Lurdes Malgrat i Escarp
Lurdes Malgrat (Lleida, 1969). She has a degree in Catalan Philology and is the founder and director of the Tarragona School of Letters since the year of its creation, in 2002 and collaborates sporadically in the media. She has published several books of poetry Beloved (2005), Terra fonda (2008) and Senyals a la costa (2016) as well as prose poems "Remembering Eternity" in That aftertaste of wide freedom, "Voices" in El mort. and, moreover, 15 monologues and translations into Catalan of the plays Love Letters to Stalin by Juan Mayorga, Si un dia m oblidessis, by Raúl Hernández, La negra by Luís Miguel González, Patera by Juan Pablo Vallejo, El somni de Déu, by José Luis Arce (with Jesús Figueras) and Twenty-five years minus one day, by Antonio Álamo.
Read more...
We should mention that she has also published theater and micro-theatre Refugiats (2011) from the first and second, "El retorn de Neró" within the collective book Dramaticulària.
In 2017, she published her first novel for young people , El secret de les terre roges, in Onada Edicions.
She entered the world of essays by completing the introductory studies to Tales of a Philosopher. Tales of Glory and Hell (2009), by Diego Ruiz, and Short Narrative (2010), by Josep Anton Baixeras. She is a member of the literary group La Gent del Llamp and of APELLC.
SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS
SOTA EL CEL DE CAL·LÍPOLIS
En moments com aquest, m’agradaria allargar la mà i acariciar la pell del mar rugosa i escatada, més mineralitzada que mai, més corpòria. Amb la punta dels dits tocar els núvols ensucrats de rojos encesos, de roses més benèvols, d’intuïcions rere els matisos dels morats que a poc a poc van apagant la sang, van ocupant el temps. Un temps que ha transformat la ciutat, tornant la pedra antiga en maons moderns, combinant, en un mestissatge caòtic, el vell i el nou, l’històric i el modern.
Aquesta Rambla mestissa, amb gust de cafè i regalèssia, es combina amb els mojitos i les gofres i les bombolles de sabó enlairades ben amunt els dies de vent. I el cel, sempre un fred observador, estrany i estranyat de la vida que va transitant per sota, projectant les ombres dels cossos vinclats a la posta.
Tarragona gravada, 2019
SILENCE
SILENCE
The music spreads across the square like an open flight of doves, the contours of the notes hint at the sensuality of the body and I listen, write words, breathe, soothe the soul, its impulse, the melody takes off, progresses and occupies other streets, other squares, other balconies. I gallop with the chords letting myself go to another dimension and I think of a life that is not of this world.
The gesture, the direct look, the quivering silence, and reason matter. Timpani, trumpets, drums raise their eyes to heaven, chairs spread out, people, weary roads. I write words so I don't have to say them. The skirt flies, the July air opens the evening, a burst of applauses, and the game, the game that continues and rolls beyond the Rambla and descends towards the sea with a tambourine voice and distant eyes.
The rhythm incites, the last memories crumble and rage cries out like a nail scratching the half-dried wound, the dead blood. Both the renunciation and the flight of a lonely dove matter, to the other side of the freshly painted railing, of this iron that separates, of this city eye, of this weeping that cannot be wept, of these words that I write so that I can be silent, when the music ends, when the last note weighs so much that it shatters the sky, the flight of pigeons and the narrow street.
Signs on the coast, 2019
EL RETORN DE NERÓ
EL RETORN DE NERÓ
El MANOLO fa fugir els operaris, nafrats i derrotats.
CLAUDI: La ciutat, has dit la ciutat...tenia un nom. Tu, te’n recordes?
MANOLO, sorprès, amb les mans plenes encara: Tarr… (sense gosar.)
CLAUDI: Tarr… Tarrr… Tàrraco.Això era, Tàrraco!
MANOLO: Tàrraco. (Repeteix, i riu. S’asserena i s’espolsa les mans.) Si ets tan savi, digues, què és aquest foc?
CLAUDI: És el foc de Neró.
MANOLO, cargolant-se de riure: Tàrraco, el foc de Neró. (Mirant-se la torre, tornant a delirar.) Puf, ara hi és, puf, ara no hi és. Puf, una primera explosió, puf, ara no passa res. Puf, una segona explosió… (Xiscla com un boig.) Puf… una tercera explosió… puf, tots contaminats, puf, tots morts, ben morts. Puf, la petroquímica pels aires, volant, dins la bombolla de sabó.
Pausa. Observa uns instants CLAUDI i AGRIPINA, riu cada vegada més fort. Surt corrents cap a la llum, cap a la llum del foc. Desapareix.
CLAUDI I AGRIPINA es miren confosos. La torre els presideix.
CLAUDI: Tàrraco era una ciutat imperial, Agripina (cansat), digna de tu.
AGRIPINA: Algú se t’ha avançat.
CLAUDI: Tàrraco… ja no hi és.
AGRIPINA: No. No hi és. (Pausa.) Me’n vaig. No m’agrada el teu regal.
AGRIPINA surt festosa. CLAUDI, quiet, roman, cara a cara amb la torre d’electricitat. Les mans al cap. Fosc progressiu. Silenci total.
Dramaticulària, 2005
