La història i el cinema: Antiguitat

FARAÓ (PHARAO). Dir. Jerzy Kawalerowicz (174 m. color). Interpr. George Zelnik, Brbr Bryl, Krisztina Mikolajewska, Piotr Pawloswki, J. Kawalerowicz. Fotografia: Jerzy Wojcik. Música: Adam Walacinski. Una producció polonesa dels Estudis de Lodz.

No apte per impacients i amants de l’acció trepidant. Una pel·lícula intel·ligent per a un espectador no un consumidor.

“Sinopsi:

A 1′antic Egipte, l’hereu del faraó s’enamora d’una jove jueva però és seduït per una sacerdotessa que l’incita a lluitar contra els assiris.

La imatge històrica del veritable Egipte ha estat sovint substituïda per 1′imaginari creat des de Hollywood. Sinuhé el egipcio, Tierra de faraones i, especialment, Cleopatra mostren un imperi de cartró pedra que el cinema nord-americà va bastir d’acord amb uns referents identificables pels espectadors del segle XX però probablement molt llunyans de la realitat. Faraó, en canvi, s’apropa a la història i els personatges immediatament posteriors a la vintena dinastia per oferir-ne un retrat que conjuga l’espectacle amb la reflexió política, la tensió dramàtica amb la versemblança històrica.

Sorprèn, d’entrada, que una cinematografia com la polonesa, en plena època socialista, apostés per una superproducció d’aquestes característiques. Rodat als escenaris naturals de Karnak, Luxor o la vall dels Reis, va mobilitzar la construcció de gegantescos decorats, l’aparició de quatre mil extres o un pressupost gairebé deu cops més elevat que la producció més cara rodada al seu país fins aquell moment. Es va presentar a1 Festival de Cannes del 1966 i va arribar als circuits d’art i assaig del nostre país en una còpia àmpliament mutilada pels censors.

Dos dels elements que caracteritzen Faraó - les relacions de poder i la importància decisiva que el sexe hi juga afectaven directament els principis controlats pel franquisme però resulten fonamentals dins dels plantejaments del film. Inspirat en la figura de Ramsès XIII, que va ser assassinat sense haver pogut ser coronat faraó després de la mort del seu pare, el realitzador Jerzy Kawalerowicz desenvolupa un curs d’estratègia política basat en el joc d’aliances, les fidelitats patriòtiques, el poder de les forces mercenàries, els canvis de rumb provocats per intrigants figures femenines o la decisiva influència dels estaments religiosos.

El resultat és un film èpic que no estalvia recursos ni espectacularitat, però que al mateix temps sap canviar de registre a l’hora de passar a les escenes més intimistes. Rodat amb una acurada planificació basada en les composicions que permet el format scope -un dels pitjors enemics de 1′exhibició cinematogràfica a través del televisor-i interpretat per actors desconeguts pel públic occidental, el film va ser objecte d’una reposició en versió íntegra que va arribar a les pantalles del nostre país, subtitulada en català, el desembre del 1981.”

(“Egipte” Esteve Riambau, diari Avui, 6 de setembre de 1997)

(“Egipte” Esteve Riambau, diari Avui, 6 de setembre de 1997)

SINUHÉ, L’EGIPCI (THE EGYI’TIAN) (1954). DIRECTOR: Michael Curtiz. (134 MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL català. Intèrprets: Edmund Purdonl, Victor Mature, Jean Simmons, Peter Ustinov. Guió: Philip Dunne i Casey Robinson, Segons-la novel-la de Mika Waltari. FOTOGRAFIA: Leon Shamroy. MÚSICA: Bernard Hermann i Alfred Newinan. Una Producció Nord-Americana de Darryi, F. Zanuck per a la 20th Century Fox.

