts i malversats pels segles, Plaça i Castell, pels pensaments, per les opinions d'aquells que fan i desfan a desgrat, o no, dels que voten o no voten, dels que hi veuen o voregen la història, com l'herba, per la voravia incerta, però marcada pels altres.

Era Carrer del Castell del Rei, quan més que plaça, l'embalum de parets en feien una diagonal traçada. Però la fesonomia, que ara contemplem, amb la idea implícita que ens manlleva el concepte plaça, la comença a adquirir arran de la voladura per part dels francesos en què el monument esdevingué minvat per la meitat, i arran de la sotragada a què res hi deuen les pedres, el nou espai vingué a denominar-se com el que era, Plaça Nova.

Altres polítics, d'aquests que passen, amb poca oportunitat i desventurada batalla, van buscar-li noms alternatius, amb concordança amb el cenacle on ells combregaven, però no van quallar, Plaça de la Llibertat quedà esmorteit com la mateixa República, i s'hi sobreposà l'arrelament antic que pesava amb més força. 

Així, des de llavors i des d'ara, en aquest angle del sud-est de la muralla antiga, s'erigeix amb tota la magnificència que donen els anys i la reialesa, l'única torre que defugi la pólvora, constituint encara un dels extrems virtuals del virtual Fòrum, torre bessona de la de l'antiga Audiència. Carreus de noms i estratègies, antigalles que de nit, amb la llum ambarina i nova, trasllueixen, també sota la humitat de l'aire, o dels dies que humiteja la benèvola pluja. 

━Luxe de plaça que recrees els ulls d'ara, i la història passada. Conclave de reis i clerecia. Plaça d'esglésies sòbries, sòbries per ser esglésies, i tocs de campana a les mateixes hores, missatges que t'arriben o no se senten.

A punta de dia, ja hi veus dones que pugen les escales, les de la Trinitat, església activa. Enfront, i muda, la campana de Natzaret, es diria amb mutisme de savi que veu i calla; jutja, arrogant, des del mig, i des de la pregona alçària.

El carrer de Santa Anna, a prop del Castell del Rei i també dels Assaonadors, s'aboca a la plaça amb l'Església de la Santíssima Trinitat, repetit convent d'ordres diverses, Agustinians i Trinitaris; església bregada, presenciant, comissada, canvis i més canvis, credos del mateix Déu que encara guarda. Més avall, encara, en el munt dels segles que perdem de vista, la Jueria en feien Escola i Sinagoga, assajaven, com d'altres, d'aprendre i pregar en la mateixa parcel·la. Jueus a dintre la Plaça Major, a l'alberg del Rei, cuitada benaurança defugint la fúria de prelats i arquebisbes.

━Trinitat, advoques els darrers frares. 

No menys atzarós, ha estat el discurs de l'altra Església que conforma la Plaça, Natzaret, de paret esgrafiada amb l'Eccehomo al cor de la porta, ha conegut colors d'hàbits i moltes cares; atzarós destí aquest últim: romandre tancada. Natzaret, viva església semblant morta. Reneix cada any, després d'intensa letargia, un mes abans de Setmana Santa. Artífexs: els seglars, llecs sense barba; són els nous espardenyers i esparters portant la batuta d'aquell enzim romàntic. Bell moment en néixer, homes gremials, acompanyant els misteris, la gent a la mort, als patíbuls, enterradors de cadàvers, voluntaris d'altres temps que encara en queden, Església tancada, plena de Passos Sants esperant les processons llargues. Homes que passegen Déu mort pels carrers, morts de cames. Homes romàntics, sacs de fe amb vestes negres.

