-Entreguerres

EL GRAN DICTADOR. (The great dictator). Direcció, producció i guió: Charles Chaplin (Estats Units, 1940) Fotografia: Karl Struss i Roland Totheroh Música: eredith Wilson i Charles Chaplin. Direcció artística: J. Russell Spencer. Muntatge: Willard Nico. Interpretació: Charles Chaplin (El barber jueu / Adenoid Hynkel, dictador de Tomania), Paulette Goddard (Hannah), Jack Oakie (Benzino Napaloni, dictador de Bacteria), Reginald Gardiner (Schulz), Henry Daniell (Garbitsch), Billy Gilbert (Herring), Maurice Moscovich (Senyor Jaeckel), Emma Dunn (Senyora Jaeckel), Bernard Gorcey (Senyor Mann).Duració: 124 minuts

Sinopsi. Un barber jueu que va combatre amb l’exèrcit de Tomania a la primera guerra mundial torna a casa seva anys després de la fi del conflicte. Amnèsic a causa d’un accident d’avió, no recorda pràcticament res de la seva vida passada i no coneix la situació política actual del país: Adenoid Hynkel, un dictador feixista i racista, ha arribat al poder i ha iniciat la persecució del poble jueu, a qui considera responsable de la situació de crisi que viu el país. Paral·lelament, Hynkel i els seus col·laboradors han començat a preparar una ofensiva militar destinada a la conquesta de tot el món.

Incombustible crítica a tots els totalitarismes.

LA CAÍDA DE LOS DIOSES (LA CADUTA DEGLI DEI) (1969). DIRECTOR: Luchino Visconti (155 MINUTS, COLOR). VERSIÓ ORIGINAL SUBTITULADA EN CASTELLÀ. INTÈRPRETS: Dirk Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem, Helmut Berger. Guió: Nicola Badalucco, Enrico Medioli I L. Visconti. FOTOGRAFIA: Pasquale de Santis. Música: Maurice Jarre. UNA COPRODUCCIÓ ITALOALEMANYA D’ALFRED LEVY I EVER HAGGIAG.

Sinopsi. Mentre el baró Von Essenbeck celebra la festa del seu aniversari, arriba l’anunci de l’incendi del Reichstag, el 1933.

Fonamental visió barroca de l’ascens del nazisme i la complicitat del gran capital en l’aberració que suposa.

“Després de Rocco y sus hermanos i El gatopardo, Luchino Visconti va tornar a utilitzar un substracte familiar com a motor melodramàtic d’un episodi crucial de la història. Concretament, l’ascensió del nazisme a Alemanya és vista pel realitzador de La terra trema des del nucli fictici dels Von Essenbeck, sòsies dels Krupp i hereus d’Els Bruddenbrook de Thomas Mann, de la concepció operística de 1′obra de Richard Wagner i del Macbeth de Shakespeare.

La caída de los dioses descriu la irresistible renúncia de la burgesia alemanya davant la imparable penetració del nazisme en els cercles de poder. Els marges que utilitza el film per fer aquesta crònica són eloqüents. A1 principi, la festa d’aniversari del vell patriarca que anuncia canvis en el consell d’administració de la seva indústria siderúrgica mentre el Reichstag és incendiat serveix perquè cada un dels convidats es tregui la careta per revelar les seves veritables ambicions polítiques. A1 final, una necrofilíca cerimònia nupcial en la qual dos dels membres d’aquesta mateixa família se suïciden sota una grandiloqüent parafernàlia nazi, delimita el destí col·lectiu d’aquesta aventura històrica.

Com si es tractés d’una partida d’escacs, cada un dels peons implicats desplaça o neutralitza els seus contrincants fins a ocupar una millor posició en el procés en què la mort d’una generació caduca implica el naixement d’una nova espècie molt més ambiciosa. Aquesta és la raó que justifica la impactant escena de l’incest entre una mare que renuncia a la seva condició de Lady Macbeth per lliurar-se al seu fill que, des del moment en què es transvesteix de Marlene Dietrich a El ángel azul, assumeix una simbòlica tradició històrica.

Visconti va posar tots els elements habituals en el seu univers cinematogràfic al servei d’una crònica històrica tan espectacular com esgarrifosa, tan didàctica com penetrant. Fins al punt que, tot i ser un film que ha gaudit d’una escassa difusió posterior, el seu record roman incorrupte per damunt d’herències tan poc consistents com Cabaret, El portero de noche i una llarguíssima llista de seqüeles que van frivolitzar el nazisme amb l’orgiàstic pretext de la corrupció moral.”

(“L’ascensió del nazisme”, Esteve Riambau, diari Avui, 11 de gener de 1999)

“Excelente puesta en escena y maravillosas interpretaciones para uno de los filmes más carismáticos de Visconti. Un clásico del cine mundial.”

(El País, 11 de gener de 1999)

Una pel·lícula, La calguda dels déus de Luchino Visconti, descriu magistralment la complicitat de la gran indústria amb el nazisme. Si el gran capitalisme no hagués donat la seva conformitat i el seu suport a Hitler des de bon començament, podem estar segurs que els ideals nazis no haurien pogut escampar-se amb tanta impunitat. A La caiguda dels déus, Visconti analitza com una família que s’havia sostingut amb els ideals de la burgesia vuitcentista és capaç d’identificar-se amb el nazisme a través dels seus membres més degradats. Sota 1′estel wagnerià, amb el refinament i la grandesa que acostumen a traginar anys i anys de riquesa, la dinastia de burgesos alemanys que tracta Visconti no són sinó un esglaó més que fan possible l’univers concentracionari nazi. Visconti ens dóna a la seva pel·lícula prou elements com per a fer-nos pensar en la dinastia dels Krupp. En la realitat, el 20 de no vembre de 1943, el Butlletí Oficial alemany, publicava un decret signat per Hitler que deia així: «L’empresa de Fried Krupp, empresa familiar des de fa 132 anys, mereix el més alt reconeixement pels seus esforços incomparables de cara a augmentar el potencial militar d’Alemanya.»

Montserrat Roig. Els catalans als camps nazis. Barcelona, 2003. Pàg. 321