Roser Guasch et Bea

Roser Guasch Bea «Les Mas de Saint Michel, Bagnère du Penedès», 1969 (Les Masies de Sant Miquel, Banyeres del Penedès, 1969). Elle dit  écrire depuis qu’elle a appris à écrire, elle aimait les mots et le son que faisaient les bonnes paroles. C'est pourquoi il a étudié la philologie catalane puis deux cours de doctorat en langues narratives à l'Université Rovira i Virgili. Elle vit à Tarragone et enseigne la langue et la littérature catalanes à l'Institut Tarragone de la ville.

Il a écrit des récits, des articles d'opinion, des essais littéraires et, surtout, de la poésie. Il a développé plusieurs projets avec des auteurs d'autres manifestations artistiques telles que la photographie, la peinture et la musique.

Lire la suite…

Elle a débuté sa carrière littéraire avec la publication du conte « Saps qui és Camille Claudel ? », dans le livre «Suc de Llimona», publié par le collectif Cisca Lafell (1996). Elle a remporté le prix Miquel Martí i Pol de Roda de Ter (Commune de la comarque catalane d’Osona) (1998), avec l'ouvrage «L'amistat de les pedres», publié l'année suivante. Elle a également remporté le troisième prix Joan Duch de Juneda en 1999 avec l'œuvre «Lliris de mar», publiée dans le volume «Batecs» (2020). Au cours de ces années, elle a rédigé  des critiques littéraires pour les journaux Avui et El Punt. 

À partir des années 2000, sa trajectoire poétique comprend les œuvres suivantes : le recueil de cinq poèmes de Josep Cañas, «El retorn de Mèxic» dans la «Revista de Girona» (2002), «Plena de tu» (2003), «La terra del record» (2005), avec des peintures de Maria Teresa Baltasar, «Fulles de llorer» (2009), «Platja Llarga» et «Vindrà la nit» (2015), ce dernier livre contient des poèmes de «Plena de tu» et des peintures de Joan Descals ; et «El camí dels molins »(2019), avec des aquarelles de Camil·la Pérez Salvà.

En 2007, on lui a commandé le livre narratif «Cambrils, espaces de calme», avec des photographies de Rafael López-Monné. Ce livre a été traduit en anglais et en espagnol. 

L'été 2018, elle a récité  «Temps de vinya» (une sélection de sa poésie) dans différents espaces, tels que le Monastère de Vallbona de les Monges, le Château de Rodonyà ou la Coopérative de Llorenç del Penedès. Lors de ce récital, Pemi Rovirosa (compositeur et guitariste de Lax'n Busto, groupe de rock catalan.) a interprété, à la guitare des pièces choisies de son répertoire.

Ses essais littéraires portent sur l'œuvre de l'écrivaine Maria Àngels Anglada, parmi lesquelles : « M. Àngels Anglada: La poésie est l'un des petits bastions de liberté que nous ayons encore », dans la Revue de Catalogne (Revista de Catalunya)(n° 149, mars 2000) ; « La poetica de Maria Àngels Anglada », dans la revue « Serra d'Or » (mai 2000) et « El cor. Pretext poètic en la poesia de Maria Àngels Anglada », dans «Actes du XIIe Colloque international sur la langue et la littérature catalanes» (mai 2003).

Roser Guasch a défini sa poésie comme un défi pour « exprimer le maximum dans le minimum ». « Si je peux le dire en deux lignes, pourquoi devrais-je le faire en deux feuilles ? Et, pour aller plus loin, il ne s'agit pas de dire mais de ressentir. »

Lluïsa Julià comme Montserrat Corretger ont mis en évidence la centralité de la nature dans la poésie de Roser Guasch. D'une part, Julia souligne qu'au-delà de l'expérimentation, « Roser Guasch a choisi de fonder son travail sur la nature, cette longue tradition changeante et renouvelée au gré des voix, des géographies et des moments historiques de Blake à Hölderlin, et centrale, d'autre part, dans la tradition poétique catalane, qui se caractérise par le maintien d'un discours complexe entre le sujet et la représentation des éléments de la nature dans une ligne de recherche qui recherche la vérité, l'éthique et l'identité.» D'autre part, Corretger met l'accent sur la valeur de médium, de révélation, de symbolisme du point de vue attentif du paysage. Du Penedès ou de Tarragone, de l'amour de la terre, des racines familiales à une époque et à une maison, depuis la mémoire ou du présent, l'écrivain façonne un univers poétique et vital, où les lecteurs peuvents suivre les symboles et les lieux afin de, comme l'auteure elle-même, se (re)trouver à travers la littérature.

