Montserrat Palau i Vergés
Montserrat Palau i Vergés est née à Tarragone en 1958. Elle est professeur de littérature catalane à l'Universitat Rovira i Virgili et enseigne également à l'Institut interuniversitaire d'études féminines et de genre. Sur le plan de son parcours littéraire, on distingue la diversité des genres qu'elle a cultivés. Elle a publié les poèmes “Just a dream” (1989), les romans “Interferències” (1989), “Suspíria” (1994), “Sapore di sale” (1996) et “En nom del pare” (1999) puis le recueil de contes “Cadires confortables” (1990).
Lire la suite...
“En nom del pare” (1999) est le roman mature de l'auteur, un roman dans lequel le retour à la ville avec la mort de son père absent sert à la protagoniste à faire une recherche personnelle et générationnelle où la ville de Tarragone en est l’espace central.
Lorsqu' Alice doit retourner dans sa ville natale suite au décès de son père, la ville de Tarragone devient le noeud d’union avec son enfance, son adolescence et sa jeunesse tout en permettant à l'auteur de présenter quelques réflexions sur les mutations urbaines et les enjeux sociaux que la ville a connus depuis les années 1990.
La voix narrative est intense et innovante et le rythme de la narration se superpose au rythme des chansons qui accompagnent Genia dans le voyage de retrouvailles avec la ville.
En 2009, Montserrat Palau a reçu la Distinction Maria Antònia Ferrer, une reconnaissance donnée par l'URV pour son travail en faveur des droits des femmes et de leur visibilité. Elle a collaboré avec divers médias tant écrits que audiovisuels. En 2015, elle s'est présentée à la deuxième place de la liste électorale du parti politique “Junts pel Sí” de Tarragone pour les élections au Parlement de Catalogne et elle a été élue députée.
Traduction: Jennifer Esteban
EN NOM DEL PARE (I)
EN NOM DEL PARE (I)
Sí, soc d’aquí. Miri, jo vaig néixer allí, en aquella casa, al costat d’on hi havia hagut l’Estanco Nacional, a la cantonada amb el carrer Apodaca. Diuen que abans de la guerra hi havia hagut una altra estàtua, però jo no ho puc recordar, només la de sempre, la del Mercuri, que era un déu grec. Clar que ara ni els grecs ni el nostro, de Déu... Amb la Tecla, des que es va casar, sempre hem estat veïnes. La Fini també és del barri, del carrer Rebolledo, allà on hi ha ara la botiga dels moros.
Llegir més...
La Pepita no, la Pepita va venir de fora i viu a prop de les hermanites, allà a l’alçada de les cases barates, però està aquí perquè és solidària amb naltros, sempre nem juntes. Amb la Tecla sortíem amb els cotxes els crios a passejar per la plaça. I a l’estiu nàvem a la platja de la Comandància i, a la nit, nàvem a buscar el seu home que pescava al far.
En nom del pare, 1999
EN NOM DEL PARE (II)
EN NOM DEL PARE (II)
Necessitava aire. Vaig sortir al carrer a respirar. Sentia coets de lluny, A la Rambla, tot era ple de fum i pólvora, els diables i les bèsties l’havien encès amb carretilles i francesos. El foc que ballava i els trons eixordants també em van encendre. Com un tret poderós dels trabucs dels Serrallongues, la meva voluntat va rebre un sotrac. Llavors, em vaig decidir. Cap a casa, agafar les claus, anar fins a l’aparcament darrere les muralles i conduir el cotxe i fins a les roques al costat del fortí del Miracle. Allí havien volgut acabar i allí acabarien.
Llegir més...
Hi havia cotxes aparcats i se sentia l’enrenou del restaurant. Vaig passar de llarg, fins a la punta del roquer on em vaig deixar agombolar pel silenci acollidor de la platja, que era com un gran amfiteatre sense horitzó a l’escenari. Vaig destapar les urnes. Feia un ventet suau i les cendres s’escapaven de la meva mà i s’escampaven fent giragonses, pujant i baixant a la llum de la lluna.
En nom del pare, 1999
EN NOM DEL PARE (III)
EN NOM DEL PARE (III)
Era el moment d’aquelles reflexions que tantes vegades havia llegit. No era dir el que pensava, sinó tenir feina per pensar el que deia. Però enlloc d’enaiguar-m’hi més, vaig decidir menjar alguna cosa. Vaig caminar sense rumb concret. Uns magribins la feien petar en una cantonada.
Llegir més...
Vaig comprovar que els escenaris de la infantesa i l’adolescència havien canviat a mitges, diferents o iguals. Carrers enrajolats, zones de vianants, botigues llèpoles i edificis restaurats eren les cares d’una moneda amb creus deixades de la mà de déu, lumpen i brutícia. Enllumenat de disseny i roba estesa i bombones de butà en uns balcons que deixaven sortir la veu de la tele a tot volum o on un home jaio amb samarreta imperi fumava un caliquenyo. Vaig anar baixant pel Carrer Major fins a la Plaça de l’Ajuntament, tota guarnida de festa major.
El paisatge urbà havia canviat en part. Com els restaurants i bars. Ho vaig notar mentre cercava algun lloc que m’abellís perquè tenia temps i havia decidit seure una estoneta. Encara recordava la novetat del primer frankfurt que es va instal·lar a la ciutat. I, després, la primera pizzeria. Exotismes enmig d’uniformitat sense gaires vel·leïtats, sense excessos.
En nom del pare, 1999
EN NOM DEL PARE (IV)
EN NOM DEL PARE (IV)
Caminàvem cap a la Rambla sota un sol intens, sota una calda feixuga en què el quitrà semblava desfer-se en tolls d’aigua, una calitja que feia confondre i afigurar palmeres al mig del desert, miratges d’oasis com els miratges d’una Gènia d’altres temps.
En nom del pare, 1999
EN NOM DEL PARE (V)
EN NOM DEL PARE (V)
La Gènia es va sorprendre de la trucada. Es va esverar. Havia llegit als diaris locals la nota de l’accident i havia reconegut el nom. M’anava a fer un serial, però la vaig aturar, donant-li, com la Bet havia fet amb mi, hora i lloc del restaurant. La cita li va fer molta il·lusió. Però em va enredar d’anar-la a buscar. Em va donar el nom d’un carrer que no em sonava, i un seguit d’explicacions detallades per situar-me’l. Era sota el club de natació, vora les muralles. I vaig anar fins a casa seva sense reconèixer aquella zona. Tota la part de llevant de la muntanya, on abans hi havia hagut camps i horts, ara estava completament urbanitzada.
En nom del pare, 1999