L’escola impressionista francesa

Manifesta una voluntat avantguardista i un desig de distanciament i fins i tot d’oposició en relació amb la totpoderosa indústria nord-americana, que volia imposar productes merament comercials. Un cert intel·lectualisme i una atenció als personatges populars dels suburbis i d eles tavernes són constants en aquest grup d’autors que busquen la representació natural, l’autenticitat (al film Fins Terrae, del director Epstein, 1929, els personatges són pescadors autèntics), actitud que preludia el neorealisme italià.

En general, aquests autors presenten un accentuat caràcter crític davant la cultura burgesa. La concomitància amb el moviment dadà i sobretot la incorporació del superrealisme, pregonat per André Breton al seu manifest del 1924, en constitueixen perfils decisius, als quals es poden afegir certs influxos cubistes a les decoracions usades. A aquest moviment originàriament francès, s’hi incorporarà l’aragonès Luis Buñuel amb Un chien andalou i amb Tierra sin pan, retaule d’una misèria al·lucinant amb profusió de tipus tarats, cretins, etc.

L’expressionisme alemany

A l’Alemanya de postguerra, l’expressionisme es fa present en l’art cinematogràfic amb El gabinet del doctor Caligari, del director Robert Wiene, realitzada el 1919. El desig d’evasió després de la destrucció bèl·lica i de la seva seqüela de desequilibris social i d’esquinçament social i anímic s’expressa en nombrosos films on apareixen éssers visionaris, vampirs, etc., situats en decoracions anguloses i sinistres. A més de Vienne, l’expressionisme alemany té com a mestres indiscutibles Murnau (1889-1931), director de Nosferatu, una simfonia del terror (1922), on aconsegueix nivells molt alts de terror filmats en exteriors naturals, i Fritz Lang, creador del Doctor Mabuse, l’obra més ambiciosa del qual és Els Nibelungs (1923-24).

El cinema revolucionari soviètic

El 1919 la producció cinematogràfica russa es posa sota el control del Comissariat de Cultura. El govern revolucionari va ser el primer que es va adonar de l’influx enorme que exercia la imatge en l’adoctrinament polític, fet que, d’altra banda van comprovar molts altres poders polítics.

El geni d’Eisenstein condueix el cinema rus a una maduresa plena, en fer de la massa protagonista coral d’un drama que sintetitza , d’una banda, el realisme documental més cru i, d’altra, un dens expressionisme simbòlic. El cuirassat Potemkin és una de les obres més importants de la història del cinema. Utilitza una estructura en actes per fer ressaltar d’una manera més efectiva l’epopeia revolucionària que engrandirà al màxim un episodi de l’any 1905.

Pudovkin (La mare, 1926) i Dovzhenko (La terra, 1930) són juntament amb Eisenstein les personalitats més remarcables del cinema soviètic en el període que es clou amb l’esclat de la IIª Guerra Mundial.

El cinema nord-americà de postguerra: del “Codi Hays” al Gran Dictador

Després de la Iª Guerra Mundial i com a conseqüència de la paralització de la producció europea, la indústria nord-americana del cinema va créixer vertiginosament perquè va aconseguir imposar als públics d’arreu un esquema mental conformista de fàcil acceptació, que parlava de l’excitant america way of life; les comèdies de Clara Bow o els drames de Rodolfo Valentino posen l’èmfasi en el luxe, l’aventura i el sex appeal, tres claus que es van combinar fins a l’infinit.

Un fet tan concret com l’establiment de l’anomenada llei seca va donar lloc a la creació d’un gènere que va plasmar el corrent de corrupció i delinqüència organitzada que era controlat per la màfia llatinoamericana, així com la biografia d’alguns gegants dels baixos fons (Lucky Lucioano, Al Capone), convertits en veritables herois. Baixos fons de Von Sternberg pot ser considerada l’obra mestre d’aquest gènere de gànsters; l’autor, anarquista, critica la societat contra la qual es revolta el criminal, marcat per la seva procedència.

La dècada dels 20 té una importància excepcional perquè va aparèixer el cinema sonor amb els films Don Juan (1926) i El cantant de jazz (1927) de Crossland. La indústria del cinema, que ja tenia unes dimensions gegantines, es va consolidar definitivament, tot i que encara li manca aconseguir l’objectiu més anhelat: el color.

Els anys negres de la crisi van trobar en el cinema, amés d’un testimoni excepcional del desencís de la prosperity, una doble possibilitat: d’evasió o, al contrari, de reflexió moral. La sortida de la crisi, el New Deal, es basa en l’autocrítica i en l’anàlisi dels problemes que afligien la societat: els monopolis, l’atur, la corrupció...

Charles Chaplin va ser la consciència crítica que va denunciar l’atur o el treball en cadena a Temp moderns i les desigualtats socials a Llums de la ciutat (1931).En conjunt, la produciió americana dels 30 revela un rigor testimonial molt pronunciat.

Però, el “Codi Hays” que va entrar en vigor el 1934 va imposar a les grans companyies de la indústria del cinema (Metro, Paramount, Fox, Warner Bros) una censura que pretenia que la societat nord-americana donés una imatge de model de justícia i de confort, vencedora de la crisi, tranquil·litzadora. I que les xacres dels gansterisme o de l’atur es veiessin com un malson temporal. Les comèdies de F. Capra, el cinema romàntic, el musical, etc., representen aquesta línia de producció. Una nota discordant és l’obra del genial Chaplin del 1940, El gran dictador, on fa una sàtira ferotge de Hitler i de Mussolini.

Temps moderns, Charles Chaplin

El cinema europeu sota el feixisme i el naturalisme poètic francès

L’arribada de Hitler al poder va significar la fi d’uns anys en què el cinema havia mostrat una gran sensibilitat vers la realitat social. Els cineastes que gosaven denunciar els excessos del poder eren forçats a l’exili, com L. Sagan, autora del film Noies d’uniforme (1931) i F. Lang, amb les seves noves realitzacions El vampir de Düsseldorf i El testament del Dr. Mabuse.

La vinculació del cinema a les tasques de propaganda de l’estat va ser notòria a Alemanya (El rei vell i el rei jove) i a la Itàlia de Mussolini, que va voler crear un cinema grandiós i imperials –Terra mare-. Així i tot, va ser possible fer una crítica encoberta a través de comedietes sentimentals que són l’origen del neorealisme italià de la postguerra.

Finalment, pertanyen al naturalisme poètic francès, moviment que també és conegut com a realisme negre, entre altres, tres grans directors: Jean Vigo –A propos de Nice-, René Clair –À nous la liberté- i Jean Renoir –Toni-. Tots trien llurs personatges entre les classes més baixes, que viuen en habitatges miserables i a les tavernes dels suburbis, i els fan viure en un ambient fatalista sense que els hi sigui possible gaudir de la felicitat, que només és un miratge (d’aquí l’apel·latiu de negre); no obstant, tots aquests elements són presentats amb una visió romàntica i poètica estilitzada.