Olga Xirinacs i Díaz

Born in Tarragona in 1936, she is the author of a very extensive literary production in verse and prose. She began publishing her work in 1976, with the collection of poetry La dozena de frare and continues up to the present day, with her latest book A bomb in the garden, published in  2021.

From her literary output, we should highlight: Interior with the dead (Josep Pla Award, 1982), A Flagstone in My Head (Sant Jordi awards, 1984 and Crítica Serra d'Or, 1986), Seaside area (Ramon Llull Award, 1986), Lips that dance  (Carles Riba Award, 1987), Marina (Serra d'Or Critics Award, 1987), Light Burials (Sant Joan Award, 1990), Without Malice (City of Palma Award, 1994) A corpse for dinner (City Award from Badalona, ​​2000). She is the only female Gay Saber Master at the Barcelona Games after Mercè Rodoreda. In 1990, the Generalitat de Catalunya awarded her the Cross of Sant Jordi.

.

Read more...

Her creative career encompasses poetry, short stories, novels, diaries, travel literature, literature for children and young people. It is collected in more than eighty volumes. The craft of writing has led her to experiment, to reflect on reality, to document herself on various and delicate subjects. Her work is conscientiously crafted with an exquisite word and an elegance of style.


She is able to capture our attention through the senses, through experiences whether undergone or not, and through the diverse and deep search for elements of all kinds. She makes us breathe a time and a world from a human point of view, from the point of view of a writer committed to her time. Writing and reading is a unitary experience that brings us closer to listening to the writer's inner music while discovering the settings and characters in a portrait where thought, poetry and painting merge in a desire to find the inner beauty of the world around us.


Olga Xirinacs, faithful to the beliefs of the great writers, praises the word and teaches it to us in her poems and prose, thus in the preface of the poem collection Tangerine Segments  (May 2004) she tells us that:


"The word is as stubborn as life, and as fragile. The word always takes place between silences. it needs these silences. What is not known is whether it is born from an empty space or a full space. Cao Xingjian, who wrote at length, says he ended up "appreciating the inherent pleasure in the empty spaces between two periods of disorder." Then I ask myself, I investigate,  whether the word starts from disorder and when it finds the void it becomes poetry. (...) We can choose, and that's what  poets do when they write their moments. Neither forced, nor pressured, the poet is free to interpret the world. Their world and their time. A fragment of this world that goes from the unknown universe to the smallest particle. The strange thing is that they still find love in it. We can ask ourselves what moves the world: love or heartbreak? Even if there is eternity, as Seamus Heaney wanted, this question will not be answered. (...) I appreciate the hospitality of those who granted me the word."


The urban landscape and sense of Tarragona is linked to the work of Xirinacs in all its facets. In the prologue he dedicated to her in the poem collection Blue Code, Josep Anton Baixeras emphasized that "Olga Xirinacs' loyalty to a cultural heritage, to a history, to a people; and more immediately, to a provincial city, to a sense of art, to a popular experience of that heritage -also in the parental sense of this word-; Olga's admirable loyalty to a lineage of ideal aristocracies is a reality so everyday, transparent and sharp, that it could even seem, at times, banal".

ANGELS SQUARE

ANGELS SQUARE

The square of the Angels surrounds us

and we choose kabbalistic words for it

to define the streets

of Jewish evenings,

with the vertical canto

and dark smell in the arcades.

We go around with the tips of our fingers

the signs of prayers

on the tight floor.

Coals are lit in buckets

and geraniums observe life

fragmented by the clothes on the balconies

and for the pain that breaks

palms and knees

of children as pale as the moons

that never frost the windows.


Key of Blue, 1978


ALL CONSTRUCTED AND EVOKED WORLDS


All constructed and evoked worlds

—where each keeps the precise details

and there is a place for hot or lukewarm rooftops—

form my own creation

I spread various radiations into the universe:

the long afternoons over the wheat fields,

on the bridges of that train that I didn't miss,

with the moon on the roof, too, 

and a bundle of wandering stars that await me

 at the uncertain and fluctuating limits.

 

The orange on the ground, 2011

CHAMBER MUSIC (I)

CHAMBER MUSIC (I)

In the yellow room where I write, the window, which occupies the entire front wall, opens to the sea in its full width. The immediate view is the promenade, bounded by the Balcó del Mediterrani, thirty meters high, where the tradition is to arrive from the Rambla to "touch iron".

Many years ago, some suicide bombers had made their final flight from here. Others had tried it, and their feeling of  doubt was evident. That's why more than once we sought to deter them, with a confident approach. When the fact was known, people flocked to watch, as a morbid and creepy attraction. They expected the authority and what was called the pastry-kneading board (“pastera”) , which removed the body of the suicide. My grandparents, from their own dining room, had seen a woman throw herself over the edge.  I think she was young.

She was dressed in white and her skirts fluttered like a bellflower: the only flower for a lonely death. Sometimes the pines below stopped the fall, or it could well be that they chopped the body, with the force of momentum. 

Whether the eyes looked up at the sky or down at the earth, did not matter !, the blood changes the dust into a paste, and maybe some wild animal keeps it vigil during the night. (p. 17)

The moon is full. It's late June and it's hot.


