Embedded Files
El retorn a l’Antiguitat en matèria pictòrica tenia un inconvenient: l’escassetat d’obres antigues conegudes. El pintor es va haver d’inspirar en l’escultura i com a conseqüència d’això va adoptar el dibuix com a ideal, al qual s’aplicava després un color convencional o bé es deixava sense acolorir. Els pintors neoclàssics, grans dibuixants van deixar d’interessar-se per la llum.
Els temes que representen amb més freqüència són els clàssics, la mitologia i la història, encara que també hi apareixen els temes medievals.
El principals pintors neoclàssics són els francesos David i Ingres i l’alemany Mengs . En la pintura neoclàssica peninsular destaquen Salvador Maella, Francisco Bayeu, José Madrazo i el català Francesc Lacoma.
Jacques Louis David ( 1784 – 1825 )
Va consolidar les tesis innovadores de Mengs, pinta el “ Jurament dels Horacis” (1784) que es considerava la primera obra pictòrica plenament neoclàssica. David es va formar a partir de l’art grecoromà i dels antics mestres de la pintura italiana, des de Rafael a Caravaggio.
La temàtica de la seva obra està inspirada en el món antic, encara que David li otorga un significat contemporani amb un missatge moral adreçat a la societat del moment. Triava esdeveniments de l’Antiguitat que glorificaven les virtuts del patriotisme, el valor i el sacrifici, associant – los a comentaris polítics sobre la França de la seva època , des de la Revolució fins a l’Imperi napoleònic.
La pintura de David marca més que cap altre artista una ruptura clara amb les línies estètiques seguides fins aquell moment, es caracteritza per: - Interès per definir amb precisió l’espai, format per una capsa de perspectiva simple, el quadrilàter geomètric.
- Es tendeix a situar els personatges en un mateix pla.
- Preocupació per la línia. Contorn ferm i segur. ( les figures semblen escultures )
- La gamma cromàtica es redueix, abunden els colors primaris
- La llum es freda, no es cerquen contrastos lumínics
- Es suprimeix la decoració secundària en benefici del tema.
- Els artistes realitzen rèpliques de les seves obres
- L’anatomia està representada amb precisió: caps, colls i torsos es relacionen entre ells amb exactitud física.
- Preocupació pel món antic. David no copiarà de l’Antiguitat, imitarà els antics, però a través d’una “expressió” moderna, incorpora efectes expressius i gesticulació. El seu interès per la figura despullada l’uneix també amb l’Antiguitat.
- En les seves pintures destaca l’heroisme, s’hi menysprea el moviment i hi predomina la representació lineal al que caracteritza el seu contingut i la seva forma.
La pintura del paisatge no és important en el Neoclassicisme. El dibuix tingué especial importància, degut a la revalorització de la línia. Les imatges són planes, els dibuixants tracten de crear figures hieràtiques sobre fons plans . Hi ha menyspreu pel color. Els temes s’inspiren de les obres literàries.
Obres de David són El rapte de les sabines, La mort de Marat i El Jurament dels Horacis.
Destaca també Dominique Ingres, magnífic retratista i pintor de dones.
Francisco de Goya y Lucientes ( 1746 -1828 )
És el major representant de l’art espanyol del segle XVIII . Va ser l’artista que va saber reflectir millor les contradiccions d’aquest període històric i els moments més difícils en el pas del segle XVIII al XIX i el començament del XIX.
A Espanya el regnat de Carles III exemplifica la tensió entre els elements renovadors i els elements conservadors. La Guerra del francès ( 1808 – 1814 ), provocada per la invasió de Napoleó, suposarà l’esclat violent de les contradiccions que tenia la societat espanyola.
És un artista que reflecteix en les seves obres diversos estils pictòrics , sense seguir models o èpoques a imitar. En la seva evolució pictòrica es mostra com un innovador i investigador. Va conrear totes les tècniques i tots els gèneres.
