3. Escultura i pintura catalanes del segle XX

Junta de Museus

La constitució d’aquesta plataforma va ser molt important per a la definició d’una política de museus a Catalunya, que va desembocar en la creació d’un gran museu d’art el 1915 al parc de la Ciutadella. Per assolir aquest objectiu, van sumar esforços l’Ajuntament, la Diputació i l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.

Refugi de l'avantguarda europea. La relació entre l’art català i el moviment d’avantguarda havia començat en dues viles de la Catalunya Nord: Cotlliure i Ceret. A Cotlliure hi van pintar artistes fauvistes com Matisse i Marquet. A Ceret, cubistes com Picasso i Braque. Però el fet que va provocar l’arribada a Barcelona de nombrosos artistes europeus va ser la Primera Guerra Mundial. Fugint dels estralls del conflicte van venir a la capital catalana Picabia, Gleizes, Laurencin, Avenarius, Charchoune i d’altres. Es reunien a les galeries Dalmau i col·laboraven en la publicació avantguardista ‘391’. L’Exposició d’Art Francès del 1917 va ser una mostra de suport als artistes que no tenien possibilitats de treballar a París per la guerra. Aquests contactes van ser molt fructífers per a artistes com González o Miró.

La invasió de l'art francès. L’any 1917 es va fer al Palau de Belles Arts de Barcelona l’Exposició d’Art Francès, que va tenir un gran ressò. Cal tenir present que hi van exposar les millors associacions d’art de París, amb un nombre de peces superior a les 1.500. L’any 1920, la galeria Dalmau va organitzar l’Exposició d’Art Francès d’Avantguarda, amb la presència d’obres d’artistes tan importants i significatius com Braque, Matisse, Signac, Vlaminck, Picasso, Gris o Miró. La crítica va valorar de forma dispar la mostra. Mentre alguns desaprovaven “l’atreviment gratuït” de moviments com el fauvisme, el puntillisme o el cubisme, d’altres elogiaven el desig d’innovació de les noves tendències. Aviat, però, tota la crítica va aplaudir el nou art vingut de França.

La provocació de '391'. Francis Picabia va ser un pintor francès difícil d’encaixar en una tendència artística concreta. Impressionista en els seus orígens, després cubista, dadaista i finalment surrealista, el 1916 va crear a Barcelona la publicació dadaista ‘391’, el primer número de la qual va sortir el gener de 1917. Josep Dalmau va facilitar la infrastructura bàsica per al funcionament, amb la redacció a la seva galeria. Com corresponia al caràcter individualista i subversiu de Picabia, la revista va portar una línia gairebé nihilista i va mantenir una clara voluntat provocadora. La publicació va anar sortint, de forma irregular, fins al 1924 i es va convertir en un mitjà de difusió de les idees avantguardistes, però en general l’impacte en els cercles artístics va ser més aviat reduït.

Un estil no sempre comprès. Josep Dalmau, des de les seves galeries, es va preocupar d’impulsar aquells artistes que mostraven una nova percepció de l’art, especialment des de posicions avantguardistes. En aquesta línia, el novembre de 1929 va obrir l’Exposició d’Art Modern Nacional i Estranger, amb artistes tan innovadors com Xavier Güell, que va presentar el “quadre sonor” ‘Asfalt’, que portava una botzina que permetia sentir el soroll del motor d’un cotxe. Alguns crítics, des de plantejaments noucentistes, van censurar el quadre per no aportar res positiu a l’evolució de l’art. En tot cas, l’exposició va ser un pas molt important cap a la difusió de les manifestacions artístiques d’avantguarda i va avançar en el camí d’enllaçar Barcelona amb els circuits més progressistes de l’art internacional.

El diví empordanès. Artista polifacètic, Salvador Dalí va començar amb el noucentisme per evolucionar des del cubisme cap al surrealisme, corrent en el qual el podem incloure des de 1929, arran de la seva estada a París. El 1925 havia fet la seva primera exposició a Barcelona, ben acollida per part dels crítics. Pintor de grans recursos tècnics, en la seva etapa surrealista va intentar plasmar un món oníric imaginari, delirant, lluny de la realitat. Va manejar sovint imatges com rellotges tous i paisatges oberts. Dels inicis, en destaquen els quadres Cistell amb pa (1925), ‘Retrat de Paul Eluard’ (1929) i ‘Persistència de la memòria’ (1931). A final dels anys 30 va abraçar un estil més clàssic que, amb el seu suport al règim franquista, el va portar a ser exclòs del moviment surrealista.

