5. La música catalana del segle XX
Un músic emprenedor
La construcció el 1908 del Palau de la Música Catalana va animar a fer concerts simfònics estables. El 1910, Joan Lamote de Grignon (a la fotografia de la dreta) va fundar l’Orquestra Simfònica de Barcelona, que, integrada per 80 instrumentistes, va aconseguir una llarga continuïtat fins al 1942. L’OSB va destacar també per la publicació d’uns llibrets amb judicis crítics a càrrec del seu mestre director, Lamote de Grignon, sobre els concerts fets a Barcelona i altres ciutats. La Banda Municipal de Barcelona també es va beneficiar de les col·laboracions de Lamote en la transcripció d’obres clàssiques per a banda, fins que el 1915 en va assumir la direcció. Lamote de Grignon va fer de la divulgació musical un dels principals objectius de la Banda Municipal de Barcelona.
Popularment, la figura de Joan Lamote de Grignon va ser coneguda pels seus concerts al davant de la Banda Municipal de Barcelona els diumenges al matí a l’aire lliure, primer a la plaça de Catalunya i després a la plaça del Rei. Les audicions eren de franc i la banda interpretava un variat programa d’obres clàssiques.
L’alçament d’aquesta sala de concerts per encàrrec de l’Orfeó Català va revolucionar la vida musical a Barcelona i Catalunya, on es van passar a fer tot tipus d’esdeveniments musicals: òperes de cambra, concerts corals, concerts simfònics, música de cambra i recitals, tant de música d’alt nivell com de cançó popular.
Un català triomfa a París
Frederic Mompou i Dencausse, nascut a Barcelona el 1893, ha estat un dels músics catalans més escoltats arreu del món. Després de fer estudis de piano al Conservatori del Liceu, el 1911 va marxar a París, on va continuar els seus estudis musicals. L’esclat de la Primera Guerra Mundial el va obligar a marxar i tornar a Barcelona. L’any 1921 es va traslladar de nou a París, on va viure 20 anys. Es va dedicar sobretot a la composició. El piano, i sovint la veu humana que l’acompanya, van esdevenir el seu vehicle de comunicació. El seu estil personal, i a la vegada obert als corrents artístics de l’època, com ara l’impressionisme, i el seu llenguatge íntim i senzill, poètic i personal, l’han convertit en una personalitat singular i reconeguda internacionalment.
Centre d’ensenyament musical depenent de la societat cultural barcelonina Liceu Filharmonico-Dramàtic. Fundat l’any 1938, des del 1948 estava al mateix edifici del Gran Teatre del Liceu. De les seves aules, n’han sortit importants músics i cantants catalans.
Una gran generació musical
Els músics Juli Garreta, Eduard Toldrà i Manuel Blancafort, entre d’altres, són membres de l’anomenada Generació de 1920. Juli Garreta, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1875, va ser un músic de caràcter autodidacta. Sota la influència de Pau Casals, va passar de composar sardanes i petites obres, a la música simfònica. Eduard Toldrà, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1895, era violinista i va ser fundador del Quartet Renaixement, director de l’Orquestra Municipal de Barcelona i compositor d’obres diverses, com ara sardanes, música per a orquestra, música de cambra i òpera. Un altre membre d’aquesta generació va ser Manuel Blancafort. Nascut a la Garriga el 1897, les seves obres més conegudes són la suite per a piano ‘El Parc d’atraccions’ i l’oratori ‘Verge Maria’.
El violoncel universal
Pau Casals va néixer al Vendrell l’any 1876. Reconegut internacionalment com a gran compositor, director d’orquestra i extraordinari violoncel·lista, és un dels catalans universals. Va estudiar violoncel i composició a Barcelona, Madrid, Brussel·les i París, i es va dedicar a la docència a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Per la seva tècnica en la interpretació del violoncel, va ser considerat el millor violoncel·lista de tots els temps. El 1905 va fundar, amb Alfred Corcot i Jacques Thibaut, un trio de música de cambra, el 1920 va crear i finançar l’Orquestra Pau Casals i el 1926 l’Associació Obrera de Concerts. En començar la Guerra Civil es va traslladar a Prada de Conflent i el 1956 a Puerto Rico. La seva obra més coneguda és l’oratori ‘El Pessebre’.
Orquestra fundada i dirigida per Pau Casals a Barcelona l’any 1920, es va mantenir fins a l’any 1938. L’orquestra va col·laborar en la difusió d’obres de músics catalans com Garreta i Toldrà, entre d’altres.
Entitat creada per Pau Casals el 1926 amb la finalitat de difondre la música clàssica entre les classes populars.
La ruptura musical
Com les altres activitats artístiques, la música va patir el retrocés que va significar la ruptura de la Guerra Civil. Algunes de les persones més decisives van haver de fugir o van patir la repressió. Pau Casals i Robert Gerhard eren a l’exili, Lluís Millet i Enric Morera van ser depurats. Formacions com l’Orquestra Pau Casals van desaparèixer i l’Orfeó Català va ser suspès fins al 1946. En aquest marc, les noves iniciatives van aparèixer amb moltes dificultats. Institucionalment va sorgir l’Orquestra Municipal de Barcelona i, des de l’àmbit associatiu, propostes com la Coral Sant Jordi. Tanmateix, lentament, algunes propostes avantguardistes es van anar obrint pas, com l’obra de Frederic Mompou o Xavier Montsalvatge, o iniciatives com la del Cercle Manuel de Falla.