Dades biogràfiques. Francisco de Goya va néixer el 1746 a Fuendetodos ( Saragossa). L’aprenentatge com a pintor el va realitzar al taller de José Luzán on aprendria a dibuixar i a fer composicions basades en masses grans i dinàmiques. Va completar la seva formació amb estades a Madrid ( on va conèixer Mengs, Tièpolo i Bayeu) i a Itàlia. En aquests primers anys va treballar en la decoració de diverses cúpules de la Basílica del Pilar i la Cartoixa de l’Aula Dei a Saragossa .
El 1773 es casà amb una germana de Francisco Bayeu, pintor de molta influència a la cort, i es traslladà a Madrid , on va ser admès a l’Academia de Belles Arts de San Fernando (Crist crucificat , 1780 ) . Un cop introduït al cercle d’artistes de la cort treballà en la realització de cartons per a la Real Fàbrica de Tapices ( 1775 – 1791 ) i feu diversos retrats d’amics i personatges importants (retrat dels ducs d’Osuna). La seva gran obsessió, triomfar a la cort, s’estava realitzant.
Entre 1792- 93 patí una greu malaltia, com a conseqüència de la qual es quedà sort, la qual cosa va marcar profundament tota la seva vida posterior. Viatjà a Andalusia, on conegué la duquessa d’Alba, amb la qual sembla que tingué una relació amorosa.
Des de 1798 Goya va ser el primer pintor de cambra del rei Carles IV ( exemple La família de Carles IV, 1800 ) . Després de la caiguda en desgràcia dels seus amics liberals, com Jovellanos, acusats d’afrancesats, esdevingué un personatge solitari. D’aquella època són les famoses “Majas” i els frescs de l’ermita de Sant Antonio de la Florida ( Madrid ).
La Guerra del francès suposà una experiència traumàtica per al pintor, que intensificà el seu caràcter crític i pessimista. Els dos grans llenços històrics Els afusellaments de la Moncloa i la Càrrega dels mamelucs, com també els gravats de la sèrie Els desastres de la guerra, expressen l’impacte de la guerra en l’ànim de Goya.
L’arribada de Ferran VII i la restauració de l’absolutisme ( 1814 -1820 ) comporten l’allunyament de Goya de la cort, el qual tot i continuar essent el primer pintor reial, es veia cada vegada més desplaçat per pintors neoclàssics. Goya realitzà en aquesta època retrats d’amics, familiars i diversos autoretrats, a més de continuar investigant el gravat ( sèrie de La Tauromaquia).
Durant el trienni liberal ( 1620 -1823 ), Goya vivia sol en una casa dels voltants de Madrid (la Quinta del Sordo), abstret en les seves obsessions. En aquestes circumstàncies realitzà les Pintures negres i els gravats dels Disbarats.
L’entrada del Cent Mil Fills de Sant Lluís ( 1823 ) i la dura repressió absolutista desencadenada per Ferran VII feren que Goya determinés exiliar-se a Bordeus ( França), on morí l’any 1828.
Tècnica pictòrica de Goya. L’obra de Goya enllaça amb la tradició rococó i amb la pintura veneciana. Predomina el color sobre la forma, amb una paleta molt clara i lluminosa en el cartons per tapissos, que es carrega de tonalitats càlides als quadres patriòtics i a molts retrats i s’enfosqueix progressivament al final de la seva vida fins a culminar en les anomenades Pintures negres, en què els que predomina és l’absència de color, el negre.
Una evolució semblant es pot observar en la tècnica d’aplicació de la pasta pictòrica: Goya passa del traç continu, de la línia definida, cap a una tècnica molt més ràpida, de pinzellades soltes i textura molt gruixuda. Ja no es tracta d’imitar la realitat, sinó d’expressar-la amb taques de color. És el principi que aplicaran més tard els impressionistes, dels qual Goya es pot considerar precursor.
