Urinario - Marcel Duchamp

como dice su subtítulo, "contada desde dentro". Su autor, el pintor Raoul Hausmann, inventor del fotomontaje, fue uno de los principales agitadores del Club Dada de Berlín.

PLAÇA MAJOR

Cafarnaüm

'Woman I ' WILLEM DE KOONING, 1950-52, oli sobre llenç, oleo sobre lienzo, 192.7- 147.3 cm. - Nova York, Museum of Modern Art (MOMA) (www.moma.org) © Willem de Kooning

Segona fascinació: el quadre Home assegut, que De Kooning va pintar el 1939. Extraordi­nària sensació de soledat i de serenitat. L’home és un animal social, però sol. L’estat natural de l'home és la soledat. I aquesta realitat, quan és reconeguda i acceptada, no genera cap con­flicte, sinó la pau, l'equilibri. L’home sol està en harmonia amb ell mateix i amb el món. Relaxat i reflexiu, seu com un rei en el seu tron. Acotació a aquest quadre: les solucions formals que pre­senta l'Home assegut de De Kooning demos­tren que el retorn a la figura que tants pintors catalans van assajar als anys 80 per tal d'oferir una nova perspectiva de la modernitat, parteix clarament dels plantejaments estilístics que ja formulaven artistes com De Kooning cinquanta anys abans. I no ho dic amb intenció de molestar ningú.

El disgust: cap als anys 70 - la mena de coses que direm solien passar cap als anys 70- De Kooning

va fer uns dibuixos al carbó a ulls clucs o mirant la televisió, segons ell «per superar l'excessiu control conscient de l'obra». Això és de boig. És una de les beneiteries característi­ques d'un segle en què se n'han fet moltes per no respectar el sentit comú. Si aquestes criaturades les hagués fet De Kooning als anys 30, quan Breton al·lucinava i a més dictava què calia i què era bo, haurien tingut una justificació en la joventut i en la moda. Als anys 70, per desba­llestada que fos l'època, De Kooning ja era a frec de la vellesa. Respectem la psicoanàlisi però no cal perdre de vista el senderi. Us imagi­neu la riallada de Tiziano davant les explicacions de De Kooning i davant els quatre gargots pro­ducte d'un mètode tan cretí? El vell mestre ve­necià potser hauria comentat, amb més in­dulgència que irritació: «Que us penseu que sou Déu, mestre, per pintar a ulls clucs?»

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. Pàgs. 149-151.

EGON SCHIELE, LA MENT, L'ULL, LA MÀ. - La tradició clàssica va consagrar la línia corba a l'hora de retratar, amb voluntat de repro­duir-lo, el cos humà. Són les meravelloses cor­bes, harmòniques i llargues, d'una elegància absoluta, de les escultures gregues. Molts segles després, colgades sota terra aquelles escultures, d'on les rescatem amb veneració quan es produeix l'atzar de la troballa, els artistes varen demostrar que el cos humà també pot ser repre­sentat mitjançant la línia recta, la qual dóna una expressivitat nua, rigorosa, ascètica. Entremig de la sensual línia corba dels clàssics i de l' es­quemàtica línia recta dels cubistes hi ha la línia sinuosa que va practicar, amb prou insistència i encert, el vienès Egon Schiele.

Egon Schiele, Autorretrat, 1912

Pocs artistes hi ha a la història de l'art que ha­gin aconseguit amb mitjans tan humils com el llapis carbó i, eventualment, l' aquarel·la una re­presentació del cos humà tan precisa, intensa i profunda com Egon Schiele. Potser Miquel Àn­gel i ben pocs més. Amb un llapis a les mans, Schiele feia literalment el que volia i va dibuixar el cos humà en unes postures insòlites, a les quals ningú més no s 'havia atrevit.

En l'art de Schiele, la mà té tanta importància com l'ull i la ment. Per raó de diversos factors familiars i biogràfics, Schiele va viure obsedit per la sexualitat, és a dir, pel cos. A més era un home amb una psicologia complexa i angoixa­da, enderiat a analitzar-se a ell mateix per saber qui era, què constituïa la seva personalitat o, dit sota la invocació de Pessoa, quines personalitats conformaven la seva individualitat. Per això va autoretratar-se amb tanta insistència i per això tenia a casa seva un gran mirall davant del qual passava llargues estones observant-se. La ment, doncs, ordenava l'ull i li induïa la mirada i l'ull dirigia aquesta mà meravellosa, màgica de Schiele.

