Maria Domènech et Escoté


Maria Domènech Escoté (1877-1952) va néixer a la vila d’Alcover i visqué a Tarragona durant la joventut.


Fou una escriptora polifacètica; escriví narracions, poemes, assaig, teatre i també es dedicà a la pintura. Com a activista en consonància amb el feminisme conservador de finals del s. XIX i inicis del XX, fundà la Federació sindical d'Obreres (1912).


Els seus articles a la revista Feminal adquiriren molt ressò i publicà també en diaris i setmanaris com La pàtria, Lo camp de Tarragona, El poble català o La veu de Catalunya. 


Llegir més...

Pel que fa a la visió que Domènech tenia de Tarragona Montserrat Palau, en un estudi, exposa que "lloava alguns encerts i indrets, però també criticava l'apatia i manca d'iniciatives. "


A l’edat de trenta-tres anys es va instal·lar a Barcelona amb el seu marit i els fills i va començar a col·laborar amb diferents diaris… Finalment el 1914 publicà la novel·la Neus a la Biblioteca Popular.


Fou en aquells anys que va guanyar distincions literàries a diversos certàmens i fins i tot un accèssit a la Flor en els Jocs Florals amb la brillant poesia Mireia on destaquen ingenuïtat, sentiment i frescor.

Fotografia recollida per Mercè Ibarz a Pioneres modernes (Arola Editors)

Coutumes de Tarragone

Coutumes de Tarragone


Même si c'était le jeudi saint, il était trois heures de l'après-midi lorsque Tecleta quitta son poste de travail. A cette période, les couturières ne comprenaient pas le travail de l'autre; à toutes les femmes (...) et comme leur principale portait un tel nom, cela signifiait qu'elles ne terminaient jamais le travail. Comme d'habitude, Pepitu attendait Tecleta, comme tous les jours, lorsqu’elle quittait la maison et ils prenaient alors du plaisir à discuter… 


Lire la suite...  

Ce jour-là, comme il n'avait pas à aller travailler, il se fichait bien d'attendre, même s'il était tard, il avait vite mangé et sans même changer de vêtements, il s’en alla au poste de garde, comme il l'appelait.


Si ses parents les avaient attrapés, à Dieu ne plaise. Elle, leur fille... faire la fête avec ce paresseux affamé, qui était ébéniste depuis tant d'années et ne savait toujours pas faire un mauvais tiroir... Qu'à cela ne tienne, ils avaient d'autres intentions pour leur fille.



 Place des douanes de Tarragone, 1906