Моника Батет и Боада
Писатель-фантаст и редактор издательства Nits Blanques Edicions. Изучала каталонскую филологию в Университете Ровира-и-Виржили. Опубликовала пять романов и сборник рассказов. За свой первый роман L'habitació grisa (Издательство Ed. Empúries, 2006) Батет получила премию имени Жюста Мануэля Касеро в номинации “Короткий роман”. Со своим вторым романом «No et miris el Riu » (изд. «Мeteora», 2012 г.) стала финалисткой премии Крейщельса. За свой последний роман Nou Illes al Nord (издательство Més Llibres, 2019) автор завоевала премию Nollegiu.. В 2021 году ей был присужден грант имени Монтсеррат Ройж. Некоторые из рассказов писательницы переведены на английский, испанский, польский и греческий языки.
Читать далее...
Батет предлагает нам свой стиль, своеобразный, понятный и замечательный в своей простоте. Предложения продуманы, а получившаяся проза отвечает классическому канону, сложна, элегантна и чиста.
На протяжении всей литературной карьеры Моники Батет мы находим работы, построенные на разных перспективах, с использованием демонтажа и восстановления реальности, как преобладающей техники автора, с преодолением границ пространства и времени, среди прочего. Это те черты литературы, которые показывают нам хорошее владение техникой повествования автора.
Одним словом, проза Моники Батет стоит выше сиюминутной моды, она относится к высокой литературе.
Перевод Оксаны Мигель
Преподавателя Официальной Школы Языков г. Таррагоны
Imatge cedida per l'autora.
L'HABITACIÓ GRISA (I)
L'HABITACIÓ GRISA (I)
Des dels set anys la Laura Guinovart anava els dilluns i els dimecres a solfeig i aprendre a tocar el piano a Tarragona, sempre l’hi acompanyava el seu avi, que era qui li pagava les classes. A Mir hi havia diversos professors, però ell havia decidit que el millor lloc perquè la seva neta n’aprengués era el Conservatori.
La Laura acabava les classes de Mir a les cinc i el seu avi ja l’esperava a fora amb el cotxe per anar fins a Tarragona. [...] Aparcaven tocant al Camp de Mart i com que encara els quedava mitja hora perquè la Laura anés a classe, l’avi li pagava el berenar en una cafeteria de prop del portal del Roser -llet i croissant a l’hivern; orxata i ensaïmada a l’estiu. L’acompanyava fins a la porta del Conservatori i li deia tranquil·la que a les vuit ja seré aquí, però mai era veritat. L’avi sempre la feia esperar: no era un home puntual. A l’estiu no passava res, fins i tot li agradava veure passar turistes pel carrer Cavallers, però a l’hivern mirava des de darrere dels vidres del Conservatori i pregava perquè aquell dia l’avi no s’hagués trobat amb un amic gaire parlador.
L'habitació grisa, 2006
L'HABITACIÓ GRISA (II)
L'HABITACIÓ GRISA (II)
El primer dia que les netes del Miquel van entrar a casa seva es va sentir estranya, després, però s'hi van acostumar i esperava amb ànsia que els dimecres arribessin. A dos quarts de sis ja les tenia a casa, l'Emma li explicava on havia aparcat el cotxe i la Laura li ensenyava la lliçó de solfeig que s'havia hagut d'estudiar per a aquella setmana. Quan la Laura se n'anava cap a classe, l'Emma es quedava amb ella mitja hora més perquè, com que la Teresa vivia al carrer de la Nau, molt a prop del Conservatori, la Laura hi podia anar sola. Fins i tot hi havia dilluns i dimecres que les dues germanes, en comptes de trobar-se al carrer Cavallers, es trobaven a casa seva quan eren les vuit. Havia notat de seguida que a la Laura no li agradava gens d'anar a classe.
L'habitació grisa, 2006
L'HABITACIÓ GRISA (III)
L'HABITACIÓ GRISA (III)
Per casualitat, havia descobert una rellotgeria gairebé al final del carrer de la Unió. Un paradís per a qualsevol persona, a qui, com a ell, agradés controlar el temps. A l'aparador havia vist un rellotge ovalat, amb xifres romanes de color daurat sobre fons blau cel. Mentalment havia col·locat aquell rellotge magnífic al costat dret de la calaixera que hi havia al seu dormitori. El rellotger li havia dit el preu amb veu insegura i ell havia tret la targeta de crèdit sense pensar-s'ho ni dos segons.
[...]
Quan va tenir la calaixera i les tauletes de nit plenes, va començar a col·locar rellotges a terra i dins els calaixos. Va agafar dues vegades al mes l'autobús de les quatre fins que el seu rellotger va haver de dir-li que ell ja no podia satisfer les seves necessitats. D'aquella manera va ser com es va iniciar el seu pelegrinatge. Va recórrer la Rambla Nova, va pujar la Rambla Vella i va arribar fins al carrer Major. Els rellotgers de la ciutat van començar a conèixer el seu nom i a parlar d'ell quan es trobaven pel carrer.