El circuit tancat que formaven l'obsessió pels cossos de les dones i pel propi cos, escrutats amb la dèria i l'excitació del voyeur, pintats de manera compulsiva, és el que du Schiele a adonar-se que la línia sinuosa és la més adequada per expressar allò que ell veu en el cos humà. En el cos de les dones, Schiele hi troba una carnali­tat vulgar, cap excelsitud. No és la forma àtica i suau del múscul el que estableix el perfil d'aquestes dones sinó l'os i el nervi que hi ha sota un múscul desnerit o deforme i que dicten el volum i la línia i els tomen irregulars, inharmò­nics. Schiele no és un poeta de la lletjor sinó de la vulgaritat més comuna i seriada, del desordre, que per a ell és la norma del cos humà. Els seus dibuixos de dones són eròtics, però tot el contra­ri de l'erotisme de la bellesa refinada, que és el més habitual i freqüent en la història de la pintu­ra. Són d'un erotisme d'olors àcides i suors, es­tacat als cossos vulgars, a la imperfecció que és el cànon ordinari de l'anatomia humana. Aques­tes cuixes que fan aigües, les anques esponjoses, els genolls estrafets per la protuberància òssia, els llavis vaginals com una forma zoològica, les cames guerxes, els pits com butxacons és el que pinta Schiele, amb aquella línia sinuosa i amb una lucidesa desolada similar a la de Kafka: la ment, l'ull, la mà.

En els autoretrats predomina, com és lògic, un altre traç, més violent, com correspon a la neurosi que el dominava, més inclinat a la línia recta, agressiva com un retret. De vegades es­capça mans i peus; d'altres els pinta de dimen­sions exagerades, amb colors que en recalquin les formes, els contrastos, amb unes extremitats allargassades, com El Greco. Aquestes obres constitueixen una autoinspecció malaltissa, a es­tones desesperada, d'altres més serena.

L’art de Schiele, tant els dibuixos de dones com els autoretrats - que entre uns i altres for­men gran part de la seva creació -, suposa una de les incissions més precises i profundes sobre la naturalesa humana en el sentit més estricte, és a dir, en el cos mateix, que s 'han dut a terme mit­jançant la pintura. Schiele partia d'unes condi­cions prèvies immillorables per aprofundir en aquesta indagació - 1'home i l' època- i dispo­sava d'un instrument artístic com pocs n'hi ha hagut per assolir-la. I va aprofitar a fons el temps escàs que li fou donat, la seva curta vida, arrabassada per la grip de 1918.

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. Pàgs. 183-186.

EL PINTOR DEL CAPVESPRE. - Modest Urgell va explicar en diversos textos de caire au­tobiogràfic una anècdota que li havia passat a la infantesa. Personatge pintoresc com fou, Urgell deia que una gitana li havia llegit la ventura i li havia pronosticat el següent: «Tu subiras y tu llegaras. Tu viviras de una hora, resa la o, y esa hora sera el atardecer.» La predicció semblava misteriosa i incomprensible, però, a la llarga, la gitana va encertar de ple perquè, molts anys després, Modest Urgell va trobar un filó artístic i econòmic en la pintura de capvespres. En va fer desenes i desenes, de rogencs, de grisos i de bla­vosos, sobre un paisatge marítim solitari i de­vastat, com a l'endemà d'un temporal, o sobre unes perspectives rurals vulgars i pobres, sem­pre d'una tristesa que encongeix el cor. Urgell va insistir moltíssim en aquesta temàtica, més que Monet en els nenúfars i Rusiñol en els jardins, fins al punt de titular els quadres ell mateix, irònicament, amb expressions com «Siempre lo mismo» o «Lo de siempre».

La burgesia barcelonina de la Restauració va trobar de bon to penjar als seus salons aquests quadres despullats i anguniosos, d'una belle­sa cartoixana, amarats de malenconia. Urgell li va complir el gust i en va pintar tants com li'n de­manaven. Així va poder viure bé, lluny de la po­bresa i de la bohèmia. Aquella reiteració i aquest benestar, però, li van malmenar el prestigi i per bé que artistes de la notorietat de Picasso, Miró i Dalí sempre van apreciar la pintura d'Urgell - ha­via estat professor dels dos primers -, la seva obra no ha estat estimada per la crítica fins fa poc.

Ara, quan ja ha passat més d'un segle de la seva època d'èxit i després d'una llarga penitèn­cia, retrobem en Urgell un pintor d'un interès particular. El mèrit d'Urgell és, sobretot, la crea­ció d'una atmosfera. El pintor, que era un gran afeccionat al teatre, que va escriure, estrenar i dirigir diverses obres, admirava Maeterlinck per l'ambient de somni, d'irrealitat que creava l'au­tor flamenc en les seves obres. Aquesta mateixa habilitat a insinuar una atmosfera, a suggerir-la, en aquest cas amb mitjans pictòrics, és la clau de l'obra d'Urgell. Opinava l'artista que el més bell ideal es pot reduir a una sensació i a això va dedicar-se. .

