Lurdes Malgrat et Escarp

Lurdes Malgrat (Lleida, 1969). Diplômée en philologie catalane, elle est fondatrice et directrice de l'École des lettres de Tarragone depuis l'année de sa création, en 2002 ; elle collabore aussi sporadiquement dans les médias. Elle a publié plusieurs recueils de poésie «Amat» (2005), «Terra fonda» (2008) et «Senyals a la costa» (2016). Et des poèmes en prose «Recordant l’Eternitat» dans «Aquell regust d’ampla llibertat», «Veus» dans «El mort». «15 monòlegs» et traductions en catalan des pièces de théâtre «Cartes d’amor a Stalin» de Juan Mayorga, «Si un dia m’oblidessis», de Raúl Hernández, «La negra» de Luís Miguel González, «Patera» de Juan Pablo Vallejo, «El somni de Déu» de José Luis Arce (avec Jesús Figueras) et «Vint-i-cinc anys menys un dia» d’Antonio Álamo. 


Lire la suite...

Il convient de mentionner qu'elle a également publié du théâtre et du micro théâtre «Refugiats» (2011), «El retorn de Neró» dans le livre collectif «Dramaticulària».

En 2017, il a publié son premier roman jeunesse, «El secret de les terres roges» dans Onada Edicions.

Elle s’est initiée dans le monde de l'essai en menant des études sur «Contes d’un filòsof. Contes de glòria i d’infern»(2009), de Diego Ruiz, et «Narrativa curta» (2010), de Josep Anton Baixeras. Elle est membre du collectif Les gens de l’Éclair  (La Gent del Llamp) et de l'APELLC.

Traduction: Jennifer Esteban


SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS

SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS

En moments com aquest, m’agradaria allargar la mà i acariciar la pell del mar rugosa i escatada, més mineralitzada que mai, més corpòria. Amb la punta dels dits tocar els núvols ensucrats de rojos encesos, de roses més benèvols, d’intuïcions rere els matisos dels morats que a poc a poc van apagant la sang, van ocupant el temps. Un temps que ha transformat la ciutat, tornant la pedra antiga en maons moderns, combinant, en un mestissatge caòtic, el vell i el nou, l’històric i el modern.


Aquesta Rambla mestissa, amb gust de cafè i regalèssia, es combina amb els mojitos i les gofres i les bombolles de sabó enlairades ben amunt els dies de vent. I el cel, sempre un fred observador, estrany i estranyat de la vida que va transitant per sota, projectant les ombres dels cossos vinclats a la posta.


Tarragona gravada, 2019

SILENCE

SILENCE


La musique se répand sur la place comme un vol ouvert de colombes,

les contours des notes évoquent la sensualité du corps

et j'écoute, écris des mots, respire, apaise l'âme, son élan,

la mélodie décolle, progresse et occupe d'autres rues, d'autres places,

d’ autres balcons. Je galope avec les accords en me laissant aller

dans une autre dimension et je pense à une vie qui n'est pas de ce monde.

Il importe le geste, le regard direct, le silence frémissant, la raison.

Timbales, trompettes, tambours lèvent les yeux au ciel, chaises étalées,

les gens, les routes fatiguées. J'écris des mots pour ne pas avoir à les dire.

La jupe s’envole, l'air de juillet ouvre le soir, éclat de palmes,

et le jeu, le jeu qui continue et roule au-delà de la Rambla

et descend vers la mer avec une voix de tambourin et des yeux lointains.


Il incite au rythme, les derniers souvenirs s'effritent et la rage crie

comme un clou grattant la plaie à moitié sèche, le sang mort.

Le renoncement importe et le vol d'une colombe solitaire de l'autre côté

de la balustrade fraîchement peinte, de ce fer qui sépare,

de cet œil de la ville, de ce cri qui ne peut être cri,

de ces mots que j'écris pour me taire, quand la musique

fini, quand la dernière note pèse tellement qu'elle brise le ciel,

le vol des pigeons et la rue étroite.


Signaux sur la côte, 2019

EL RETORN DE NERÓ

EL RETORN DE NERÓ

El MANOLO fa fugir els operaris, nafrats i derrotats.

CLAUDI: La ciutat, has dit la ciutat...tenia un nom. Tu, te’n recordes?

MANOLO, sorprès, amb les mans plenes encara: Tarr… (sense gosar.)

CLAUDI: Tarr… Tarrr… Tàrraco.Això era, Tàrraco!

MANOLO: Tàrraco. (Repeteix, i riu. S’asserena i s’espolsa les mans.) Si ets tan savi, digues, què és aquest foc?

CLAUDI: És el foc de Neró.

MANOLO, cargolant-se de riure: Tàrraco, el foc de Neró. (Mirant-se la torre, tornant a delirar.) Puf, ara hi és, puf, ara no hi és. Puf, una primera explosió, puf, ara no passa res. Puf, una segona explosió… (Xiscla com un boig.) Puf… una tercera explosió… puf, tots contaminats, puf, tots morts, ben morts. Puf, la petroquímica pels aires, volant, dins la bombolla de sabó.

Pausa. Observa uns instants CLAUDI i AGRIPINA, riu cada vegada més fort. Surt corrents cap a la llum, cap a la llum del foc. Desapareix.

CLAUDI I AGRIPINA es miren confosos. La torre els presideix.

CLAUDI: Tàrraco era una ciutat imperial, Agripina (cansat), digna de tu.

AGRIPINA: Algú se t’ha avançat.

CLAUDI: Tàrraco… ja no hi és.

AGRIPINA: No. No hi és. (Pausa.) Me’n vaig. No m’agrada el teu regal.

AGRIPINA surt festosa. CLAUDI, quiet, roman, cara a cara amb la torre d’electricitat. Les mans al cap. Fosc progressiu. Silenci total.


Dramaticulària, 2005