Textos de l'art del barroc

VELÁZQUEZ

Als mèrits evidents de la magna exposició pictòrica de Velázquez que se celebra al Museu del Prado de Madrid se n'hi ha d’afegir un altre. El mèrit d’haver aconseguit que gent que en sa punyetera vida no havíen mostrat el més mínim interès per la pintura, que ni bojos perdríem cinc minuts davant d,un quadre, que no tenen ni idea d’on és el Museu ďArt Modern ni el Mausoleu Marès, de cop i volta facin expedicions a Madrid, a passar-hi el cap de setmana. La Xuxi i l’Enric tenen temps de meditar sobre el fet pictòric, mentre fan cua.

-A mi, de Velázquez, sobretot, el que m’interessa és la llum -diu la Xuxi, que recorda haver sentit una entrevista amb Dalí sobre el tema.

-I la perspectiva -s'afanya a no quedar callat l'Enríc.

Sí. La perspectiva també. A part, tinc molt d’interès en la composició de La Venus del mirall, que no surt mai d’allà on la tenen... ¿On és que la tenen?

-A la galeria... no sé què, a Londres.

-A Londres, segur. ¿A la Tate Gallery?

_ ¿O a la Galeria Nacional?

-De fet, on sigui no és important. El que importa és el quadro en ell mateix, com a obra, com a art.

-És que Velázquez és importantíssim per la història de la pintura universal.

-Sense ell, no es podria entendre l’existència de (per posar un exemple, no?) Goya, posem per cas.

-Ni de Goya ni de...

-Ni de... no ho sé... ni de Picasso, per dir un nom.

-Ni de Dalí.

-Exacte: ni de Dalí.

-Ni de fins i tot el cubisrne.

-O el futurisme, no?

-Ni els impressionistes.

-Ahà. Ni Miquel Àngel.

- Miquel Àngel... Miquel Àngel era anterior.

-Potser sí. Però, en qualsevol cas, era un gran pintor, diguéssim.

Quatre hores més tard, aconsegueixen entrar al museu. Amb quin gran respecte visiten les sales!

-Portem una hora aquí dins. Tinc una gana que m’alça.

-Jo voldria veure el quadre aquell del...

-Fes, fes. T'espero fora.

-No, no. Es igual. Anem’s-en.

-No; sí no vols no.

-Tant se val. No deu pas venir d’un quadro, ara.

I després del Prado, una cervesa al Café Gijón; una passejada per la Plaza Mayor, i dinar a la Cava Baja. A Casa Lucio, posem per cas. Després, migdiada a l’hotel i, a la nit, copa prèvia al Cock, sòparv al Zalacaín (o al Jockey, o a l’Horno de Santa Teresa), í copes al Cutre Inglés, perquè a l’Archy no hi haurà manera d’entrar-hí, i l’Elígeme i la Sala Universal encara estan tancats per la qüestió de la seguretat. Diumenge a la nit, pont aeri cap a Barcelona.

I a esperar que s’acabi el mes d’abril i portin a Madrid aquesta estupenda exposició sobre el cubísme a Praga que hi ha ara mateix al Museu Picasso de Barcelona. Així, la Xuxi i l’Enric tornaran a anar-hi i trepitjaran un museu per segona vegada a la vida.

Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-085-1. 214 pàgs. Pàgs. 53-55.

TOTS ELS COLORS DEL NEGRE

El mestre Caravaggio feia temps que tenia oberta la famosa escola de pintura. Els nobles de la contrada i fins i tot els bisbes i els papes anaven a veure el mestre perquè els fes un retrat i ell busca­va algun dels seus deixebles més avantatjats i els oferia les teles, les pintures i la manutenció i així el mestre Caravaggio es feia un nom i consolidava la seva escola.

Però un dia, un dels seus clients més importants, segurament el més generós dels mecenes que havia tingut mai, va anar a veure el mestre i li va dir que li pagaria el que fos perquè ensenyés a pintar a un dels seus fills. Caravaggio va sentir-se honorat per 1'encárrec i va dir-li al mecenes que ell personalment donaria lliçons de pintura al seu fill. El mecenes li va dir que 1'esperava 1'endemà a casa seva, però que no calia que portés cap pinzell ni cap tela. Que el seu fill en tin­dria prou amb les seves explicacions.

Caravaggio no va dormir gaire, aquella nit. Què havia volgut dir el mecenes amb allò de pintar només amb la paraula? L’endemà va sortir de dubtes. Va arribar a casa del seu estimat client, van dinar a la sala noble i en acabar va dir-li a Caravaggio que el seguís. El va fer entrar en una sala completament fosca. Una única llàntia d'oli dona­va una mica de llum a la silueta d'un home jove que estava assegut en una butaca ricament entapissada. El mecenes va dir:

-Fill meu, aquest és el mestre Caravaggio, que et parlarà de co­lors. Mestre Caravaggio: aquest és el meu fill Llucià.

El mecenes, abans d'anar-se'n, va apagar la llàntia. La cambra va quedar completament a les fosques.

-Ja pot començar, mestre. La llum no li fa cap falta. El meu fill Llucià és cec de naixement.