Traduction: Jennifer Esteban

L'ARMADURA INVISIBLE

L'ARMADURA INVISIBLE

Em preguntes si conec aquest carrer. 

La teva veu al telèfon sempre em transmet energia, alè vital.

Et dic que sí. Tu i el carrer. Una combinació de jeroglífic. Mentre silencio el que ve després, un com vols que no conegui aquest carrer, si tu sabessis... el meu preferit, tu dius coses que en aquell moment ja no segueixo. Com fer-te arribar sense temps tot el que m'és aquest carrer. 

Avui hi dinarem, dius, si tu vols.

Hi ha coses que mai no podem dir. Com el presagi de la teva veu, avantsala de les cambres on m'aculls, o l'ànima d'un carrer conegut de sempre. D'abans d'anar-hi per primer cop. Quan va ser el primer cop. No hi ha record. Només sentiment de pertinença. D'on ve. Mai no desxifro d'on ve. Sempre que hi vaig procuro que no hi hagi cotxes, ni massa gent, hi ha hores propícies, moments tranquils en què les cases, totes immenses, s'obren, res- piren, amaguen rastres propers. No sé quin secret cap dins l'ombra d'aquest carrer que abraça un trajecte alliberador. Els records no recorden. Són. Una promesa fins al carrer Major.

Llegir més...

Ens hi trobarem a les tres, repeteixes. T'escolto. Sempre m'ofereixes espais de vida que voldria viure i que tu em regales sense saber. Petits espais de retrobament lluny del món, de sentit. Et diria, em dones la llum que m'identifica i l'aire que omple tot el meu cos. Et diria. Potser el sol als meus cabells mentre dinem, amb espais per a tants silencis. Potser només quan tu anomenes aquest sol i em demanes, si em molesta.

No tens gana? Vols una altra cosa?

Potser el traç i la certesa de la fugacitat dels dies. Jo hi arribaré molt abans de les tres, penso. A propòsit. Vull caminar una estona pel carrer. Tornar a resseguir el laberint que sempre s'estén damunt les pedres. Descansar en les invisibles veus. Perdudes, però no oblidades. Balconades i ferros forjats que interroguen cantonades. Ser en l'espai de la ciutat que apareix a les revistes de viatges i llibres de rutes. Indrets que adquireixen una altra dimensió dins del text perquè la distància els allibera. Ser dins d'aquesta distància que sempre salva. Salvada perquè em fas lliure, tu, en aquest espai. Caminar pel carrer que em converteix també en invisible veu.

Una nit una dama baixava descalça l'escala d'un pati interior. Els cabells trenats. No se sent ni un pas. Baixa a poc a poc els esglaons agafada a la barana. La foscor ha començat a deixar pas a les primeres clarícies, presagis de llum pressentida. La dama s'asseu. No fa res. Es allí. Sempre la veig. Imagino el soroll que fa la immensa porta en obrir-se. Només aquell soroll, i ella, a l'escala com una ploma atzarosa, atrapada al carrer perquè escolta els renills insistents d'un cavall. Em vaig posar a escriure del soroll de la immensa porta en obrir-se. Al terra hi havia una lluent armadura. Encara hi és.

Mentre camino buscant l'entrada de la casa m'envies un missatge. Et llegeixo al telèfon: "Faré una mica més tard. Ara no puc parlar". El lligam estret és més estret. Somric. Faré una mica més tard, dius. No sé què vol dir una mica més, una mica de tu, una mica del carrer, una mica del temps, quin temps?, que ja ens apropa. L'armadura és aquí, davant la dama que tampoc no pot parlar. Ha conegut el combat i ha entrat al jeroglífic.

Coneix bé el carrer.

La ciutat pels carrers. 27 mirades sobre Tarragona, 2002

RODONES IMPERFECTES

RODONES IMPERFECTES

queden vora l’aigua,

quan trepitges fort

la sorra humida.

Al voltant del peu,

de color més fosc,

s’hi forma una rodona

que desapareix,

quan treus el peu de terra.

Vivim entre rodones imperfectes,

al voltant dels nostres peus,

a vegades visibles i d’altres no.

Rodones que l’escuma de l’aigua,

en un ball d’anar i venir,

cobreix i esborra sense voler. 


Platja Llarga, 2015

SEMPRE JULIOL A LA VORA DEL MAR

SEMPRE JULIOL A LA VORA DEL MAR

amb camins d’estiu a la sorra fina.


Escriure versos amb l’aigua salada.

I núvols primers amb olor de pins.


