Ноэми Бажес-и-Фортасин

Родилась в 1974 году во Франкфурте, так как  ее родители, родом из Фликса  на реке Эбро, прожили  в Германии пятнадцать лет. Семья переехала в Таррагону, когда Ноэми было два года.  Получив образование по каталонской филологии, Бажес  работает учителем каталонского языка и литературы с 1997 года. Эту профессию она совмещает с литературным творчеством и созданием учебных материалов по мировой литературе для Министерства образования. 


Бажес не раз была членом жюри различных литературных конкурсов, а также  изучала социолингвистику и диалектологию.

Читать далее

Писательница вошла в мир литературы,  опубликовав “Perdoni, a quin segle diu que som?” (2004), затем I la mort em parlava (2006), Rere el mur (2009), No tot està perdut (2014), Que s'acabin les vacances, si us plau! (2016) i Crònica d’un vol cancelat (2019). В сборниках она опубликовала рассказы: «"Septifòbia" i "El rellotge de paret", последний в “Антологии писателей стран каталонского языка,  1972 года и более поздних”.


Автор указывает, что она пишет «не о подростковом возрасте, а о том, что молодые люди, возможно, захотят прочитать. И они уже находятся прямо у той черты, которая отделяет их от взрослой жизни. Проглотить роман — это нелегко». По этой причине  произведения писательницы очень хорошо воспринимаются юной аудиторией, хотя большинство ее произведений  ориентировано на читателей всех возрастов.


Чтобы приблизить литературу к молодежи, Ноэми Бажес проводит форумы в средних школах, где рассказывает о своих романах в рамках программы «Авторы в классах» Института Каталонской Литературы. Она также участвовала в проектах «Lletres a taula» i «Amb gust de lletra», которые объединяют литературу и питание для детей, по инициативе города Таррагоны и Департамента Культуры соответственно.


В 2014 году, в ознаменование 50-летия школы Пакс в Таррагоне, Бажес  стала соавтором текстов кантаты Escola Pax в соавторстве с Исмаэлем Альканьисом. "50 anys. Una escola sota els arbres,", премьера которого состоялась в Театре Таррагоны. Музыка Виктора Феррагута и иллюстрации Ренаты Серпчанской.


Романы Бажес показывают взаимосвязь сюжетов, характеров героев и воображения. Стиль простой, язык, который, не отклоняясь от правил, становится живым и прямым, особенно в диалогах, присутствие которых весьма примечательно.


Перевод Люсии Руис Мигель

Выпускницы Официальной Школы Языков г. Таррагоны

PERDONI, A QUIN SEGLE DIU QUE SOM? (I)

PERDONI, A QUIN SEGLE DIU QUE SOM? (I)

Si el que havien vist fins ara els havia impressionat, ja no tindrien paraules per expressar quina sensació els provocava el que han trobat en ser fora de la muralla. Davant seu s’estenia, immensa, la Mediterrània, en la qual es reflectia la llum de la lluna, calmadíssima, com un mirall. Més propera, la platja. I just al davant, magnífic, el gran amfiteatre.

Mai no havien imaginat que pogués haver estat tan gran. ¿Com s’ho devien fer els romans per erigir construccions tan colossals? Els arcs eren incomptables i l’alçada, extraordinària. Quant de temps devien haver trigat a construir-lo? Quantes persones hi devien haver treballat? Han continuat endavant, per la via empedrada, i han deixat enrere l’edifici monumental presidint tota la costa de Tàrraco. Els navegants que es dirigien al seu port trobaven, des del mar, un senyal inequívoc d’una gran civilització.

Perdoni, a quin segle diu que som?, 2004

PERDONI, A QUIN SEGLE DIU QUE SOM? (II)

PERDONI, A QUIN SEGLE DIU QUE SOM? (II)

—La muralla! —crida el Pol—. Òndia, Anna, és la muralla de Tarragona! Te n’adones?

—Me n’adono —respon—. Però digues, millor, la muralla de Tàrraco.

