3. L'actualitat

En el s. XX la música té un caràcter marcadament experimental. Del dodecafonisme en va derivar una escola serialista que tenia per model Weberm i després aquesta tendència va ser substituïda per un ventall de corrents que es defineixen en funció de la tècnica que els és pròpia.

L’actualitat és força contradictòria: es troba un període d’una gran productivitat musical, però aquesta es desenvolupa d’una forma minoritària, al marge del públic. Els avenços tècnics que haurien de fer possible la difusió de la música d’ara, en realitat ajuden gairebé exclusivament a conèixer la música del passat, amb la qual reforcen un gust musical refractari a les novetats i uns criteris que no serveixen per escoltar les obres actuals. S’ha de tenir en compte, tanmateix, que la música d’avantguarda és difícil d’entendre, ja que no té com a finalitat principal el plaer de l’oient. Les obres actuals es justifiquen per un seguit de consideracions teòriques que cal conèixer i tenir presents en el moment d’escoltar-les.

L’estudi de la música contemporània no pot ser exhaustiu ni sistemàtic perquè no hi ha la distància suficient per analitzar els fets amb objectivitat. Per això només es pot enumerar un seguit de tendències i esmentar els autors més significatius.

L’absència de normes estètiques comunes i de formes musicals definides fa impossible qualsevol altre mètode.

Arthur Honneger (1892-1955) es caracteritza pel seu llenguatge directe, no exempt de dissonàncies, i per la importància que dóna a la declamació de les seves obres. Compongué cinc simfonies, música per al cinema i obres escèniques, entre les quals Joana d’Arc a la foguera.

Darius Milhaud (1892-1974) fou el més prolífic del grup. Molt sensible a la literatura de l’època, al jazz i a la música sudamericana, és també un exponent remarcable de la politonalitat i empra sovint recursos molt originals: el seus quartets de corda nº 14 i 15 es poden tocar tant junts com per separat. La seva producció comprèn 18 simfonies, diversos concerts i música litúrgica jueva.

Francis Poulenc (1899-1963) és probablement el més conegut del grup avui dia. El seu estil és delicat, transparent, enginyós. Compongué molt i en gèneres molt diversos: concerts, òperes, ballets i música religiosa, d’entre la que excel·leix el seu Stabat Mater.

El serialisme

És la tendència que consisteixen emprar una sèrie o successió de notes no com un tema recognoscible, sinó com un material a partir del qual es fa la composició. Derivada directament de les aportacions de l’Escola de Viena, la renovació serial dels anys 40 era intolerant i acadèmica. Messiaen i Boulez la reconduïren , convertint-la en un corrent d’exploracions rítmiques i instrumentals. Després, el serialisme fou quasi abandonat, però ja havia estat el detonant de la revolució musical del s. XX.

René Leibowitz (1913-1972) fou deixeble de Ravel, Schönberg i Webern. Per a ell el serialisme és conseqüència de l’evolució del sistema tonal, igual que aquest era resultat de la maduresa de la tonalitat. A més de ser un excel·lent teòric. Compongué força, especialment obres corals i per a piano.

Pierre Boulez (1925) transforma radicalment l’harmonia i la melodia, mentre que el ritme i les formes segueixen lligats als hàbits de la música tradicional. Bon director d’orquestra, deixà aquesta activitat per dedicar-se a la investigació. Ha compost moltes peces per a piano, per a instruments i per a instruments i veu, com Le marteau sans maître i Pli selon pli.La seva tercera sonata inaugura les anomenades formes obertes.

Una forma oberta esta constituïda d’un cert nombre d’elements cada un dels quals admet variants que l’intèrpret ha d’escollir. De vegades, s’ha de fer un fragment lliure. Aquest sistema elimina el mite de l’objecte d’art acabat: l’obra està en perpètua transformació, cada interpretació és irrepetible.

Etapa postserial

Aquesta etapa és particularment difícil d’analitzar, donada la gran diversitat de tendències. A més, els autors canvien sovint de tècnica, o bé en cultiven més d’una al mateix temps. En aquest cas, s’han afilerat en aquell grup del qual són més representatius o en el qual han produït les obres més interessants.

Música concreta

S’anomena música concreta la que empra sorolls i sons produïts per la vibració de cossos sonors familiars, no només instruments de música. El compositor no produeix els sons, sinó que els transforma i els reuneix. Primer s’enregistren i s’aïllen, després són sotmesos a manipulacions: se’n modifica la velocitat, es filtren certs components, es passen en sentit retrògrad, es barregen, s’hi afegeixen efectes de ressonància...

El primer concert de música concreta es va donar a París el 1950, i s’interpreta la Simphonie pour un homme seul, de Schaeffer i P. Henry. Després es forma un grup d’experimentadors del qual han format part alguns dels més importants músics contemporanis: Messiaen, Varése, Stockhausen, Xenakis...

Música electrònica

El material bàsic d’aquesta música són sons artificials produïts electrònicament i manipulats amb els mateixos procediments que s’apliquen a la música concreta. Aquesta mena de música es basa en sons diferents dels que conformen l’entorn acústic natural, i el sintetitzador, inventat el 1935, és l’aparell que es fa servir normalment per produir-los.

La característica més important d’aquesta tècnica és que unifica la composició i la interpretació, que es programen juntes en una cinta magnètica.

Aquesta ha estat la primera música permanent de la història, en la que el compositor treballa un material sonor immutable, que no depèn dels intèrprets, dels instruments... En aquest sentit, la música es fa semblant a altres arts, com la pintura i l’escultura, en què els artistes deixen l’obra perfectament acabada.

György Ligeti (1923) sol emprar uns ritmes molt complicats que és impossible de percebre individualment, i de vegades recorre a una regularitat extremada que produeix una sensació mecànica, com en el Continuum per a clavecí.´

La major part de compositors contemporanis practiquen o han practicat la música electrònica. A París des del 1968 n’hi ha càtedra al Conservatori.

ACTIVITATS

1. En quin compositor s’inspiren els membres del Grup dels Sis? Aquest grup, té una estètica determinada?

2. Què és una sèrie de sons? En què consisteix el serialisme integral de Boulez?

3. Què és una forma oberta?

4. Què és la música concreta? I l’electrònica? Quina diferència hi ha entre l’una i l’altra?