Orquestra Municipal de Barcelona
Formació simfònica creada el 1944 sota l’impuls del regidor de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Carreras Artau. Va ser dirigida pel mestre Eduard Toldrà i les seves temporades de concerts van tenir un important prestigi. El 1967 es va convertir en l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
Agrupació creada formalment el 1951 i dirigida per Oriol Martorell. Va començar a actuar el 1947 i va esdevenir secció musical del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va ser una coral emblemàtica que volia recollir la millor tradició coral del país i que va esdevenir un referent de la cultura democràtica.
Va constituir un moviment artístic, cultural i cívic que es proposà la creació, divulgació i promoció d’una cançó popular catalana actual, no solament com a instrument al servei de la llengua i la cultura catalanes, sinó també com a mitjà de dignificació poètica i musical de la pròpia cançó com a forma artística d’expressió.
Tot i que no va arribar a cristal·litzar fins a l’inici dels anys 60 (1960-63), les bases primeres va ésser formulades la dècada anterior. Els primers discos de cançó catalana actual van ser editats el 1958; eren versions dels èxits internacionals del moment, cantades per les Germanes Serrano i Josep Guardiola.
De 1961-62, fou el primer pas decisiu cap a la consolidació. Al nucli inicial, Miquel Porter, Remei Margarit, Josep M. Espinàs i Delfi Abella, s’afegiren Raimon i Francesc Pi de la Serra que aportaren noves idees, en un creixement que no tindria aturada: Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Mota... El moviment esdevingué un fet públic molt important i el nombre d’autors i intèrprets que hi col·laboraren augmentà considerablement: Maria Cinta, Salvador Escamilla, Martí Llauradó, Els 4 Z, Queta i Teo, Dolors Lafitte, Núria Feliu, Joan-Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Lluís Llach, Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, La Trinca, Pau Riba, Grup de Folk, Falsterbo-3, Xavier Ribalta, Teresa Rebull, Jaume Sisa, Ramon Muntaner, Marina Rossell, entre molts d’altres.
Al moviment ampliat i diversificat se li han obert camins nous i cadascun dels seus components ha seguit una vida pròpia, no sense polèmiques ni tensions internes, especialment provocades pel rebuig o l’adopció del bilingüisme. Es destacable també la banda més avantguardista lligada a corrents anglosaxons, representada per Jaume Sisa, Pau Riba i antics components del Grup de Folk. Els èxits internacionals es van succeir, alhora que el moviment es consolidà sobretot a partir dels anys 70. Els anys 80 suposaren un temps de crisi per a la cançó, en especial per al sorgiment de noves veus, que es trobaren sense infrastructures ni suport discogràfic. Tot i això, els cantants consolidats han continuat amb èxit i mantenen la vigència de la cançó en català, definitivament allunyada de l’etiqueta de Nova Cançó.
Cap a la supervivència musical
En el camp de la música clàssica el trencament de la Guerra Civil va deixar el país sense algunes de les principals figures, com ara Pau Casals. Aquest va institucionalitzar, d’ençà de 1950, els Festivals de Prada de Conflent, on van participar intèrprets de gran vàlua. A l’interior, la renovació musical va ser impulsada per plataformes com Joventuts Musicals. Altres compositors originals i rupturistes, com Robert Gerhard i Xavier Montsalvatge, només van tenir un cert ressò a final dels seixanta. Com a iniciatives col·lectives de divulgació val la pena remarcar la col·lecció discogràfica ‘Antologia Històrica de la Música Catalana’ (1966) i la nova etapa de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967). També va ser una època notable pel que fa als intèrprets d’òpera.
Joventuts Musicals
Organització internacional dedicada a la promoció de la música clàssica. A Catalunya va ser fundada el 1951, amb l’objectiu de difondre els compositors catalans. Des de 1963 va organitzar el Festival Internacional de Música de Barcelona, creant nombroses delegacions en moltes ciutats catalanes.
Va recuperar una notable importància, entre altres coses per la irrupció d’un important nombre d’intèrprets de primer nivell internacional. Cal citar, entre altres, les sopranos Victòria dels Àngels i Montserrat Caballé, que va debutar, aquesta última, al Liceu el 1962, i als tenors Manuel Ausensi, Jaume Aragall o Josep Carreras.
ACTIVITATS
1. Fes una breu biografia de Pau Casals, Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge.
2. Anota la lletra de tres o quatre de les cançons que consideris més representatives de la Nova Cançó. Justifica la teva tria.
3. Creus que a la resta de l’estat hi ha algun moviment musical comparable o paral·lel al de la Nova Cançó? Fes-ne una breu descripció i apunta els principals intèrprets.