Maria Aurèlia
Capmany i Farnés
Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991) was a multifaceted writer from Barcelona: Indeed, she was a novelist, translator, playwright and essayist.
She studied at the Institut Escola of the Generalitat of Catalunya and graduated in Philosophy at the University of Barcelona (UB). She was a teacher at the Albéniz Institute in Badalona and also at the Isabel de Villena School in Barcelona. With her first novel, Necessitem morir (1952), she was a finalist for the Joanot Martorell Prize in 1947, a prize she won in 1948 with the novel El cel no és transparent. With another novel of hers, Un lloc entre els morts, she won the Sant Jordi Prize in 1968 and moreover gained prestige as a narrator. However, her work is not limited to novels, but also essays on feminism, youth literature books, memoirs, etc.
Read more...
Her relationship with Tarragona began in the 1950s, explains Magí Sunyer, as a result of a school trip that served as an inspiration for her to write the only novel set in Tarragona, L'altra ciutat. Nevertheless, she did not limit herself to this trip but continued to maintain a relationship with Tarragona and other acquaintances, among whom was Josep Anton Baixeras.
Finally, after some meetings with friends from Tarragona and Reus, Capmany and her partner Alcover decided to have a flat in Tarragona, first on Pin i Soler Street and then Les Coques Street, right in front of the cathedral. This was at the very beginning of the seventies, and her closer relationship with the city therefore began.
Alcover, linked to the Rovira i Virgili University, spent much of his time in Tarragona while Capmany lived between Barcelona and Tarragona. When she took up the position of Councilor for Culture at the Barcelona City Council, she had to reduce the time she spent in the capital of Tarragona provincel.
L'ALTRA CIUTAT (I)
L'ALTRA CIUTAT (I)
Havien arribat a la Rambla Nova, i la llum excessiva els feia tancar els ulls, i llavors la veien a través del tremolor de les parpelles, com si vibrés.
I Ramon, que s’havia aturat i li oferia una cadira i li deia: “Prendrem cafè”, i procurava somriure, tenia, no obstant, una expressió d’enuig inconfusible.
[...]
Ascendiren cap al mirador i a mesura que la pujada es feia més feixuga, i la tia esbufegava, i l’havia deixada de la cintura -per fi!- i l’oncle i la mare i la tia es quedaven enrera, anà apareixent als seus ulls el mar, tan blau, tan dolorosament blau i quiet —el vent bufava de terra i aturava l'escuma a penes arrissada arran de la platja— que els ulls se li ompliren de llàgrimes i aprofità un nou remolí de pols per treure’s el mocador i eixugar-se les parpelles amb calma.
Tots eren al seu costat i parlaven. Però ella no sabia el que deien perquè enfront seu hi havia el mar. Pertot arreu el mar. I tot d’un plegat li semblà que estava en una illa, i el mar poderós encerclant-la, tan quiet, tan aparentment immòbil, però forçut. I ella adorava la força.
L'altra ciutat, 1955
THE OTHER CITY (II)
THE OTHER CITY (II)
The air enclosed within the arcades, barely cleared by the colored rays that were thrown from far above, up to the tombstones, it was icy, pleasant, like a perceptible caress.
A scent of humidity made her breathe, deeply. [...]
She raised her eyes upwards, and then ran them down little by little, very slowly , down the great column, enjoying the well-being of the descent, tracing with delight the cobra shape marked by the arch, sliding her gaze down the darkened channel, through the dust , of years, until reaching the plinth.
Read more...
Every footstep scraped the stones of the floor with a processional roar.
They knelt in front of the high altar. The Sacrament was not there, buyout of habit, she also knelt, revering the emptiness and silence of the altar.
Kneeling on the ground, she felt the coolness of the stones and the marked relief of a tomb was etched into her kneecap.
The altar of the Sacrament shone. The flames of the candles flickered indecisively. From time to time, invisible, improbable, a breath of air twisted them all in an orderly dance gesture.
[...] The organ trumpeted and filled the nave with an effluvium of solemnity and tenderness.
The voices of the organ, the smell of the incense, the red, striated light of the candles, surrounded her, with concentric waves of emotion, almost reaching her inner essence, almost possessing her entirely.