I els nens que riuen amb tanta alegria

pel desig de trobar crancs a les roques.


Encara temps per dir el secret d’un mar

que atura el temps sobre pedres romanes.


Els lliris de mar estimen les dunes.


Platja Llarga, 2015

NAUFRAGI

NAUFRAGI


Seiem damunt d’una barca.

Mirem aquell punt llunyà que gairebé no existeix.

Parlem entre molts silencis.

Minva la llum.

Dius que necessites sempre fer coses

mentre jo m’omplo els peus de sorra.

M’adono que visc un instant que he esperat molt de temps.

Ho sé perquè ara és aquí.

L’engruna quieta del misteri damunt del vespre.

La teva companyia.

Una suavitat desconeguda.

Un moment que es queda aquí.



Lliris de mar, 2000

LA PLATJA

LA PLATJA


Lliris de mar també s’esfullen a la sorra.

La blancor innocent dels pètals taca el blau cel,

omple de llum un camí atzarós de petjades,

que el vent de la nit esborra amb dits trenats.







Lliris de mar, 2000



PLATJA LLARGA

PLATJA LLARGA



La mirada busca el bosc,

quan tens la platja davant.

Soroll de gent a la sorra

i un blau intens al fons.

En una línia protegida.

Blau de llum d’ànima,

d’un vol de pau,

del migdia de tarda.

Un blau de llum

més enllà del soroll,

dels plats,

veus barrejades,

coberts a taula, 

Para-sols d’estiu,

colors de calor,

juliol que comença.

El Bosc de la Marquesa,

després de la Platja Llarga,

és una línia protegida

que ja m’identifica.

Imagino sal al cos. 

Encara estem dinant. 



Platja Llarga, 2015



SEC A LES ROQUES

SEC A LES ROQUES


D’esquena al bosc,

i el mar davant.

Com que és d’hora,

hi ha encara poca gent

a la Punta de la Creueta.

Els núvols comencen a créixer

i deixen la platja coberta d’ombres,

que es desplacen.

I els grisos es fan blaus,

i els blaus una mica verds,

i l’aire és cada cop més fresc.

El sol s’amaga.

La mirada abasta el punt més alt,

allí on la ciutat és una línia

abans de les muntanyes.

Sec a les roques davant de mar.

El bosc respira. La ciutat dorm.



Platja Llarga, 2015

LA DONA DEL MOCADOR S'AQUIETA

LA DONA DEL MOCADOR S'AQUIETA

i es gira davant la muralla de pedres gastades.

Mira el plànol.

Ell, més enrere, fotografia l’escena.

El cel s’ha fet més blau amb la minsa pluja.

El mar dibuixa l’atzar de les hores quietes.

Són els colors de les paraules perdudes,

amb tots els records, que queden allí.

Els trobes sempre esculpits a la muralla,

com un segell d’expert picapedrer.

Ara la dona mira a la càmera.

Amaga el plànol. Somriu. Tot queda allí.



Platja Llarga, 2015


LABERINT

LABERINT


Com que no trobarem la llum,

haurem de perseguir la veu.

Iniciarem el joc de les paraules

I un altre univers

vindrà per dir-nos qui som.

Voltarem els carrers antics

i ens tornarem a perdre.

L’aigua última,

escolada entre les pedres,

ens recordarà l’olor de pluja.

I ens tornarem a mullar

si no desem els nostres noms

al calaix secret del claustre.




L’amistat de les pedres, 1999



CARRERS EMPREDRATS I FINESTRES AL MAR

CARRERS EMPREDRATS I FINESTRES AL MAR

a la ciutat de llum vívida i transparent.

Un balcó ple de geranis de vermell cridaner

en un carrer amagat als ulls del dia a dia.

Un gat que s’esmuny esfereït entre cortines

dins el portal on juga cantant una nena.

Cridòria de dones i un viatger solitari

que es treu el barret a l’ombra del balcó.

Calor de migdia i soroll de trànsit llunyà.

I tots els coloms que criden la veu de l’estiu.

Plaça dels Àngels, carrer de la Destral,

i un cel que al vespre no enfosqueix mai.



Platja Llarga, 2015

AL PORT

AL PORT


                    La barca plena de diumenges

                    on navegàvem és a fons.

                        Joan Vinyoli


La pluja

mulla somnis

de viatges.

Una esgarrifança

humida

ens traspassa el cos.

Sense brúixola,

sense nord,

recorrem el dic

i el diumenge,

I oblidem qui som.

per què continuem,

quin rumb ens guia.



L’amistat de les pedres, 1999