I em cal, encara, parlar d'arquebisbes, Antoni Agustí i Juan de Terés, no per la seva santedat que ignoro, sinó pel seu mecenatge, clergues vius al frec renaixentista que tocaven les campanes, que van emparar, amb el seu saber llarg o minvat, encertat per aleshores, el rang de la nova era que advenia, el salt del pergamí al paper ja era fet, ara, la gambada anava entre màquines. No, Tarragona no va quedar òrfena entre l'espessor dels segles, primerenca en aquesta nova indústria que difonia el coneixement dels homes, la impremta.

Els cristians, homes destres, també barrejaren saber i culte des de bon principi, a la seu arquebisbal, installaren unes premses, també a la Casa de Natzaret, i amb aquestes màquines s'hi avingueren noms de vells estampers compromesos, repartits en els segles, Felipe Mey, Felipe Roberto, Joseph Barber, noms ocults també farceixen aquesta ninota nostra, de llana i roba, la vella que història.

Aquesta sinagoga cristiana de Natzaret, veié néixer el segon volum del Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Mancha del llicenciat Avellaneda. I cent anys després, la Vida y hechos del Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Mancha.

Bastir les dades de literatura?, abasta la literatura les dades? 

No volia saciar l'avidesa del curiós, ni malversar la literatura envers la pudenta informació. Potser la mediocritat d'aquell que és dominat més que dominant, fa parir documents híbrids, mig literaris, mig logístics, sense gust de res, a mig camí de tot. 

El que sé és que m'hi quedo, entre impressions imperfectes, vivint el migdia al repic de l'àngelus que mai reso, que em fa pensar en altres àngelus; vella cofrare, em resigno en aquest pis de guaita, des d'on, d'esquitllèbit, veig la plaça.

A l'estació perduda hi jeuen vells arquitectes, vidents encara, miren amb ulls sense terra, tu jeus oberta, emplaçant esglésies. Morta de museus, presoneres tenebres encara en la memòria envellida dels papers i algun vell, sobrevivent de cera.

Estació perduda on hi para el sol cada matí, en llevar-se l'alba. Albada de borratxos i gent de l'hampa, de l'hampa soc jo en aquesta plaça, reial destí de monjos, frares d'antuvi que també hi jeuen. 

Una nit hi cantava aquell gitano, mort d'amor, de perdre l'amada, les pedres ressonaven en plors, era la nit destra en veus clares, i jo  sense veure't plaça, ni a tu, ni a ell, aquell gitano, negre com jo, a l'empara de l'alba, us escoltava. Volent-te veure plaça només de gairell, el nas al regalim de la llum groga. Plaça morta, els vianants no t'hi deixen l'ànima, només el rebuf de dues respirades i sense espera, passen i passen.

Una plaça, com jo mateixa, on, a dies, m'hi crec reina; a dies, servent albatros del vent sobre l'aigua.

La ciutat pels carrers. 27 mirades sobre Tarragona, Llibreria La Capona, 2002

Vull pujar en aquell terrat, 

en el meu barri de gitanos,

 gleva de pell morena 

on les guitarres fan escacs i sardanes.

La veu del gitano plora

 sobre la pedra que travessa: 

amors trencats en la branca,

 pugen els plors com els arbres.

Crida, com un boig, a un cel desert d'estrelles. 

-Y ella no me quiere! ¿Por qué 

no me quiere, si yo aún la quiero?

El gitano, partit per la tenebra, 

arrenca la força al mar i a la terra 

perquè ella el senti o s'encenguin 

aquelles parets en flames: 

fugen les flors de la Lluna, en sentir-lo,

i comença el combat de llances; 

creix la mort i les punxes, 

i s'esgarra en crits, l'aire. 

Mentre dorm el veïnat, 

aquell gitano enclava els gemecs

com cimals a les campanes 

i, encara 

a cada tarda que toquen,

 s'omple la plaça de pendons negres.

Aquells senyals saben, 

fora d'hores i de llums que callen, 

que allí, va plorar d'amor, un home, 

ara que ningú en plora, i de pena: 

aquella nit blanca de pell morena.

Cinta Mulet, Només un fil de llum blanca, Arola Editors.