4.5 La perspectiva

Dóna com a resultat la representació il·lusòria i fictícia de l’espai.

Perspectiva ve del llatí perspicere, equivalent al grec optiqué; així doncs, originàriament es refereix als estudis dels fenòmens de la visió.

No existeix només una perspectiva, sinó diverses tècniques perspectives estretament lligades amb la cultura i la ciència de l’època. Té un valor simbòlic, perquè és l’expressió de les diferents interpretacions culturals que al llarg de la història han estat sobre la percepció de l’espai (Panofsky).

Evolució històrica:

a) Antiguitat. Hi ha un continu afirmar-se i oposar-se de dues concepcions de perspectiva: una lineal, matemàticament rigorosa, però que no respon a la realitat de la visió; i una corba (perspectiva naturalis), empírica i aproximativa, més propera a la percepció visual, atès que representa la corbatura de la xarxa de la imatge retiniana;

b) Edat Mitjana. Es perd la representació volumètrica de les formes (procés de decadència de l’escultura exempta i progressiu aplanament del relleu) i es tendeix a la bidimensionalitat i esquematisme dels símbols. Fins el s. XIII no hi ha perspectiva;

c) Quattrocento. Es recupera i es fa la perspectiva “cavallera” o vertical: representació de l’escena com si el pintor es trobés en un punt de visió elevat (a cavall), mirant l’escena de dalt a baix. El redescobriment de la perspectiva lineal es dóna a Florència i es deu a Brunelleschi. Els primers exemples es troben en aquest arquitecte, en el pintor Masaccio (La Trinitat, 1425-1426) i en l’escultor Donatello (1427). La perspectiva lineal és l’element clau de la pintura renaixentista. Presenta les figures disminuint proporcionalment de grandària com més s’apropen al punt de fuga que marca el sentit de l’infinit dins de l’horitzó i, per contra, augmentant també en proporció la grandària (ajustant-se a les línies de fuga establertes i convergents en el punt de fuga) quant més s’acosten a l’espectador; i

Massacio, La Trinitat

d) Cinquecento i Barroc: la perspectiva aèria. La visió empírica demostra que la distància, per l’aire i per la pròpia visió, borra i modifica els contorns de les coses; els colors perden vida a mesura que és més gran la llunyania. Així, per a Leonardo, el seu teoritzador, la pintura divideix la perspectiva en tres parts: la primera comprèn la construcció lineal; la segona, la difuminació dels colors; i la tercera, la pèrdua de determinació dels cossos en relació a les diverses distàncies. La segona i la tercera parts constituiran la perspectiva aèria. L’escola veneciana la desenvoluparà, heretant-la la pintura barroca (Velázquez i Rembrandt).