Chamber music. 1982 

GLÒRIA AL MIGDIA

GLÒRIA AL MIGDIA

El sol corona la plaça

i els mocadors són banderes.

Les mans més amunt del cap,

ales banques i ales negres.


Pugen, al sol de migdia,

cúpules i catedrals:

cada casteller, una pedra;

cada castell, el més alt.


Cada vegada que pugen

els castells en l’aire groc,

se sent un bategar d’ales

perquè el cel és més a prop.

Llegir més...  

Cada casteller, una flama;

cada casell, la foguera.

Quan crema la sang als braços

s’encén la terra sencera!


Cantata cada castell una flama, 2004 


LA FESTA MAJOR

LA FESTA MAJOR

Tot el món és aquí,

reflectit al metall d’aquest saxo:

ulls mòbils, automòbils,

llavis grotescos i somriures frescos,

ventres deformes, cossos sense formes.

La ciutat entra i surt

amb les notes i el vent. ¡Quanta gent

que balla pels carrers!

(I no treballa.)

Bandes, gegants, cavalls,

banderes de paper,

hi ha una orquestra de jazz,

flors, pólvora i castells,

Llegir més...  

i una santa amb un braç,

i un sant que obre la porta amb una clau de pas,

i un músic que va i ve

tot sol, per un carrer

on els vidres fan blaus

i els gats de mitjanit

el miren amb ulls suaus.


Grills de mandarina, 2004

MÚSICA DE CAMBRA (II)

MÚSICA DE CAMBRA (II)

Pujo a la Part Alta, a les Coques, on decidim un premi d'investigació i folklore. A casa de la M. Aurèlia i el Jaume la fresca és agradosa a causa de l'alçada de sostre i les amples balconades obertes que encaren la catedral per la banda dreta, pujant. 

Sonen les dotze, repetides i acompanyades en tons i densitats diverses. Ha plogut una mica i l'espai net acosta les pedres daurades i els teulats de majòlica. Els llibres, la pau, els tarongers que voregen les Coques i les veus apressades del dissabte. A l'extrem de la catedral per aquesta banda, santa Tecla la Vella escolta el trànsit adormida en un son de color de canyella. M'han encomanat un poema en forma de goig que sortirà en una publicació local per Santa Tecla, aplegat amb altres coses de Tarragona; el poema serà il·lustrat per Saumells, el de les meditatives figures allargassades que reben l'or de la vida interior i la llum més bella de les hores que es viuen a Tarragona. 

¿Què podia dir de santa Tecla, que sorgeix de la llegenda en un viatge no confirmat de sant Pau a les nostres contrades? Diu que ella l'acompanyava, i així l'he vista, com una donzella viatgera. Les naus i els capitans que la duien ara ja són ben lluny, però el mar que la bressa, Santa Tecla la Vella, és ben seu i nostre; un vol d'ocells molt breu voreja la capelleta de pedra del s. XII, condormida als jardins de la seu. Tot Tarragona recolza sobre pedra dura, de mal foradar; la que tenim a casa, sota els peus, és fetge de gat. 

Música de cambra, 1982


L'HOME QUE MOSSEGAVA LES DONES

L'HOME QUE MOSSEGAVA LES DONES (fragment)

La mola compacta i severa de la catedral ocupava el lloc de l’antic temple de Júpiter. Encara se’n conservaven restes arquitectòniques. L’art pagà havia estat absorbit pel cristià, però se’n recordaven els orígens, perquè tota població informada té dret a conèixer la seva herència.


L’home que mossegava les dones, 2000


EN LA QUIETUD TRANSLÚCIDA

EN LA QUIETUD TRANSLÚCIDA

En la quietud translúcida

entro al claustre a migdia,

la ciutat assetjada per hosts de forasters,

saturada de veus de gent estranya,

música, empentes i mercats de carrer.

En la quietud, dic, veig la taronja a terra

sota l’aire verd fosc i el lleu respir del dia.

Miro el teix implacable, altiu, enorme

a cavall dels seus anys i vigilant del pou;

Llegir més...  

més clar, el xiprer, i més alt, vigia, espia

de vius i morts i d’ogives calades;

la tórtora, la merla i el pardal

i els coloms a les tres. Més amunt, gavines.

En una llosa a terra hi ha un escut gravat,

gastat de passos greus de morts i vius.

I la taronja, a terra, i altres taronges vives;

jugo amb els lleus colors dels vidres alts:

ara sóc lila, verda, groga i roja,

i aquest és el punt just on mor el temps

aferrat a la pedra. Si la pedra no mor,

jo tampoc vull morir, però no obstant,

hi ha la taronja a terra.


La taronja a terra, 2010 

PAVANA PER A UN TAURÓ

PAVANA PER A UN TAURÓ (fragment)

Gustau va sortir al carrer amb rodaments de cap, per l’efecte de la beguda i perquè la claror li feria els ulls enterbolits de llàgrimes. Es va acostar a l’Escala Reial, on els esglaons baixaven fins a l’aigua. Allà se solien amuntegar les deixalles del port arrossegades pel mar fins al peu de l’escala de pedra: plàstics, peles de fruita, caixes podrides i cordes esfilagarsades, tot surant en capes olioses al compàs de l’onatge esmorteït.