Útil per entendre el monoteisme, un atac d’epilèpsia, l’alcoholisme, l’esclavatge, el mode de producció asiàtic amb les castes, l’estament militar. Es justifica la guerra, apareix el profanador de tombes, l’immigració amb els hitites, el cerimonial de la momificació, la lepra, la cangrena, el magnicidi, la introducció del ferro…

“Hi ha pel·lícules de metges i pel·lícules sobre Egipte. L’egipci és un film sobre un home que acaba per esdevenir el metge del faraó. L’acció està situada històricament durant el regnat d’Akhnaton, vers el 1330 abans de Crist, però tant li fa. Fa tota la impressió que tant Mika Waltari, l’autor de la novel·la original, com Philip Dunne i Casey Robinson, els guionistes que la Fox va contractar per escriure la seva adaptació a la pantalla, van llençar els manuals d’història a les escombraries quan encara no havien passat de la introducció.

L’egipci respon, en canvi, a 1′estètica dels pèplums que Hollywood va potenciar quan el Sistema d’Estudis va començar a trontollar per culpa, entre d’altres motius, de la competència televisiva. Per fer honor als circumdants Ben-Hur o Ceopatra, la història de Sinuhé no dura menys de dures hores i quart. És a dir, el temps necessari per mostrar la cistella del nen abandonat a les aigües del Nil per no ser menys que Moisès, l’atzar que li permet salvar la vida del faraó en el curs d’una cacera de lleons i, finalment, la seva vida en una cort del faraó més plena d’embolics, problemes i enveges que la de la sarsuela del mateix títol. En aquest cas, 1′amor que el protagonista sent per una cortesana babilònica 1′obliga a abdicar de bona part dels seus privilegis, exiliar-se entre els hitites i tornar a Egipte per ser testimoni de més desgràcies que les provocades per les plagues.

Amb 1′excepció de la versemblança històrica i del sentit de les proporcions, no es pot dir que L’egipci no tingui tot allò que se li pot demanar a una superproducció de Hollywood. Fins i tot, humor; i, si és involuntari, tant és, resulta igualment eficient. D’espectacle tampoc no en falta i el planter d’actors cobreix les quotes de 1’star system.”

(“Metge del faraó” Esteve Riambau, diari Avui, 22 d’agost de 1998)

SPARTACUS (1960). DIRECTOR: Stanley Kubrick (196 MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL CASTELLÀ. INTÈRPRETS: Kirk Douglas, Jean Simmons, Laurence Olivier, Charles Laughton, Tony Curtis. Guió: Dalton Trumbo. FOTOGRAFIA: Russell Metty. Música: Alex North. UNA PRODUCCIÓ NORD-AMERICANA D’EDWARD LEWIS PER A BYRNA PRODUCTIONS.

No és el millor Kubrick però un hom es pot acostar a la figura de l’esclau que no té més ambició que la del rebel: invertir l’ordre social, no fer-lo més just.

“Després dels seus quatre primers llargmetratges -Fear and desire, El beso del asesino, Atracament perfecte i Senderos de gloria-, el realitzador nord-americà Stanley Kubrick havia demostrat les seves grans possibilitats expressives a través del cinema però era un perfecte desconegut per al gran públic. Per aquest motiu, quan Kirk Douglas -que ja havia protagonitzat Senderos de gloria- li va demanar que substituís Anthony Mann com a director d’Espartaco, una su perproducció protagonitzada per grans monstres de la pantalla, Kubrick no s’ho va pen sar dues vegades.

El guió procedia de la no vel·la homònima de Howard Fast - un ex-militant comunista- i l’havia escrit Dalton Trumbo, una prestigiosa víctima de la Caça de Bruixes que havia seguit treballant amb diversos pseudònims. En conseqüència, la trajectòria d’aquest esclau que es rebel·la contra Roma i acaba convertint-se en una apologètica llegenda en favor de la llibertat, estava plena de referències ideològiques i d’un to polític veritablement insòlit en un Hollywood que tot just començava a sortir de la Guerra Freda.

Això no obstant, quan Kubrick es va fer càrrec del projecte, en la seva segona setmana de rodatge, va tractar d’imposar la seva òptica decididament individualista no sols davant la concepció que Trumbo tenia del personatge sinó també de la gegantesca maquinària industrial necessària per moure un producte d’aquestes característiques. El resultat final, evidentment, es ressent d’aquesta tensió interna amb un clar desequilibri entre les escenes més espectaculars i aquelles de caràcter més intimista.