Primera exposició. Dalí va fer les seves primeres exposicions individuals a les Galeries del marxant d’art Josep Dalmau, a final de 1925 i 1926. Els comentaris que va rebre a revistes especialitzades com la ‘Gaseta de les Arts’, firmats pel crític d’art Folch i Torres, van ser elogiats i comparats amb els grans pintors universals.

El Manifest Groc. El març del 1928 es va presentar el ‘Manifest Groc’, firmat per Salvador Dalí, l’escriptor Lluís Montanyà i el crític d’art Sebastià Gasch. Es rebutjava tot allò que representés la tradició i es reclamava l’atenció al cinema, l’esport, el jazz, el gramòfon... a tot allò que implicava la vida moderna. El manifest no era un programa concret d’un nou moviment artístic. Més aviat seguia la línia de les proclames futuristes que, amb caràcter propagandístic, s’havien redactat des de principi de segle. El manifest va aixecar una onada de protestes, que fins i tot van titllar l’escrit de dogmàtic i feixista. A la resta d’Espanya, el document va aparèixer en diverses publicacions i va ser més ben acceptat. García Lorca el va aplaudir des de la seva revista ‘Gallo’.

L'incatalogable Miró. L’obra de Joan Miró ha seguit una evolució constant. En els seus orígens va rebre la influència de diferents corrents d’avantguarda, com el fauvisme i el cubisme, però se’l sol considerar un pintor surrealista, en tant que va ser capaç d’obrir el seu món interior sense cap mena de limitació. Tot i això, la seva pintura manté trets d’abstracció i de simplificació que la fan difícilment catalogable. El 1919 va anar a França, on va contactar amb André Masson i Pablo Picasso. El seu primer gran èxit va arribar amb l’exposició de 1928, a París. Després va utilitzar sovint nous materials i es va endinsar en el camp de l’escultura i la ceràmica, sempre innovant tècnicament. Obres d’aquest període són La masia (1920), El caçador (1924) o La migdiada (1925).

Ceràmica. Va ser a mitjan dels 40, que Joan Miró va començar una fructífera col·laboració amb el ceramista i professor de l’Escola Massana Josep Llorens i Artigas, amb el qual va fer grans murals de ceràmica, com els de l’edifici de la UNESCO a París o el de l’aeroport de Barcelona.

L'escultor polièdric. En l’evolució de l’obra de l’escultor Pau Gargallo podem observar com es produeix el pas de les formes clàssiques, lligades a la tradició modernista, a l’experimentació que representa l’avantguarda. Ha estat un dels artistes que més importància ha tingut en la progressió del llenguatge escultòric contemporani. Va viatjar habitualment a París, on va viure llargues temporades, i va establir amistat amb Picasso, que el va influir poderosament. La seva obra primera, més clàssica i ornamental, inclou relleus per a l’Hospital de Sant Pau i l’interior del Palau de la Música Catalana. Després, amb el ferro i el coure com a materials fonamentals, va evolucionar cap a l’abstracció, que el portaria a les peces més significatives, com Antínous, Ballarina espanyola o El profeta.

La difícil postguerra

Un artista de relleu. La trajectòria pictòrica d’Antoni Tàpies va començar en plena postguerra i la seva pròpia evolució és una mostra de les inquietuds dels joves artistes del moment. Va començar a la revista ‘Dau al Set’, en clara sintonia amb l’avantguarda surrealista. A començament dels anys cinquanta, va ser becat a París pel Cercle Maillol i va evolucionar cap a l’informalisme, corrent del qual va ser un dels creadors a nivell internacional. Situat en aquesta opció artística, la seva obra va prendre un gran relleu arran de la participació a la ‘Bienal Hispanoamericana de Arte’, celebrada a Barcelona el 1955. A partir d’aquell moment Tàpies va fer un salt notable, va començar a ser reconegut amb diversos premis i es va convertir en un dels artistes catalans més prestigiosos.

L'avantguardisme com a opció. La revista ‘Dau al Set’ va ser la proposta més avantguardista de la cultura catalana dels anys quaranta. Va tenir com a precedent la revista ‘Algol’ (1947). ‘Dau al Set’ va ser creada el 1948, fundada pels pintors Joan Ponç, Modest Cuixart, Antoni Tàpies, el llavors impressor i posteriorment pintor Joan-Josep Tharrats, el poeta Joan Brossa i l’escriptor Arnau Puig. Sobretot en els primers anys, el factòtum de la revista va ser Joan Brossa, que en va proposar el nom. El contingut incloïa articles, petits assaigs, poemes, dibuixos, tot plegat sota una òptica avantguardista. Van organitzar exposicions dels membres del grup i també d’altres de divulgació d’altres autors, com la d’homenatge a Paul Klee. El 1951 van començar una segona etapa fins a la fi de la revista, el 1956.