Quant a la concepció del quadre, Goya evoluciona des d’una temàtica i un tractament més o menys convencionals ( temes costumistes, retrats, pintura d’encàrrec) a una concepció expressionista en què el sentiment domina sobre l’obra i deforma la realitat . L’artista no es limita a copiar o idealitzar la realitat sinó que ens vol transmetre la seva visió dels món mitjançant una composició deformada i uns colors que tenen una finalitat expressiva. És el món interior de l’artista el que veiem a través de les seves imatges.
Com a gravador, Goya és un artista formidable. La tècnica utilitzada és l’aiguafort sobre planxa de coure. Als seus gravats ens transmet una visió crítica de la realitat que l’envolta, amb una ironia sovint despietada.
Evolució artística
· Primera etapa ( fins a 1792 )
És la fase de formació i d’introducció a la cort. Les primeres obres són diversos encàrrecs de temàtica religiosa per a la decoració d’algunes cúpules del Pilar de Zaragoza i de la cartoixa de l’Aula Dei. Treballa com a pintor de formació neoclàssica, però amb una tendència per la pinzellada solta i amb escàs interès per la línia. Cas especial és el Crist crucificat fet per obtenir l’ingrés a l’Acadèmia, en el qual l’artista va utilitzar l’estil neoclàssic.
Els més interessant d’aquesta primera etapa són els 63 cartons per tapissos (1775-91), de tema costumista en general. Goya hi reflecteix l’ambient de l‘alta societat madrilenya i de l’entorn del rei, la moda de l’època és el majismo , la imitació dels vestits i dels costums populars per part de l’aristocràcia . Els cartons ens donen una visió optimista de la vida, relacionada amb el gust del rococó. Destaquen El para – sol , La gallina cega, La sèrie de les quatre estacions, El paleta ferit... Les figures s’agrupen en triangles regulars, quadrats , rectangles, rombes i piràmides.
Per a la catedral de València va pintar Sant Francesc de Borja assistint uns moribunds on apareixen éssers fantàstics que es mostren per primera vegada en la seva obra. Aquesta obra també avançarà el tema de la bogeria.
Relacionat amb els cartons per tapissos hi ha el quadre de La pradera de San Isidro , en què aconsegueix un equilibri excepcional en la composició entre la multitud festiva i el paisatge urbà que apunta a la llunyania.
Entre els retrats realitzats en aquest període destaca la Família dels ducs d’Osuna, amb colors verds i vaporosos.
· Segona etapa ( 1793 – 1808 )
Com a pintor de cambra, Goya desenvolupa una intensa tasca de retratista de la família real i d’altres personatges de la Cort. Destaca La família de Carles IV que ha estat retratada amb un realisme impecable.
D’aquesta època són també les Majas, la nua i la vestida. La nua té una pinzellada ben acabada, mentre que la vestida utilitza la tècnica impressionista de grans pinzellades.
Als frescos de San Antonio de la Florida treballa amb gran llibertat la temàtica religiosa. Altera els termes tradicionals en representar a la cúpula la vida terrenal i no el món celestial, Sant Antoni apareix envoltat d’una multitud de gent amb rostres esbossats; es crea una atmosfera inquietant.
Realitza aquests anys la primera sèrie de gravats, els Capritxos . Utilitza la tècnica de l’aiguafort . Als temes s’hi veu la influència ideològica de la il·lustració : l’educació dels nens, els vicis de la societat i el món de la fantasia ( somnis, bruixes...) són tractats per Goya amb un afilat sentit crític ( El sueño de la razón produce monstruos ). Cada gravat admet diverses interpretacions.
· Tercera etapa ( 1808 – 1819 )
La Guerra del francès marcà profundament Goya. En les pintures que pintà en aquest període predomina el factor humà, la reacció dels homes davant la por i la tragèdia, l’esvalot i els aldarulls. És la resposta dels sentiments. Observa el fets i en moltes ocasions actua com a reporter gràfic.
