4.3 La línia

És més intel·ligible que sensible, respon a l’ordenament intel·lectual i és el resultat del poder d’organització de la ment. La veritable naturalesa de la línia és la seva qualitat gràfica; és a dir, el dibuix.

D’antuvi en pintura ha esta vigent la dialèctica entre el predomini de la línia o del color (com per exemple, entre l’escola florentina i la veneciana respectivament).

Formalment, la línia defineix i afiança l’aparença de les coses, delimita els contorns de les figures. A pesar que la línia per si mateixa és de caràcter limitatiu, el recurs del traç lineal pot adoptar diferents comportaments. Realitzat de manera contínua i tancada dóna com a resultat una imatge finita i limitada. El traç ininterromput, en canvi, es presenta suggeridor i al·lusiu.

Les línies poden ser formalment:

a) decoratives, de caràcter més ornamental;

b) dinàmiques i convulses –diagonals, espirals- representant el moviment; i

c) estàtiques i equilibrades -verticals, horitzontals- que remarquen un caràcter temàtic més reposat.

És doncs, a partir d’aquesta anàlisi que cal observar l’organització de la realitat representada a partir de la conformació de figures geomètriques com a base de l’esquema formal. És així com les composicions s’ordenen a partir de la combinació de triangles, cercles, rectangles, etc.

El resultat d’aquest joc de línies i formes comportarà la part de la càrrega simbòlica de l’obra pictòrica en el seu conjunt. Hom por establir un seguit de formes com ara les següents:

a) formes obertes i línies verticals: elevació mística;

b) formes tancades triangulars i línies centrípetes: equilibri; i

c) formes tancades circulars i línies centrípetes: perfecció.