Algol. Revista de la qual en va aparèixer un únic número el 1947, que es considera una mena de preàmbul de ‘Dau al Set’. Editada per Enric Tormo, amb la participació de Joan Brossa, Joan Ponç i Arnau Puig, veritable nucli impulsor de ‘Dau al Set’, tenia com a subtítol ‘Revista diabòlica’ i estava interessada en màgia i astrologia.

El museu de la resistència. La figura de Pablo Picasso va ser, durant tota l’etapa franquista, un maldecap per als governs de la dictadura, perquè constantment l’artista donava testimoni de la seva oposició al règim sorgit de la Guerra Civil. La seva opció antifranquista i la seva projecció internacional des de l’exili el van convertir en una figura de referència arreu del món. En aquest context, el 1960 Jaume Sabartés, amic de l’etapa barcelonina del Picasso jove, va oferir la seva col·lecció particular per crear un museu dedicat al pintor. L’oferiment va ser finalment acceptat per l’Ajuntament de Barcelona, que va inaugurar la pinacoteca el 1963 al palau Aguilar, del carrer Montcada. La col·lecció va ser ampliada en diverses ocasions posteriorment, en part amb obres cedides pel mateix Picasso.

Inauguració del Museu Picasso. L’actitud de les autoritats franquistes va ser ambigua. Volien que Barcelona acollís una col·lecció de relleu internacional sobre el pintor, però alhora sabien que el règim seguia entestat en una croada contra Picasso. Per això inicialment el nom oficial del museu va ser ‘Llegat Sabartés’.

A l'avantguarda pictòrica. Amb motiu del 75 aniversari de Joan Miró, l’any 1968 es va promoure a Barcelona una important exposició antològica del pintor. Fruit d’aquesta mostra, diverses persones vinculades a Miró van proposar la creació d’un centre que tingués com a finalitat la divulgació de l’art contemporani i que prengués el nom de Miró. Raimon Noguera, Josep Lluís Sert, Joaquim Gomis i Joan Prats, entre altres, van iniciar les gestions per portar endavant el projecte, i van aconseguir que l’ajuntament els cedís uns terrenys a Montjuïc. La seu de la fundació va ser projectada per Josep Lluís Sert i el primer patronat de la fundació va ser presidit per Joaquim Gomis, amb Francesc Vicens com a director. Així, el 1975 va culminar el projecte i es va inaugurar la Fundació Miró.

Esculpint d'una altra manera. L’evolució de l’escultura catalana en les dècades dels anys seixanta i setanta es va produir en gran relació amb la pintura i altres arts plàstiques. De fet, a final dels cinquanta es va produir el començament d’un trencament que va suposar una gran empenta de l’informalisme, amb el triomf de l’abstracció. Aquest pas va ser, per a l’escultura, especialment rellevant en la trajectòria de Josep Maria Subirachs, que va iniciar aquest trànsit cap a 1957. En la nova fase, Subirachs va emfatitzar l’abstracció, alhora que utilitzava tota mena de materials, amb multitud d’obres, algunes enormes i d’aspecte monumental. Entrats els anys seixanta es van incorporar a l’escultura autors com Xavier Corberó o Salvador Aulèstia, que van posar l’accent en materials com el bronze o el ferro.

Els genis i els seus hereus. Dins de la pintura catalana de la dècada dels anys seixanta van sorgir amb força dos pintors representatius d’un nou realisme, Josep Guinovart i Albert Ràfols Casamada. D’altra banda, l’informalisme encapçalat durant la dècada dels anys cinquanta per Antoni Tàpies va generar una reacció que va anar en la direcció de l’anomenat pop-art d’arrels nord-americanes. D’aquest moviment, a Catalunya tenim a pintors tan representatius com Arranz Bravo i Rafael Bartolozzi, que treballaven plegats, o a Jordi Galí, entre altres. A banda dels nous creadors, va seguir tenint un gran pes Joan Miró que va continuar desenvolupant un art molt personal i, en una altra mesura, Salvador Dalí, que va culminar la seva presència pública amb la inauguració del Teatre-Museu Dalí de Figueres.

L’art recent