[...]
Tenia 231 rellotges i encara en volia més. Les busques a tres quarts de set havien d'omplir tots els racons de la seva habitació, però Tarragona era una ciutat de només vint rellotgeries, i d'aquestes vint potser només quatre valien veritablement la pena. Les visitava sense entusiasme perquè a mesura que els mesos avançaven les novetats es reduïen.
L'habitació grisa, 2006
L'HABITACIÓ GRISA (IV)
L'HABITACIÓ GRISA (IV)
[...] Tot i que no l’havia vist més, sabia que aquella tarda ell seria a Tarragona.
[...] A un quart de vuit va decidir donar cinc minuts més a la pluja: si continuava se n’aniria cap a casa, tornaria a mb l’Emma i els Guinovart, i s’oblidaria de tot allò per sempre; però si deixava de ploure seria valenta i se n’aniria fins a Tarragona per esperar-lo.
[...]
No va ser difícil per a ella mentir: tenia reunions, baixava a Tarragona per veure la tieta Teresa, anava al metge; feia milers de coses i ningú li feia preguntes.
[...]
Setmanes després tornava a Tarragona fascinada per un home amb qui no havia intercanviat més de tres paraules seguides. Va passar el temps i un dia es van trobar prop de la catedral, va convidar-la a prendre un cafè i va parlar-li d’un poeta català que escrivia uns sonets complicadíssims. I ella, més fascinada encara.
[...]
La primera vegada que el va deixar va voler creure que aquella era la millor decisió que mai havia pres, però mesos després enyorava la veu pausada del Miquel Guinovart i perdia les tardes al carrer Major.
[...]
Després d’una nit d’insomni, va decidir quedar-se a Tarragona aquell dia, perquè de cap manera volia acceptar que el Miquel ja no hi era.[...]
Si no hagués estat perquè el seu home hauria fet massa preguntes, se n’hauria anat a Tarragona a fer-li companyia, però s’havia hagut de quedar a Mir i conformar-se a sentir la veu buida de la seva germana cada nit per telèfon.
L'habitació grisa, 2006
L'HABITACIÓ GRISA (V)
L'HABITACIÓ GRISA (V)
La seva germana va tenir la varicel·la i durant dues setmanes es va haver d'estar a casa, sense poder tocar el piano ni haver d'anar al Conservatori. No va dir res a ningú. Aquell dimecres després de deu dies de no agafar el cotxe, va tornar a Tarragona, malgrat la pluja, i va esperar que ell acabés de fer classe.
Van sortir junts del Conservatori, van caminar junts pel carrer Major. Després ell va dir ja fa hores que plou. Va tenir els seus ulls davant tanta estona que durant dies no va poder veure sinó aquells ulls.
Sense llavis, sense gust, sense més paisatge que la seva cara dins del fons blau dels ulls del Rafel, va baixar pel carrer Major amb el cor que li bategava tan fort que qualsevol l'hi hauria pogut sentir. [...]
La Laura sempre deia que no li agradava el seu professor de piano, es feia el simpàtic, però ella no l'hi trobava gens. Quan baixaven al Conservatori demanava a la seva germana que no la fes anar a classe aquell dia, perquè no havia estudiat prou, i segurament ho faria malament, i llavors el Rafel la faria quedar mitja hora més. L'Emma era immune als seus laments, la coneixia massa bé, li deia jo t'he sentit tocar i no ho feies tan malament; i la Laura li contestava i tu què saps.
L'habitació grisa, 2006
L'HABITACIÓ GRISA (VI)
L'HABITACIÓ GRISA (VI)
Per això quan va començar a estudiar Filologia Catalana a Tarragona va dir al seu pare que li agradaria viure a casa de la tieta Teresa durant els dies de cada dia, i d'aquesta manera no caldria que s'aixequés tan aviat als matins.
[...]
Ara que ja no havia d'entrar al Conservatori li agradava passar pel carrer Cavallers, baixar pel carrer Major i asseure's en algun bar de la Plaça de la Font per contemplar com la gent anava i venia. Va ser allí on va tornar a veure el seu professor de piano. El Rafel primer no la ni reconèixer, però després va posar temps a la seva cara i quan es van trobar al carrer Major va alentir el pas per poder-hi parlar.
[...]
A Tarragona la Laura s'hi sentia millor que en qualsevol altra banda. La seva tieta vivia en un pis gran, una mica fred a l'hivern i ple de sol quan el març canviava l'hora. Però el que més li agradava del pis de la Teresa era que no hi tenia ni un sol rellotge.
L'habitació grisa, 2006
REFERÈNCIES
Llegir més...