La muralla no és tan alta com en l’actualitat, però el que realment els crida l’atenció no és això, sinó el fet que a cada banda del portal d’entrada hi ha un soldat romà, quadrat. El sol els fa brillar el casc daurat, i la cuirassa, la llança i l’escut els donen un aire ferotge. De tota manera, la cua va avançant sense que els soldats es moguin.

Tan bon punt creuen la muralla, tot un món nou se’ls obre al davant. Malgrat que han estudiat tants cops l’antiga ciutat i que han visitat les ruïnes dels edificis més emblemàtics, a pesar d’haver vist molts cops dibuixos i maquetes que reproduïen la seva ciutat gairebé dos mil anys abans, se sorprenen. La ciutat poc té a veure amb el que ells sempre havien imaginat. És viva; hi ha tanta gent que l’ambient vull. Amb el soroll de les rodes de fusta que roden sobre el carrer empedrat es barregen milers de sons diferents: finestres que s’obren o es tanquen, el raig d’aigua d’una fonteta en una cantonada, altres carros…

Perdoni, a quin segle diu que som?, 2004

I LA MORT EM PARLAVA

I LA MORT EM PARLAVA

Dos dies més tard, deu minuts abans de les cinc, l'Arnau i la Txell ja eren davant la Facultat de Lletres. No havien tingut cap problema per l'hora, perquè els divendres a la tarda no hi havia classe. El dia anterior ho havien comentat als companys i companyes i, contràriament al que havien previst, alguns s'hi havien interessat. 

Que per què la convocaven més, la manifestació, que si ells hi participarien, que si sabien si serien gaire gent, que si era legal... No tenien les respostes a totes aquestes preguntes, però si que tenien clar que ells hi anirien. Si només va ser l'apassionament amb què van deixar anar la seva exposició o si hi havia alguna cosa més que preocupació per la imatge en aquelles noietes de revista, no van poder-ho saber. El cas és que set o vuit dels companys s'havien compromès a anar-hi. D'altres havien dit que s'ho pensarien.

Llegir més…

Hi havia una gentada. Ells no havien preparat cap pancarta ni duien xiulets. Un noi repartia adhesius amb la consigna principal de la convocatòria. Se'ls van enganxar a la samarreta. Ja eren les cinc en punt quan van aparèixer la Marta i la Susanna.

—i, hola! —Era la Susanna, que els havia vist d'uns metres enllà i s'hi reunia. També duia el «NO A LA DICTADURA DEMOCRÀTICA» enganxat. No semblava que la preocupés gaire que la pega li pogués fer malbé el jersei de marca—. Uf, quin munt de gent! Si us hem vist per casualitat...! 

—Hola, com va això? —A la Txell, encara que ja havien quedat que elles també hi anirien, se li feia un pèl rar trobar-se amb aquella fefa amb talons al mig de la plaça Imperial Tarraco.

—No heu vist el Pere i els altres? És que també havíem quedat amb ells, aquí. No sabíem que seria tan difícil trobar-se... 

—No, no els hem vist... Qui més ha vingut? —es va interessar l'Arnau. 

-Doncs, al final, nosaltres dues, el Pere, la Gemma, la Carme, el Jordi, la Maria i la Vero. Mmm..., no sé si em deixo ningú...—va explicar-los la Susanna. 

Una xiuladissa ensordidora va ser el senyal perquè la mani comencés. Encara van haver d'estar-se aturats ben bé un parell de minuts, de tanta gent que hi havia davant seu. Algunes persones duien tapadores; altres, cassoles i culleres de fusta; d'altres, botzines. La qüestió era fer soroll, cridar l'atenció. Ells es van haver d'acontentar de picar de mans. Havien d'anar Rambla Nova amunt, tocar ferro (com en diuen els tarragonins d'arribar fins al balcó del Mediterrani, al capdamunt de la Rambla, des d'on hi ha una vista fabulosa del mar), girar a l'esquerra, passar per la Rambla Vella i aturar-se a la plaça de la Font, davant l'Ajuntament. Els responsables de la manifestació havien demanat tots els permisos i podien allargar-se fins a les set. Els balcons es van omplir de curiosos.

