2.4 Els moviments de postguerra

Amb el final de la guerra s’obre una nova i definitiva etapa que arriba fins ara. El neorealisme italià constitueix el primer gran capítol del cinema de postguerra.

Un moviment típicament postbèl·lic i que assumeix la commoció moral que la guerra i les seves conseqüències produeixen, és l’anomenada generació perduda (R. Rossen, E. Kazan, J. Huston, F. Zinnemann). Temes com la corrupció, la marginació dels negres, l’antisemitisme,... són tractats per aquests joves directors, que assumeixen un realisme crític que ben aviat va ser denunciat com a subversiu pel Comitè d’Activitats Contràries a Amèrica del Nord promogut per McCarthy. Orson Welles, Charles Chaplin i molts altres van ser obligats a exiliar-se per no caure en la caça de bruixes. L’agreujament de la guerra freda i les crisis de Corea i Berlín van posar di a aquest esplendorós realisme social, i fins i tot l’Escola Documentalista de Nova York va veure clausurades les seves activitats.

L’efebliment d’aquests moviments i la seva evolució posterior, porten al cinema mundial per camins molt variats. Grans produccions d’un valor artístic escàs es basen en la grandiositat dels escenaris i els moviments de masses (El Cid), mentre que d’altres mantenen més valors cinematogràfics (Ben-Hur, Espartac).

Més interès ofereix el vessant que s’ocupa de temes contemporanis com la solitud i la incomunicació. En part enllaça amb el naturalisme francès del període anterior i fins i tot amb el corrent neorealista, però la seva preocupació per l’individu aïllat es basa en una filosofia existencialista. Godard, Truffaut o Resnais a França o B. Wilder als EUA, constitueixen exponents d’aquesta frustració en què viu la societat neocapitalista.