Olga Xirinacs i Díaz
Nascuda a Tarragona l'any 1936. Autora d’una extensíssima producció literària en vers i en prosa, inicia la publicació de la seva obra l’any 1976, amb el recull de poesia La dotzena de frare i continua fins a l’actualitat, amb els seus darrers llibres Una bomba al jardí del 2021 i Blaumarí del 2022.
De la seva producció literària cal destacar: Interior amb difunts (Premi Josep Pla, 1982), Al meu cap una llosa (premis Sant Jordi, 1984 i Crítica Serra d'Or, 1986), Zona marítima (Premi Ramon Llull, 1986), Llavis que dansen (Premi Carles Riba, 1987), Marina (Premi Crítica Serra d'Or, 1987), Enterraments lleugers (Premi Sant Joan, 1990), Sense malícia (Premi Ciutat de Palma, 1994) Un cadàver per sopar (Premi Ciutat de Badalona, 2000). És l'única dona Mestra en Gai Saber pels Jocs de Barcelona després de Mercè Rodoreda. El 1990, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.
Llegir més...
La seva trajectòria creativa passa per la poesia, la narrativa curta, la novel·la, els dietaris, la literatura de viatges, la literatura per a infants i joves. Està recollida en més de vuitanta volums. L'ofici d’escriure l’ha portat a experimentar, a reflexionar sobre la realitat, a documentar-se sobre temes diversos i delicats. La seva obra està elaborada a consciència amb una paraula exquisida i una elegància d’estil.
És capaç de captar la nostra atenció a través dels sentits, de les experiències viscudes o no, de la recerca tan diversificada i profunda d’elements de tota mena. Ens fa respirar un temps i un món des d’un punt de vista humà, des del punt d’una escriptora compromesa amb el seu temps. L’escriptura i la lectura és una experiència unitària que fa que ens apropem a escoltar la música interior de l’escriptora tot descobrint els escenaris i els personatges en un retrat on es fusiona pensament, poesia i pintura en un afany de trobar la bellesa interior del món que ens envolta.
Olga Xirinacs, fidel a les creences dels grans escriptors, lloa la paraula i ens l’ensenya en els seus poemes i les seves proses, així al prefaci del poemari Grills de mandarina (maig 2004) ens diu que:
“La paraula és tan tossuda com la vida, i tan fràgil. La paraula sempre té lloc entre silencis. Necessita els silencis. El que no se sap és si neix d'un espai buit o d'un espai ple. Cao Xingjian, que escrivia llargament, diu que va acabar "valorant el plaer inherent als espais buits entre dos períodes de desordre". Llavors em demano, investigo, si la paraula parteix del desordre i quan troba el buit es torna poesia. (...) Podem triar, i això fa el poeta quan escriu els seus moments. Ni obligat ni pressionat, el poeta és lliure d'interpretar el món. El seu món i el seu temps. Un fragment d'aquest món que va des de l'univers desconegut fins a la partícula ínfima. L’estrany és que encara hi trobi amor. Ens podem preguntar què és el que mou el món: l'amor o el desamor? Encara que hi hagi eternitat, com volia Seamus Heaney, aquesta pregunta no s'arribarà a respondre. (...) Agraeixo l'hospitalitat d'aquells que m'han concedit la paraula.”
El paisatge urbà i sentit de Tarragona està lligat a l’obra de Xirinacs en totes les seves facetes. Josep Anton Baixeras en el pròleg que li va dedicar al poemari Clau de blau destacava que “La fidelitat de l’Olga Xirinacs a una herència cultural, a una història, a un poble; i més immediatament, a una ciutat provincial, a un sentit de l’art, a una vivència popular d’aquell heretatge -també en el sentit pairal d’aquest mot-; l’admirable fidelitat de l’Olga a un llinatge d’aristocràcies ideals, és una realitat tan quotidiana, transparent i nítida, que fins i tot podria semblar, de vegades, banal”.
LA PLACETA DELS ÀNGELS
LA PLACETA DELS ÀNGELS
La placeta dels Àngels ens envolta
i li triem paraules cabalístiques
per definir els carrers
de les tardes jueves,
amb el cant vertical
i olor de fosca a les arcades.
