Mònica Batet i Boada
She was a fiction writer and editor of Nits Blanques Edicions and had studied Catalan Philology at the Rovira i Virgili University. She has published five novels and a collection of short stories. With her first novel, L’habitació grisa (Ed. Empúries, 2006), she won the Just Manuel Casero Short Novel Award. With her second novel, No et miris el riu (Ed. Meteora, 2012), she was a finalist for the Crexells Prize. With her latest novel, Nou illes al nord (Més Llibres, 2019) she won the Nollegiu Award. In 2021 she received a Montserrat Roig scholarship. Some of her stories have been translated into English, Spanish, Polish and Greek.
Read more...
She offers us her own style, characteristic, understandable and brilliant in its simplicity. The sentences are thoughtful and the resulting prose is elaborate, classic, elegant and clean.
Throughout her literary career we find works with a multiplicity of points of view, with the use of the decomposition and recomposition of reality as a predominant technique, with the breaking of borders of space and time, among others, which show us a good mastery of the narrative technique.
In short, hers is a work outside the prevailing fashions and quite a privilege for literature.
Imatge cedida per l'autora.
L'HABITACIÓ GRISA (I)
L'HABITACIÓ GRISA (I)
Des dels set anys la Laura Guinovart anava els dilluns i els dimecres a solfeig i aprendre a tocar el piano a Tarragona, sempre l’hi acompanyava el seu avi, que era qui li pagava les classes. A Mir hi havia diversos professors, però ell havia decidit que el millor lloc perquè la seva neta n’aprengués era el Conservatori.
La Laura acabava les classes de Mir a les cinc i el seu avi ja l’esperava a fora amb el cotxe per anar fins a Tarragona. [...] Aparcaven tocant al Camp de Mart i com que encara els quedava mitja hora perquè la Laura anés a classe, l’avi li pagava el berenar en una cafeteria de prop del portal del Roser -llet i croissant a l’hivern; orxata i ensaïmada a l’estiu. L’acompanyava fins a la porta del Conservatori i li deia tranquil·la que a les vuit ja seré aquí, però mai era veritat. L’avi sempre la feia esperar: no era un home puntual. A l’estiu no passava res, fins i tot li agradava veure passar turistes pel carrer Cavallers, però a l’hivern mirava des de darrere dels vidres del Conservatori i pregava perquè aquell dia l’avi no s’hagués trobat amb un amic gaire parlador.
L'habitació grisa, 2006
L'HABITACIÓ GRISA (II)
L'HABITACIÓ GRISA (II)
El primer dia que les netes del Miquel van entrar a casa seva es va sentir estranya, després, però s'hi van acostumar i esperava amb ànsia que els dimecres arribessin. A dos quarts de sis ja les tenia a casa, l'Emma li explicava on havia aparcat el cotxe i la Laura li ensenyava la lliçó de solfeig que s'havia hagut d'estudiar per a aquella setmana. Quan la Laura se n'anava cap a classe, l'Emma es quedava amb ella mitja hora més perquè, com que la Teresa vivia al carrer de la Nau, molt a prop del Conservatori, la Laura hi podia anar sola. Fins i tot hi havia dilluns i dimecres que les dues germanes, en comptes de trobar-se al carrer Cavallers, es trobaven a casa seva quan eren les vuit. Havia notat de seguida que a la Laura no li agradava gens d'anar a classe.
L'habitació grisa, 2006
L'HABITACIÓ GRISA (III)
L'HABITACIÓ GRISA (III)
Per casualitat, havia descobert una rellotgeria gairebé al final del carrer de la Unió. Un paradís per a qualsevol persona, a qui, com a ell, agradés controlar el temps. A l'aparador havia vist un rellotge ovalat, amb xifres romanes de color daurat sobre fons blau cel. Mentalment havia col·locat aquell rellotge magnífic al costat dret de la calaixera que hi havia al seu dormitori. El rellotger li havia dit el preu amb veu insegura i ell havia tret la targeta de crèdit sense pensar-s'ho ni dos segons.
[...]
Quan va tenir la calaixera i les tauletes de nit plenes, va començar a col·locar rellotges a terra i dins els calaixos. Va agafar dues vegades al mes l'autobús de les quatre fins que el seu rellotger va haver de dir-li que ell ja no podia satisfer les seves necessitats. D'aquella manera va ser com es va iniciar el seu pelegrinatge. Va recórrer la Rambla Nova, va pujar la Rambla Vella i va arribar fins al carrer Major. Els rellotgers de la ciutat van començar a conèixer el seu nom i a parlar d'ell quan es trobaven pel carrer.