I va tancar la porta.

En Llucià va dir que estava encantat de tenir-lo com a mestre. Que ell mai no pintaria, però que no sabia com eren els colors.

-Mestre, parli'm del gris.

I Caravaggio li va dir que el gris era el color de la cendra crema­da, el color de 1'endemá al calendari del desesperat.

-I el vermell, mestre?

-El vermell és el que queda d'un petó quan la dona que estimes ja no hi és. És 1'olor de 1'aire quan menges carn molt poc cuita.

-I el color que els francesos en diuen beix?

-És un si és no és entre llenya i farina. És el pas deis dies sobre els fulls de les cartes.

-I el verd, mestre?

-El verd és 1'aspror de les dents en una fruita dura. Son les ona­des del vent sobre el blat de maig. Verda és la nota més aguda que neix de la fusta de 1'oboé.

-Mestre. Parleu-me ara del color blau.

-Llucià, el blau és el color del cor del glaç. És el fum de 1^’espel­ma apagada que inventa camins pel sostre. Blava és la pell dels ofe­gats i 1'horitzó deis mariners. És quan el cel dels dies clars, de tan clars, es fan rajola.

-M'han parlat del color rosa. Com me^'l podeu descriure?

-Rosa és el color de la neu morta de les muntanyes quan neix l’^'alba. I rosats són els llavis que no besen i les ferides que no es tanquen. Rosa és un record del vermell del vi a les estovalles mal renta­des. El pebre dolç sobre la maduixa oberta.

-Què me'n dieu, del blanc?

-Blanc és el color deis plats de la fam. És la promesa freda de 1'ametlla a 1'ametller. Blanca és una bena de lli que tapa els ulls de la justícia. Es la pissarra de totes les brutícies. I deus voler saber també el que és el groc, oi?

-Sí, mestre.

-El groc és l'escalfor de la palla, l'olor de la mel, l’esgarrifança de la llimona a la geniva.

-I el negre, mestre, com és el negre?

I Caravaggio li va dir a en Llucià:

-Ara aquest color et toca descriure-me'l a tu, noi. Allò que tu has aprés en la foscor jo mai no ho he sabut. Què hi veus quan creus que no hi veus?

I en Llucià va començar a parlar. I d'ençà d'aquell moment les pintures del mestre Caravaggio van ser la trobada d'un punt de llum i de totes les ombres.

Joan Barrill. 201 contes corrents. Ed. Amsterdam, Badalona, 2009, 1ª ed. ISBN: 978-84-937183-2-9. 454 pàgs. Pàgs. 402-404.

VELÀZQUEZ, Diego. Cliqueu aquest enllaç i compareu-lo amb Goya.

MISÈRIA DE LA CONTRAREFORMA Exposició al Museu Nacional d'Art de Ca­talunya -encara en obres- de pintura de la Contrareforma. La mostra es titula «L esplen­dor del Barroc» i reuneix el més destacat del fons del museu relatiu a aquesta època. Són quadres col·leccionats per la burgesia catalana -Cambó davant de tot- que han anat a parar al museu a través de llegats i quadres adquirits pel museu al llarg del segle XX. Més que l'esplen­dor, el que posa d'evidència l'exposició és la misèria del Barroc, d'aquesta època trista, ob­sessiva, reconcentrada, temps d'opressió i deli­ris provocats per la Contrareforma.

Passejar-se per les tres sales en què estan dis­tribuïts els quadres produeix una impressió precisa, ben definida, de l'ambient irrespirable d'aquell segle, de l'obcecació religiosa que el caracteritzà. La imatgeria sacra us transporta a una mena de caverna sadomasoquista, malsana, d'un misticisme d'ulls implorants que miren al cel com si miressin al buit o com si deleguessin la salvació perquè a la terra no es pot viure, una barreja de dolor, entès com a gràcia divina, i de repressió sexual. Hi ha uns cossos nus, turmen­tats, de color de cera; el realisme de la sang, dels martiris i les corones d'espines, els ulls envi­driats ... És espantós. Per altra part hi ha unes verges púbers en el moment de l'Ascensió, en­voltades de flors, com un homenatge a la sexua­litat adolescent més incipient i vibràtil. l aquests frares de galtes rosades i de llavis vermells i car­nosos, de mirada àvola. Tota aquesta pintura és pura morbositat, l'expressió d'una religiositat malaltissa, d'unes psicologies tèrboles que, per­seguint la puresa i volent fugir del pecat, s'abo­quen a les formes més sinuoses del desig i del dolor.

Passant al braç civil, els retrats dels prínceps i dels nobles presenten personatges nyèbits, deca­dents, deformes. No hi ha en aquests cortesans aquella grandesa d'esperit, aquella generositat, aquella humanitat dels retrats del Renaixement. Aquí trobem uns personatges que conjuminen feblesa i maldat refinada. En aquells renaixen­tistes el poder terrenal semblava una conse­qüència de les seves mateixes qualitats nobles - encara que no ho fos- adobades, si per cas, de maquiavelisme. En aquests prínceps del Bar­roc, el poder és una conculcació del darwi­nisme. Són dèbils però manen valent-se de nor­mes socials implacables i, probablement, de la

crueltat.