De la legalitat de la manifestació, no n'hi havia cap dubte. Ho corroboraven les desenes de cotxes de la guàrdia urbana que havien tallat l'accés als vehicles a totes les vies per les quals havien de passar. La Rambla Vella, juntament amb la plaça Imperial Tàrraco, són dos dels punts més transitats de la ciutat. En menys de trenta segons ja s'havien format retencions. Alguns automobilistes eren a temps d'agafar algun carrer travesser, però d'altres quedaven atrapats. La majoria s'ho prenia amb paciència. Fins i tot, en una de les travesseres de la Rambla, un conductor va fer sonar, amb el clàxon, el ritme d'una conegudíssima samba. Altres cotxes el van imitar. Això de manifestar-se, encara que motiu ben seriós, podia ser d'allò més divertit. 

Al final del recorregut, van seure a terra. Alguns representants dels estudiants van pujar les escales de l'entrada i amb un megàfon van llegir manifestos contra el govern i els polítics «que es venen per interessos econòmics». Van cridar a favor de la pau i van demanar un minut de silenci per totes les persones que havien donat la vida per defensar els més desvalguts. Aquell acte simbòlic serviria per posar punt final a aquella manifestació. Passats els seixanta segons, els líders juvenils els van agrair la presència i els van demanar la col·laboració per a properes reivindicacions.

Ja estava, ja s'havia acabat. La gent s'anava aixecant. Alguns ja marxaven, d'altres encara xerraven, en rotllanes, quedaven per anar a prendre alguna cosa. Ells comentaven la jugada. Tornava a haver-hi soroll: la gent parlant, el trànsit que s'activava després que la guàrdia urbana obrís el pas als automòbils. En diversos grups, encara es feien repicadisses de cassoles i es cridaven consignes per la llibertat. Era normal que tot s'anés diluint a poc a poc,

Potser per això els van sobtar i espantar tant, al mateix temps, les sirenes de la policia. Si haguessin sortit set minuts abans pel carreró de vianants, estretíssim, que uneix la plaça de la Font i la Rambla Vella, ho haurien vist començar tot. Al cap del carrer, la guàrdia urbana acabava de treure les tanques i donava per reobert el trànsit. El primer cotxe de la filera, que havia estat aturat ben bé quinze minuts, no va resistir-se a foragitar les persones que caminaven pel mig de la calçada, que encara no s'havien incorporat, després de la manifestació, a les voreres. Impacient, cabrejat, va tocar el claxon insistentment, segurament fastiguejat que, si ell s'havia hagut d'esperar rere les tanques quan aquelles persones havien pres els carrers per a les seves bajanades, ara no fossin capaces d’apartar-se de pressa.

I la mort em parlava, 2006

PERDONI, A QUIN SEGLE DIU QUE SOM? (III)

PERDONI, A QUIN SEGLE DIU QUE SOM? (III)

El Pol rebufa, però no diu res. Caminen una bona estona, acalorats, perquè el sol ja és dalt de tot. Quan l’Anna, que va primera, arriba a voltar el pujol, crida tan de sobte que el Pol fa un bot espantat.

—El pont del Diable! És l’aqüeducte de les Ferreres! Oh, Pol! —s’il·lusiona—. Som a Tarragona! Que ho veus?

—Sí, sí que ho vaig, sí…

[...]

L’aqüeducte no té l’aparença d’una antiga construcció d’enginyeria que, ja inútil, s’ha convertit en un monument, en un exemple clar d’una civilització que, tot i que un dia va ser esplèndida, que va convertir el seu territori en un imperi, avui ja s’ha extingit. No. Els carreus amb què està construït no estan gens erosionats: la superfície de totes les pedres és llisa, i les arestes, punxegudes. Sembla nou de trinca.”

Perdoni, a quin segle diu que som?, 2004