[...]
Tenia 231 rellotges i encara en volia més. Les busques a tres quarts de set havien d'omplir tots els racons de la seva habitació, però Tarragona era una ciutat de només vint rellotgeries, i d'aquestes vint potser només quatre valien veritablement la pena. Les visitava sense entusiasme perquè a mesura que els mesos avançaven les novetats es reduïen.
L'habitació grisa, 2006
THE GREY ROOM (IV)
THE GREY ROOM (IV)
[...] Although I hadn't seen him again, I knew that he would be in Tarragona that afternoon.
[...] At a quarter to eight he decided to give the rain five more minutes. If it continued he would go home, return to Emma and the Guinovarts, and forget all that forever, but if it stopped raining she would be brave and go all the way to Tarragona to wait for him.
[...]
It was not difficult for her to lie: she had meetings, went down to Tarragona to see Aunt Teresa, went to the doctor;She did thousands of things and no one asked her questions.
[...]
Weeks later she returned to Tarragona fascinated by a man with whom she had not exchanged more than three words in a row. Time passed and one day they met near the cathedral, he invited her to have a coffee and told her about a Catalan poet who wrote very complicated sonnets. And she was even more fascinated.
[...]
The first time she left him, she wanted to believe that it was the best decision she had ever made, but months later she missed Miquel Guinovart's calm voice and wasted her afternoons on Main Street.
[...]
After a sleepless night, she decided to stay in Tarragona that day, because she did not want to accept that Miquel was no longer there. [...]
If it hadn't been because her husband had asked too many questions, she would have gone to Tarragona to keep him company, but she had had to stay in Mir and settle for hearing her sister's empty voice every night on the phone
The grey room, 2006
L'HABITACIÓ GRISA (V)
L'HABITACIÓ GRISA (V)
La seva germana va tenir la varicel·la i durant dues setmanes es va haver d'estar a casa, sense poder tocar el piano ni haver d'anar al Conservatori. No va dir res a ningú. Aquell dimecres després de deu dies de no agafar el cotxe, va tornar a Tarragona, malgrat la pluja, i va esperar que ell acabés de fer classe.
Van sortir junts del Conservatori, van caminar junts pel carrer Major. Després ell va dir ja fa hores que plou. Va tenir els seus ulls davant tanta estona que durant dies no va poder veure sinó aquells ulls.
Sense llavis, sense gust, sense més paisatge que la seva cara dins del fons blau dels ulls del Rafel, va baixar pel carrer Major amb el cor que li bategava tan fort que qualsevol l'hi hauria pogut sentir. [...]
La Laura sempre deia que no li agradava el seu professor de piano, es feia el simpàtic, però ella no l'hi trobava gens. Quan baixaven al Conservatori demanava a la seva germana que no la fes anar a classe aquell dia, perquè no havia estudiat prou, i segurament ho faria malament, i llavors el Rafel la faria quedar mitja hora més. L'Emma era immune als seus laments, la coneixia massa bé, li deia jo t'he sentit tocar i no ho feies tan malament; i la Laura li contestava i tu què saps.
L'habitació grisa, 2006
THE GREY ROOM (VI)
THE GREY ROOM (VI)
That's why when she started studying Catalan Philology in Tarragona, she told her father that she would like to live at Aunt Teresa's house during weekdays, and that way she wouldn't have to get up so early in the mornings.
[...]
Now that she no longer had to enter the Conservatory,she liked to walk along Knights’ Street (Carrer Cavallers), down Main Street (Carrer Major) and sit in a bar in Fountain Square (Plaça de la Font) to watch people come and go. It was there that she saw her piano teacher again. Rafel didn't even recognize her at first, but then he recognized her face and when they crossed each other on Main Street (Carrer Major), he slowed down so as to be able to talk to her.
[...]
Laura felt better in Tarragona than anywhere else. Her aunt lived in a big flat, a little cold in winter and full of sun when the weather changed in March. But what she liked most about Teresa's apartment was that there wasn’t a single clock in it.
The gray room, 2006
REFERÈNCIES
Llegir més...