Paradoxalment, en les primeres -com la gran batalla final entre els esclaus i les legions romanes- Kubrick es mostra excessivament fred i distant. En canvi, quan es mou en ambients tancats -com les primeres seqüències a 1′escola de gladiadors sap treure tot el partit dramàtic de la situació”.

(“Esclaus” Esteve Riambau, diari Avui, abril de 1996)

“En el año 73 a.C. un grupo de 78 esclavos escaparon de la escuela de gladiadores de Léntulo Baciato en Capua y, bajo el mando de un tracio llamado Espartaco, lograron levantar en armas a un ejército de 70.000 hombres, que mantuvo en jaque durante dos años a las legiones romanas, hasta que fueron vencidos por Craso y Popeyo. Howard Fast escribió una novela sobre tales techos, que Dalton Trumbo -rescatado de las listas negras por Kirk Douglas, productor del filme a través de su empresa Bryna- convirtió en un sólido guión que resalta la rebeldía desesperada de aquellos hombres, su organización, sus ansias de libertad y su postrer sacrificio.

En un principio la dirección del filme estuvo encomendada a Anthony Mann, pero este sucumbió a la semana de rodaje a las presiones de producción y Douglas entregó la batuta a Kubrick, que acababa de rodar con él “Senderos de gloria” y que también había sido despedido por Marlon Brando de “El rostro impenetrable”. Kubrick casi reniega del filme, porque declara que no le gustaba un guión demasiado entregado a la lección moral derivada de una utopía e incidía poco en las contradicciones de unos personajes quizás demasiado lineales.

Con todo, “Espartaco” ha quedado como el único “filme de romanos” de ideología liberal, que toma abierto partido por los rebeldes y presenta al Imperio Romano como un nido de ambiciones sustentadas sobre la injusticia del poder político y económico. Las escenas de la batalla de Silaro son magníficas y están inspiradas en las que Eisenstein rodó para “Alexander Nevsky”. La versión completa que ahora se exhibe incluye la famosa escena de requerimiento homosexual entre Olivier y Curtis, en la que la voz del actor inglés esta doblada por Anthony Hopkins.”

MANUEL QUINTO, art. La Vanguardia, abril 1996.

A la romana

En molts films ambientats a l'an­tiga Roma, el pes d'uns tòpics s'ha imposat a una realitat que va durar i evolucionar al llarg d'onze segles. Fa la impressió, quan veiem segons quins peplums, que la ciutat va ser construïda amb marbre des del seu inici i que soldats i senadors van vestir sempre igual, ja fos en l'època republicana o en la imperial. I, tanmateix, la Roma monu­mental s'edifica després del famós incendi que va patir l'any 64 dC. En aquest i altres paranys va caure un perfeccionista com Stanley Kubrick en rodar Espàrtac (1960) pel·lícula situada en el 71 aC.

En aquest clàssic del cinema hi presenciem inversemblances com l'ús de tambors per part de les legions, el cal­çat esportiu d'alguns integrants de l'exèrcit d'esclaus del protago­nista, l'origen britànic de l'esposa d'Espàrtac (quan els romans no van trepitjar la Gran Bretanya fins al 55 aC), i les expressions judeo­cristianes que empra el mateix personatge (tot i procedir d'un país de religió cèltica. Però si volem una patinada considerable ens hem de fixar en un altre clàssic del gènere, Ben-Hur (1959). La cèlebre escena de la carrera de quadrigues només té un defecte: mai no va existir un circ romà a la ciutat de Jerusalem. Conclusió: errar humanum est.

Errors de pel·lícula. Jordi Mata. Revista Sapiens, núm. 96, oct. 2010, pàg. 18.

En Espartac (1960), ambientada en la Roma preimperial, un polític brama que els enemics tastaran "l'acer romà", quan tal aliatge, en les seves versions més primitives, només era conegut en aquell temps a la Xina i a l'Índia.

Errors de pel·lícula. Paraules mal dites. Jordi Mata. Revista Sapiens, núm. 99, gen. 2011, pàg. 18. ISSN: 1695-2014.