Tracta el conflicte armat des d’una perspectiva inèdita; amb Goya el protagonista és la massa popular, el que provoca la guerra no té res de superior sinó al contrari, degrada l’home, convertit en un ésser cruel. La guerra només genera desolació, mort, tortura, fam i insolidaritat .
Durant la guerra realitzà els dibuixos preparatoris dels gravats dels “ Desastres de la guerra”, amb visions d’una crueltat impressionant. Un cop acabada pinta el dos llenços de tema bèl·lic. La carrega dels mamelucs i Els afusellaments de la Moncloa. El tractament del tema és completament innovador: no es representa la noblesa defensant la nació, sinó la lluita popular i la irracionalitat de la guerra. Aquests quadres són l’antítesi dels models iconogràfics de la pintura “ de batalles” de la França napoleònica.
La càrrega dels mamelucs representa l’enfrontament entre el poble de Madrid i l’exèrcit francès el 2 de maig de 1808. El tema és la resistència popular davant la invasió. Els afusellaments de la Moncloa és un quadre cabdal de la pintura moderna, l’empremta d’aquesta obra es pot veure en Manet, Picasso i d’altres artistes.
També es relaciona amb el tema bèl·lic la seva obra El colós, al·legoria de la guerra que s’avança a les visions espectrals de les pintures negres, on predominen les tonalitats fosques.
Durant el període de la restauració absolutista ( 1814 -1820 ) realitzà diverses obres religioses amb un tractament intimista i predomini dels negres, blancs i grisos (La darrera comunió de Sant Josept de Calassanç). També en aquesta època (1816) publica la sèrie de gravats de La tauromàquia.
Quarta etapa ( 1820 1828 )
Goya passa aquests anys per una situació difícil. El seu passat liberal i l’amistat amb els afrancesats el fan un individu sospitós. Malalt, vell, perseguit, passa els darrers anys en una modesta casa de la riba del Manzanares ( l’anomenada “Quinta del sordo”), on pinta per a si mateix les parets de dues habitacions. Les pintures negres composen un conjunt iconogràficamen disbaratat executat amb una gran llibertat tècnica a base de negres, blancs i terra. Els temes són propis d’un malson, Goya no va deixar cap escrit que ajudi a interpretar-los. La clau de la seva interpretació la podem trobar en Saturn devorant els seus fills; Saturn representa alhora el temps (Cronos) i la guerra, dues realitats que tot ho devoren i ho destrueixen. Les 14 pintures es distribueixen en dos pisos, a la planta baixa hi ha la zona infernal i el primer pis seria la zona terrestre; en el conjunt manca un tercer pis, el cel, que per a Goya no existia . Es pot relacionar amb les pintures negres la darrera sèrie de gravats, els Disbarats, de cronologia imprecisa i significació misteriosa. Són l’obra d’un vell malalt que nodreix la imaginació amb una visió molt crítica de tot allò que l’envolta . Amb els Disbarats i Les Pintures Negres s’endinsa en el món irracional dels somnis; el món sembla governat per la bogeria. La manera de pintar ens fa veure la seva agitació interior : les pinzellades són llargues i semblen distribuïdes amb ràbia, la pasta pictòrica – gruixuda, els colors foscos amb predomini del negre.
La seva darrera època transcorre a Bordeus, a partir de 1824, on va retratar la gent i la vida sòrdida i miserable del seu entorn. Aquests quadres estan pintats amb una pinzellada ampla i lliure, solta i esbossada, ràpida i concisa, de clar matís contemporani. La lletera de Bordeus és una obra que anuncia l’impressionisme.
ActivitatsCerca informació sobre la retratística de Goya i en especial sobre el tractament que fa de la monarquia borbònica. ¿Què en pensava de tot plegat Eugeni d’Ors?
Descriu el procediment tècnic dels cartrons en relació amb la confecció dels tapissos.
Page updated
Google Sites
Report abuse