Recorrem amb la punta dels dits
els signes de pregàries
al sòl atapeït.
S’hi encenen brases en galledes
i els geranis observen la vida
fragmentats per la roba dels balcons
i pel dolor que bressa
els palmells i els genolls
d’infants tan pàl·lids com les llunes
que mai no glacen les finestres.
Clau de blau, 1978
TOT DE MONS CONSTRUÏTS I EVOCATS
Tot de mons construïts i evocats
—on cada un guarda els detalls precisos
i hi ha un lloc pels terrats ardents o tebis—
formen la meva pròpia creació,
escampo a l’univers radiacions diverses:
les tardes llargues sobre els camps de blat,
sobre els ponts d’aquell tren que no vaig perdre,
amb la lluna al terrat, també, i un feix d’estels errants
que m’esperen als límits incerts i fluctuants.
La taronja a terra, 2011
MÚSICA DE CAMBRA (I)
MÚSICA DE CAMBRA (I)
A l'habitació groga on escric, la finestra, que ocupa tota la paret frontal, s'obre al mar en tota l'amplària. La vista immediata és el passeig, limitat pel Balcó del Mediterrani, de trenta metres d'alçada, on la tradició és arribar des de la Rambla a «tocar ferro».
Molts anys enrera alguns suïcides havien fet des d'aquí el vol final; altres l'havien intentat, i el dubte els feia evidents; per això més d'un cop hem procurat la dissuasió, amb un acostament confiat. Quan se sabia el fet la gent s'abocava guaitar, en una morbosa i esgarrifada atracció; esperaven de l'autoritat i el que se'n deia la pastera, que s'emportava el cos del suïcida. Els avis, des del menjador, havien vist com es tirava una dona, crec que era jove.
Anava vestida de blanc i les faldilles li voleiaven com una campànula: l'única flor per a una mort ben sola. Alguna vegada els pins de sota paraven la caiguda, o podia ben ser que trossegessin el cos, amb la força de l'embranzida. Els ulls al cel o a la terra, què hi fa!, la sang pasta la pols, potser alguna salvatgina fa la vetlla nocturna. (pàg. 17)
La lluna fa el ple. És un juny avançat i fa calor.
Música de cambra. 1982
GLÒRIA AL MIGDIA
GLÒRIA AL MIGDIA
El sol corona la plaça
i els mocadors són banderes.
Les mans més amunt del cap,
ales banques i ales negres.
Pugen, al sol de migdia,
cúpules i catedrals:
cada casteller, una pedra;
cada castell, el més alt.
Cada vegada que pugen
els castells en l’aire groc,
se sent un bategar d’ales
perquè el cel és més a prop.
Llegir més...
Cada casteller, una flama;
cada casell, la foguera.
Quan crema la sang als braços
s’encén la terra sencera!
Cantata cada castell una flama, 2004
LA FESTA MAJOR
LA FESTA MAJOR
Tot el món és aquí,
reflectit al metall d’aquest saxo:
ulls mòbils, automòbils,
llavis grotescos i somriures frescos,
ventres deformes, cossos sense formes.
La ciutat entra i surt
amb les notes i el vent. ¡Quanta gent
que balla pels carrers!
(I no treballa.)
Bandes, gegants, cavalls,
banderes de paper,
hi ha una orquestra de jazz,
flors, pólvora i castells,
Llegir més...
i una santa amb un braç,
i un sant que obre la porta amb una clau de pas,
i un músic que va i ve
tot sol, per un carrer
on els vidres fan blaus
i els gats de mitjanit
el miren amb ulls suaus.
Grills de mandarina, 2004
MÚSICA DE CAMBRA (II)
MÚSICA DE CAMBRA (II)
Pujo a la Part Alta, a les Coques, on decidim un premi d'investigació i folklore. A casa de la M. Aurèlia i el Jaume la fresca és agradosa a causa de l'alçada de sostre i les amples balconades obertes que encaren la catedral per la banda dreta, pujant.