Modest Urgell va pintar la tristesa íntima dels capvespres de tardor, la humilitat solItan~ i silenciosa dels cementiris rurals, amb els nínxols tapiats i algunes làpides escampades, en un pai­satge exhaust, sota un cel pesant, amb camps erms abandonats i amb alguns arbres obscurs vinclats per un vent que glaça l'ànima. Hi ha una figura fosca, redossada en una paret, amb un fa­nal a la mà, que observa com crema una pua de llibres, en el quadre Acte de fe. Potser com en el pati d'un convent i per sobre del mur s alça la lluna vella. En un altre quadre hi ha dos pastors, un nen i una nena, que contemplen el sol ponent com subjugats per un misteri. Hi ha un carrer de poble pobre, adormit i terrós en el quadre titulat El pedregal. Les cases són del mateix color ocre esvaït que la terra. Crema un fanal i s’albiren unes petites figures humanes, negres. El cel és moradenc, entelat per la boira que difumina el cercle solar.

No hi ha cels blaus, lluminosos, mediterranis en l'obra d'Urgell, ni tan solament en aquelles marines que va pintar sobretot de jove i en què veiem un cel ennuvolat i una sorra bruta sobre la qual hi ha embarrancada una barca vella. Tam­poc no hi ha verds frondosos i humits o camps fèrtils. L’obra d'Urgell ens fa avinent que el pai­satge el duem al cor. Ell, Joaquim Mir i els Vay­reda van viure al mateix país, però no ho sembla. O potser no és veritat. Urgell va pintar un somni de fredor, de soledat, d'oblit, un món sempre a punt d'extingir-se sota el vel de la nit o de la mort.

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 229-232.

Capvespre, 1880

BRAQUE: “EL DÍA Y LA NOCHE”

Braque tenía setenta años en 1952, cuando apareció en Gallimard El día y la noche, libro de menos de cien paginas que ahora edita en español la editorial El Acantilado. Lo menos que se puede decir de él es que se trata de un libro precioso, en el sentido literal de la palabra, hecho de anotaciones, pensamien­tos, aforismos que el pintor va desgranando des de 1917 hasta 1952 y que obviamente no constituyen la principal de sus ocu­paciones sino mas bien todo lo contrario, y precisamente es esta lo que las hace tan interesantes, lo que le concede al libro el halo de ocupación secreta, no excluyente pero exigentísima.

Braque, junto con Juan Gris y Picasso, formó la santísima trinidad del cubismo, en donde el rol de Dios padre perteneció íntegramente a Picasso y el rol del hijo, un hijo hasta hoy un tanto incomprendido, al sorprendente Juan Gris, que en otra obra de teatro hubiera podido interpretar sin ningún problema a un cíclope, mientras el destino le reservaba a Braque, el único francés del trío, el papel del Espíritu Santo, que es, como se sabe, el mas difícil de todos y el que menos aplausos arranca al público. El día y la noche así parece atestiguarlo, con apuntes de este calibre: «En arte sólo es valido un argumento, el que no puede explicarse.» «El artista no es un incomprendido, es un desconocido. Se le explota sin saber quién es.» «Nunca hallare­mos reposo: el presente es perpetuo.»

Algunos de sus atisbos, como los de Duchamp o Satie, son infinitamente superiores a los de muchos escritores de su época, incluso a algunos cuya principal ocupación era la de pensar y reflexionar: «Cada época limita sus propias aspiraciones. De .ahí surge, no sin complicidad, la ilusión por el progreso.» «Pensándolo bien, prefiero quienes me explotan a quienes me imitan. Los primeros tienen algo que enseñarme.» «La acción es una cadena de actos desesperados que permite mantener la es­peranza.» «Es un error encerrar el inconsciente en un cerco y si­tuarlo en los confines de la razón.» «Hay que escoger: una cosa no puede ser verdadera y verosímil a un mismo tiempo.»

Humorista y desesperanzado al mismo tiempo (de la mis­ma manera en que es religioso y materialista, o de la manera en que parece moverse demasiado aprisa cuando en realidad permanece inmóvil como una montaña o una tortuga), Braque nos ofrece estas joyas: «Recuerdo de 1914: a Joffre sólo le preocupaba reconstruir los cuadros de batallas pintados por Vernet.» «Lo único que nos queda es eso que no nos quitan, y es lo me­jor que poseemos.» «Con la edad, el arte y la vida se funden en una sola cosa.» «Tan sólo quien sabe lo que quiere se equivoca.»

El libro se cierra con un apéndice de no poco interés, el casi-manifiesto «Pensamientos y reflexiones sobre la pintura», publicado en el número 10 de Nord-Sud, en 1917. Pero yo pre­fiero despedirme de este libro magnífico con uno de sus muchos hallazgos: «Desconfiemos: el talento es prestigioso.»

Roberto Bolaño. Entre paréntesis. Ed. Anagrama, 4ª ed. 2009, 372 pgs. ISBN: 978-84-339-6794-7. Pgs. 178-179.