Si davallem dels temes humans als de caire naturalista, el panorama no millora pas. A l'ex­posició hi ha tot de natures mortes. I ben mortes, a fe de Déu! És notable i no gens casual la tendència dels pintors del sis-cents a reproduir fruites al punt màxim de la maduració o decan­tades ja, francament, cap a la podridura. Als quadres hi ha pomes i codonys macats, figues i magranes esbardellades que, de vegades, es combinen amb animals difunts, peixos flàccids, conills esventrats, perdius alatrencades o un monstruós pollastre plomat que va pintar Antoni Viladomat, especialista en aquestes temàtiques, ja al segle XVIII però encara amb el cap en el XVII. Aquestes natures mortes del Barroc presenten un subratllat de la corrupció, de la putrescència i la finitud, són una expressió del desengany transportat als elements naturals, una negació de la vida i de la plenitud, un rabejar-se en la podridura.

Veient aquests quadres doneu gràcies que no us toqués viure en aquella època trastornada i terrible, en aquell món que reverenciava la mort, enlluernat pel dolor i el sofriment, i que mirava cap al cel per oblidar que la terra regala plaer i bellesa.

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. Pàgs. 221-224.

EXPOSICIÓ

El Prado convida a redescobrir el geni i la força de Rubens

El museu reuneix en dues sales els 90 quadros que atresora del pintor flamenc

Les obres estan col·locades de forma inèdita sota un únic criteri cronològic

Diumenge, 7 de novembre El Periódico

¿Rubens? «No és el meu estil». «Bonic, però res més». «M'agraden els pintors més moderns». Aquestes frases estan recollides a peu de carrer, a l'entrada del Museu del Prado. Els visitants, de diverses nacionalitats, responien una pregunta sobre el mestre flamenc. Com que les respostes no van ser gaire exquisides, la pinacoteca va decidir convidar el públic a redescobrir el geni i la força de Peter Paulus Rubens (1577-1640), el pintor més admirat de la seva època. El resultat és una exposició aclaparadora que estarà oberta fins al gener i que demostra que Rubens va ser molt més que el pare de Les tres gràcies.

En aquesta ocasió, no hi ha hagut préstecs de pinacoteques estrangeres. El Prado ha «tret pit» per mostrar els 90 rubens que atresora als seus fons i que normalment es mostren al públic repartits en diferents departaments. Totes les obres (algunes feia una dècada que no sortien a la llum) estan ara col·locades en dues sales sota un únic criteri: la successió cronològica.

DIFÍCIL DE DEFINIR / No hi ha espais destacats per als quadros més rellevants, no hi ha explicacions adjuntes als quadros, no hi ha gaire separació entre obra i obra. Tot plegat fa que l'exposició sigui «diferent i difícil de definir. ¿Magatzem visitable? ¿Retrospectiva?», subratlla el director del museu, Miguel Zugaza. «Normalment -continua- els museus ubiquem les obres de tal manera que deixem clar als nostres visitants en què han de fixar l'atenció. Aquí no. Aquí, serà el públic el que decideixi què és més rellevant. Els visitants estaran cara a cara davant dels 90 quadros. Estaran sols davant Rubens».

L'exposició deixa clara, això sí, la diferència entre els dos Rubens, el primer (almenys, en temps) i el més madur. «Al principi, Rubens és un pintor gairebé escultòric. És molt contundent, cosa que va aprendre de Miquel Àngel», explica el cap de Conservació de Pintura Flamenca, Alejandro Vergara. «Amb el temps, afegeix, s'oblida de la rotunditat i aposta per la creació poètica» .

Amb obres com Lluita de sant Jordi i el drac o Nimfes i sàtirs, els organitzadors de la mostra conviden el públic a descobrir coses noves del pintor favorit de Felip IV. Per exemple, destaca Vergara, que era «un coreògraf» donada la seva atenció al moviment, que era «molt musical» a l'hora de compondre les obres i, sobretot, que era un pintor que tocava «els grans temes de la vida».

DOCUMENTAL / Una altra cosa que fa que la de Rubens sigui una exposició diferent és que està acompanyada per l'edició d'un DVD que repassa la carrera artística del pintor. Titulat Rubens, el espectáculo de la vida i dirigit per Miguel Ángel Trujillo, el documental inclou intervencions de personalitats alienes a la història de l'art, com per exemple el coreògraf i bailaor Israel Galván (Premio Nacional de Danza el 2005) i la dissenyadora de vestuari Yvonne Blake (guanyadora de quatre premis Goya).

Una visitant observa 'Les tres gràcies', de Rubens, al Prado. JOSÉ LUIS ROCA

Una sèrie de retrats pintats per Peter Paulus Rubens, en una de les dues sales dedicades al geni flamenc al Museu del Prado. JOSÉ LUIS ROCA

Font:http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/cultura-i-espectacles/20101107/prado-convida-redescobrir-geni-forca-rubens/582256.shtml