Sonen les dotze, repetides i acompanyades en tons i densitats diverses. Ha plogut una mica i l'espai net acosta les pedres daurades i els teulats de majòlica. Els llibres, la pau, els tarongers que voregen les Coques i les veus apressades del dissabte. A l'extrem de la catedral per aquesta banda, santa Tecla la Vella escolta el trànsit adormida en un son de color de canyella. M'han encomanat un poema en forma de goig que sortirà en una publicació local per Santa Tecla, aplegat amb altres coses de Tarragona; el poema serà il·lustrat per Saumells, el de les meditatives figures allargassades que reben l'or de la vida interior i la llum més bella de les hores que es viuen a Tarragona.
¿Què podia dir de santa Tecla, que sorgeix de la llegenda en un viatge no confirmat de sant Pau a les nostres contrades? Diu que ella l'acompanyava, i així l'he vista, com una donzella viatgera. Les naus i els capitans que la duien ara ja són ben lluny, però el mar que la bressa, Santa Tecla la Vella, és ben seu i nostre; un vol d'ocells molt breu voreja la capelleta de pedra del s. XII, condormida als jardins de la seu. Tot Tarragona recolza sobre pedra dura, de mal foradar; la que tenim a casa, sota els peus, és fetge de gat.
Música de cambra, 1982
L'HOME QUE MOSSEGAVA LES DONES
L'HOME QUE MOSSEGAVA LES DONES (fragment)
La mola compacta i severa de la catedral ocupava el lloc de l’antic temple de Júpiter. Encara se’n conservaven restes arquitectòniques. L’art pagà havia estat absorbit pel cristià, però se’n recordaven els orígens, perquè tota població informada té dret a conèixer la seva herència.
L’home que mossegava les dones, 2000
EN LA QUIETUD TRANSLÚCIDA
EN LA QUIETUD TRANSLÚCIDA
En la quietud translúcida
entro al claustre a migdia,
la ciutat assetjada per hosts de forasters,
saturada de veus de gent estranya,
música, empentes i mercats de carrer.
En la quietud, dic, veig la taronja a terra
sota l’aire verd fosc i el lleu respir del dia.
Miro el teix implacable, altiu, enorme
a cavall dels seus anys i vigilant del pou;
Llegir més...
més clar, el xiprer, i més alt, vigia, espia
de vius i morts i d’ogives calades;
la tórtora, la merla i el pardal
i els coloms a les tres. Més amunt, gavines.
En una llosa a terra hi ha un escut gravat,
gastat de passos greus de morts i vius.
I la taronja, a terra, i altres taronges vives;
jugo amb els lleus colors dels vidres alts:
ara sóc lila, verda, groga i roja,
i aquest és el punt just on mor el temps
aferrat a la pedra. Si la pedra no mor,
jo tampoc vull morir, però no obstant,
hi ha la taronja a terra.
La taronja a terra, 2010
PAVANA PER A UN TAURÓ
PAVANA PER A UN TAURÓ (fragment)
Gustau va sortir al carrer amb rodaments de cap, per l’efecte de la beguda i perquè la claror li feria els ulls enterbolits de llàgrimes. Es va acostar a l’Escala Reial, on els esglaons baixaven fins a l’aigua. Allà se solien amuntegar les deixalles del port arrossegades pel mar fins al peu de l’escala de pedra: plàstics, peles de fruita, caixes podrides i cordes esfilagarsades, tot surant en capes olioses al compàs de l’onatge esmorteït.
Es va estar una estona estabornit escoltant els gemecs dels costats de les embarcacions contra els pneumàtics protectors. Remolcadors, llanxes de vigilància. El matí es desplaçava cap al migdia amb inèrcia implacable. En un espasme sobtat Gustau va vomitar la xocolata i el licor, arrecerat a l’escala i a tocar de l’aigua. La brutícia es va afegir a la podridura que dansava suaument a tocar de la pedra, clop, clop, clop, clop. L’escala continuava avall, dins de l’aigua, bavosa
Llegir més...
de filaments verds i negres. Gustau es va sentir descansat, buit, amb els ulls enaiguats que es fixaven, sense veure’ls, en els ulls de bou de les cabines dels remolcadors. Algun mariner el devia veure. Sempre eren allà, petites tripulacions en torns de guàrdia. Es pensarien que estava begut, marejat, ja a aquelles hores del migdia. S’encongí d’espatlles, sentint-se desventurat. Va pujar l’escala per seure en un dels bancs que mirava al mar i li va semblar que s’adormia a la mitja claror. Es va deixar endur per la tebiesa de l’aire.”