Es va estar una estona estabornit escoltant els gemecs dels costats de les embarcacions contra els pneumàtics protectors. Remolcadors, llanxes de vigilància. El matí es desplaçava cap al migdia amb inèrcia implacable. En un espasme sobtat Gustau va vomitar la xocolata i el licor, arrecerat a l’escala i a tocar de l’aigua. La brutícia es va afegir a la podridura que dansava suaument a tocar de la pedra, clop, clop, clop, clop. L’escala continuava avall, dins de l’aigua, bavosa 

Llegir més...  

de filaments verds i negres. Gustau es va sentir descansat, buit, amb els ulls enaiguats que es fixaven, sense veure’ls, en els ulls de bou de les cabines dels remolcadors. Algun mariner el devia veure. Sempre eren allà, petites tripulacions en torns de guàrdia. Es pensarien que estava begut, marejat, ja a aquelles hores del migdia. S’encongí d’espatlles, sentint-se desventurat. Va pujar l’escala per seure en un dels bancs que mirava al mar i li va semblar que s’adormia a la mitja claror. Es va deixar endur per la tebiesa de l’aire.”

Pavana per a un tauró, 2001

ZONA MARÍTIMA (I)

ZONA MARÍTIMA (fragment)

Per qui la contemplava des del lloc més elevat la ciutat era un devessall de construccions aglomerades d’una banda des d’un nucli fortificat, on predominava la pedra daurada i on el sol ponent donava encara aquella sensació apacible d’una mort entre xiprers vigilants, torres, taules i absis que recollien el silenci del vespre.

Després, més avall, tot s’abocava a mar, entre l’angle de les platges, al nord, i l’ampla badia delimitada per les construccions portuàries i el cap d’una certa elevació rocosa, cobert de boscos, on la perspectiva s’esfumava ja fora de la zona d’influència de la ciutat.

El mestral acostava distàncies, afinava els traços que dividien l’aigua i la terra i els feia ser un dibuix exacte sobre el plànol groc i blau on el ciment i la pedra  acollien tota activitat visible. La mirada era atreta pel blau profund de l’aigua que podia canviar a verd en amples bandes travessades per les embarcacions i les aus marines.

Llegir més...  

A migdia la claror blanca sobre l’aigua era tota la glòria acumulada amb una esplendidesa encegadora, que s’anava desplaçant cap al sud mentre canviava lentament a or pàl·lid, i s’enriquia amb densitats d’aram fins derivar en un carmí absorbit pel blau. Allà dins del color fred naufragaven totes les intencions d’esplendor fugaç, aparent, superficial.

Per qui arribava per mar la tarda era una acumulació roja sobre les torres sòlides i que s’escorria avall clapejant sectors en relleu entremig de les zones ombroses. El port obria els braços de pedra i allà s’adormiria tota activitat. Els pescadors, passada la subhasta i la revisió dels ormeigs, s’escamparien pels carrers ja en ombra o es trobarien a la taverna on el fum esborraria les últimes clarors  que havien portat als ulls. Eren les variacions dels dies. Però ningú no s’aturava a considerar la importància d’un color sobre la pedra ni l’ondulació  d’un reflex sobre l’aigua. Era la glòria gratuïta, repartida per a tots a mans vessades.”


Zona marítima, 1986

CASTELLERS

CASTELLERS


Cada home duu un carreu

per la torre més alta.


Cada alçada de braços

és la catedral fugissera

que aixeca tot desig

d’anar tan alts

com les pregàries de la carn.

I la suor rellisca

rostre avall de les pedres

de sang, i els carreus,

si bé neixen efímers,

asseguren la volada

més enllà de les torres,

dels campanars,

de les agulles gòtiques,

perquè són acollits

als balcons de l’etern.»


Clau de blau, 1978



ZONA MARÍTIMA (II)

Plaça dels Infants

ZONA MARÍTIMA (fragment)

Sempre he cregut que la gent dels nostres barris marítims, que no eren els dels pescadors, conservàvem un caràcter independent. En certa manera ens havíem volgut aïllar de la ciutat però vivíem enganxats a la seva falda. No teníem tradició urbana, però alguns estadants es mantenien per generacions allà des de les vil·les romanes, plantats entre vegetacions aspres, monuments funeraris i ruïnes de baluards envaïts per la malesa. Aquest era el ssector que ens havia acollit, i ens hi trobàvem bé.


Més cap al sud el caràcter canviava del tot. L’estació, el port, la part baixa de la ciutat amb els antics magatzems vinícoles i de saladures, el barri dels pescadors, els pantalans, les naus industrials i una desfilada de construccions que fumejaven de gasos i vapors. Eren plantades sobre antics conreus, platges i petites desembocadures de riuets i rieres mortes. Clavegueres enormes, detritus, secrecions purulentes, desferres entre alguns garrofers, pins, cales i urbanitzacions amb nostàlgies turístiques.

Zona marítima, 1986