1. El Rococó

A la fi del segle XVIII, la major part dels Estats d’Europa s’organitzaven políticament en forma de monarquies absolutes, a excepció d’Anglaterra, model de monarquia parlamentaria. L’absolutisme com a sistema de govern i l’Antic Règim com a sistema polític, social i econòmic es van veure encalçats ( atrapats ) per una burgesia liberal revolucionària fins a la seva desaparició; la qual va ser possible gràcies al moviment ideològic de la Il·lustració, que defineix l’home com a ésser racional que cerca la felicitat, però també critica amb duresa l’estructura social de l’antic Règim i especialment l’existència d’estaments privilegiats. Els il·lustrats critiquen l’absolutisme i serviran de base ideològica a les revolucions burgeses ( Locke, Rousseau, Montesquieu ).

En el pas del segle XVIII al XIX, Europa va patir fortes agitacions: La Revolució Industrial, la Revolució Francesa i els moviments revolucionaris de 1820, 1830 i 1848 . Així, a mitjan del segle XVIII es va produir una transformació del treball i la producció arran de la industrialització; amb la Revolució Francesa es va limitar el poder dels sobirans gràcies a les constitucions i la divisió de poders i, finalment, els moviments liberals burgesos van defensar el poder del poble, la sobirania nacional, el sufragi i la igualtat jurídica i de drets de les persones.

ACTIVITATS

Informa’t sobre les bases del pensament de Montesquieu respecte a l’idea actual de democràcia.
Redacta un petit informe sobre la influència de Rousseau sobre la Revolució Francesa.

De l’any 1750 fins al 1800, aproximadament, es va arribar al límit i es van esgotar les possibilitats de l’estètica barroca i rococó. Els artistes van retornar a les fonts clàssiques i a l’Antiguitat grecoromana. Aquest nou moviment artístic , que va sorgir a partir de la segona meitat del segle XVIII i es va estendre durant els primers anys del segle XIX, rep el nom de Neoclassicisme i fou l’estil dels primers moviments revolucionaris.

1. El Rococó

L’art Rococó es desenvolupa a França a la primera meitat del segle XVIII, coincidint amb la regència de Felip d’Orleans i el regnat de Lluís XV. Aquest estil va tenir una gran acceptació a l’Europa central i del nord. A partir de 1760 s’imposa progressivament el Neoclassicisme, que serà institucionalitzat com l’art de la França revolucionària.

La seva denominació va ser encunyada per la crítica neoclàssica amb un caire pejoratiu: deriva de rocaille, tipus d’ornamentació dels decoradors de grutes dels jardins barrocs, com a sinònim de composició recargolada i de mal gust. En el seu temps, però, les obres rococó eren anomenades del gust modern, remarcant-ne així el caràcter de novetat, l’interès per la moda.

Es pot considerar el Rococó com la fase final i degenerativa del Barroc, quan aquest cau en l’exageració decorativa.

Com a característica fonamental es pot dir que es tracta d’un art al servei de la comoditat, del luxe, de la festa; expressa la bellesa i la gràcia de la vida. És sinònim d’una cultura refinada. Si el Barroc és l’art al servei del poder absolut, el Rococó és l’art de l’aristocràcia i l’alta burgesia, per tant l’artista ja no es el servidor del poder i ja no treballa exclusivament per encàrrec; sorgeix el mercat de l’art. L’artista treballa amb més llibertat i els marxants s’encarreguen de comercialitzar les seves obres.

El salons, on es reuneixen aristòcrates i burgesos, són el marc idoni perquè els artistes facin clientela. Les dones són les organitzadores i animadores del salons, cosa que exemplifica el seu nou paper en la societat ( Madame Pompadour, amant de Lluís XV ).