Pavana per a un tauró, 2001
ZONA MARÍTIMA (I)
ZONA MARÍTIMA (fragment)
Per qui la contemplava des del lloc més elevat la ciutat era un devessall de construccions aglomerades d’una banda des d’un nucli fortificat, on predominava la pedra daurada i on el sol ponent donava encara aquella sensació apacible d’una mort entre xiprers vigilants, torres, taules i absis que recollien el silenci del vespre.
Després, més avall, tot s’abocava a mar, entre l’angle de les platges, al nord, i l’ampla badia delimitada per les construccions portuàries i el cap d’una certa elevació rocosa, cobert de boscos, on la perspectiva s’esfumava ja fora de la zona d’influència de la ciutat.
El mestral acostava distàncies, afinava els traços que dividien l’aigua i la terra i els feia ser un dibuix exacte sobre el plànol groc i blau on el ciment i la pedra acollien tota activitat visible. La mirada era atreta pel blau profund de l’aigua que podia canviar a verd en amples bandes travessades per les embarcacions i les aus marines.
Llegir més...
A migdia la claror blanca sobre l’aigua era tota la glòria acumulada amb una esplendidesa encegadora, que s’anava desplaçant cap al sud mentre canviava lentament a or pàl·lid, i s’enriquia amb densitats d’aram fins derivar en un carmí absorbit pel blau. Allà dins del color fred naufragaven totes les intencions d’esplendor fugaç, aparent, superficial.
Per qui arribava per mar la tarda era una acumulació roja sobre les torres sòlides i que s’escorria avall clapejant sectors en relleu entremig de les zones ombroses. El port obria els braços de pedra i allà s’adormiria tota activitat. Els pescadors, passada la subhasta i la revisió dels ormeigs, s’escamparien pels carrers ja en ombra o es trobarien a la taverna on el fum esborraria les últimes clarors que havien portat als ulls. Eren les variacions dels dies. Però ningú no s’aturava a considerar la importància d’un color sobre la pedra ni l’ondulació d’un reflex sobre l’aigua. Era la glòria gratuïta, repartida per a tots a mans vessades.”
Zona marítima, 1986
CASTELLERS
CASTELLERS
Cada home duu un carreu
per la torre més alta.
Cada alçada de braços
és la catedral fugissera
que aixeca tot desig
d’anar tan alts
com les pregàries de la carn.
I la suor rellisca
rostre avall de les pedres
de sang, i els carreus,
si bé neixen efímers,
asseguren la volada
més enllà de les torres,
dels campanars,
de les agulles gòtiques,
perquè són acollits
als balcons de l’etern.»
Clau de blau, 1978
ZONA MARÍTIMA (II)
Plaça dels Infants
ZONA MARÍTIMA (fragment)
Sempre he cregut que la gent dels nostres barris marítims, que no eren els dels pescadors, conservàvem un caràcter independent. En certa manera ens havíem volgut aïllar de la ciutat però vivíem enganxats a la seva falda. No teníem tradició urbana, però alguns estadants es mantenien per generacions allà des de les vil·les romanes, plantats entre vegetacions aspres, monuments funeraris i ruïnes de baluards envaïts per la malesa. Aquest era el ssector que ens havia acollit, i ens hi trobàvem bé.
Més cap al sud el caràcter canviava del tot. L’estació, el port, la part baixa de la ciutat amb els antics magatzems vinícoles i de saladures, el barri dels pescadors, els pantalans, les naus industrials i una desfilada de construccions que fumejaven de gasos i vapors. Eren plantades sobre antics conreus, platges i petites desembocadures de riuets i rieres mortes. Clavegueres enormes, detritus, secrecions purulentes, desferres entre alguns garrofers, pins, cales i urbanitzacions amb nostàlgies turístiques.
Zona marítima, 1986