Chapter II, pàg. 31-33, The other city, 1955
L'ALTRA CIUTAT (III)
L'ALTRA CIUTAT (III)
Era això el que impossible, el que l’havia fet refusar l’allau d’imatges que es llençaven sobre d’ella; amb el polsim negre, amb el perfum del mar, amb la pudor de peix. [...]
El vent s'havia aquietat, però el mar seguia lluitant contra la immobilitat de la platja. L’escuma s’alçava, es recargolava i després deixava marcada una paràbola lluent fins que era xuclada amb avidesa per la sorra. [...]
Quasi al mateix temps, s'avergonyia, perquè sabia que una dona com cal no ha de sortir de bon matí amb una barca i vagar d'un cantó a l'altre sobre el mar. A una banda la ratlla de l'horitzó, gronxant-se, a l'altra la línia dentada de les cases, i les ones fluint sota la barca olorosa, de seu, de peix de fusta recremada.
Però a la tarda havia persuadit Ramon d'anar-lo a rebre.
S'havien assegut a la sorra i havien vist canviar el mar, fins a esdevenir quiet, com si els reflexos morats de la pasta l'adormissin.
Els quillats avançaven lents, cap al port, i els bous s'enlairaven a la sorra deixant al descobert la seva panxa molla.
[...]
Caminaven fent ziga-zagues, evitant les caixes de peix, les nanses i les gambines encara plenes d’esquer, i les xarxes cargolades, per aquí, per allà, que feien una olor intensa emergida del fons del mar.
—I això és un carrer del Serrallo— va dir Ramon. Rosa no s’ho havia imaginat així: ni el color blanc de les parets amb la foscor dels portals a sota; i per terra les paneres plenes de peix, els serrans, els molls, les escórpores i les orades, tots els colors transparents i el vol fi d’escates.
Era difícil caminar com si es volgués travessar amb pas reposat l’entrellat d’una dansa. Els homes anaven i venien amb pas quiet entre els rotllos. Hi havia un petit moment d’indecisió i el rotllo es tancava a l’entorn d’una panera de peix, que tenia un irreal panteix. S’elevava un murmuri pla, sobre el silenci dels altres, inintel·ligible com un conjur. De sobte algú, capbaix, entre dents, interrompia la inacabable cançó:
—…. Seixànta-set, seixànta-sis, seixànta-cinc.
—Meu
Un desencant dispersava el grup i es cloïa de nou com si fos impossible deseixir-se’n. Es quedaven quiets, les mans a les butxaques, els ulls fits, i el murmuri començava de nou.
[...]
La blancor de les cases es feia rosada, l’olor del peix era quasi un contacte i no cessava el soroll tènue dels peus descalços sobre la pedra. En el fons de les cases s’apilaven les xarxes molles encara, i les caixes buides
L’altra ciutat, 1955
L'ALTRA CIUTAT (IV)
L'ALTRA CIUTAT (IV)
El sol era amable i càlid. Es va dirigir al museu i es va quedar un moment indecís, sense saber si pujar les escales o no, com si algú la contemplés i fos molt important trobar el camí exacte. Li va costar esforç decidir-se, i s’encaminà per fi cap a l’esplanada on hi havia les tombes triangulars, esberlades i buides.
[...]
Tot s’havia posat a moure’s i a canviar de color. Els sepulcres de rajola, la terra remoguda, fins l’edifici enllustrat de la Tabacalera, aconseguien un to homogeni amb lluïssors d’aram. El sol ja no es veia. Cap allà a la Serra de Prades hi havia núvols vermells del tot. Feia fred.
L’altra ciutat, 1955.
L'ALTRA CIUTAT (V)
L'ALTRA CIUTAT (V)
Diuen que el diable el va fer en una nit.
Els arcs lligaven l’angle Agut de la vall. Els arcs avançaven, un rera l’altre, amb ritme segur, sobre el buit. El gest de la pedra cenyia la verdor dels pins, el cel tan net.
Van seure sota els arcs de l’aqüeducte. El director explicava.
—Com que els romans no sabien -deia- la llei dels vasos comunicants…
—No la sabien? -preguntà, incrèdula, una noia.
—Com que els romans no sabien la llei dels vasos comunicants —repetí el director—, salvaven qualsevol desnivell construint un aqüeducte.
L'altra ciutat, 1955
REFERÈNCIES
Llegir més...