1. Arquitectura del segle XX

El moviment modern precedent del funcionalisme

Quan encara està vigent el moviment modernista, neix una tendència que reacciona contra el decorativisme a favor d’una arquitectura més funcional i despullada.

August Perret (1874-1954) és un dels primers en realitzar una sèrie d’edificis mancats d’ornamentació, com el famós Garatge de la Rue Ponthieu, de 1905, consistent en un edifici de formigó amb una gran façana de vidre, que és a més una de les primeres de la història de l’arquitectura.

Interessant és el que succeeix a Alemanya, país que es converteix a partir de 1900 en l’abanderat de les principals aportacions europees. El 1907 es funda la Deutsche Werkbund, és a dir, "La Unió Alemanya del Treball", amb la intenció de conciliar art i indústria. D’aquesta escola sorgeix Peter Behrens (1868-1940), qui el 1907 és nomenat també dissenyador de l’empresa A.E.G, i a l’any següent construeix la fàbrica central de turbines de Berlín. Les seves formes són rotundes i absolutament modernes per a l’època. Es tracta d’un edifici en consonància amb la seva funció, i són els volums els que aconsegueixen una sensació estètica sense recórrer a adornaments superflus.

L’arquitectura expressionista

Les avantguardes històriques que se succeeixen fins la Primera Guerra Mundial tenen llurs majors exponents en l’art plàstic, però també en altres camps, com l’arquitectònic, sorgeixen propostes arriscades i lligades a aquests moviments. Algunes d’elles constitueixen autèntiques utopies.

L’arquitecte italià Antonio Sant´Elia (1888-1916), influït pel moviment artístic futurista, dissenya hipotètics projectes de ciutats que en gran mesura són una bestreta de la ciutat del futur.

També a Alemanya l’avantguarda expressionista alimenta un nou tipus d’arquitectura, com la que concep Bruno Taut (1880-1938). El 1914 crea el Pavelló de Cristall per a l’Exposició de la Werkbund a Colònia, on l’espai es cobreix amb una gran cúpula de cristall. El vidre constitueix un element quasi obsessiu per als arquitectes lligats a l’expressionisme.

Un dels millors arquitectes, i el més conegut, d’aquesta tendència és Eric Mendelsohn (1887-1953), qui construeix a Potsdam la Torre d’Einstein per al geni de la física; l’edifici posseeix un aspecte orgànic i una plasticitat quasi escultòrica.

"De stijl" i el constructivisme

El moviment cubista, amb punt de partida el 1907, influeix poderosament a Holanda sobre un grup d’artistes que s’aglutinen al voltant la revista De Stijl (L’Estil). Aquesta publicació es converteix, amb Theo van Doesburg (1883-1931) al capdavant, en la principal difusora d’un nou corrent artístic denominat neoplasticisme, que es desenvolupa principalment entre 1917 i 1926. El concepte principal gira al voltant a una tornada a l’abstracció i simplificació formal, a la línia recta, als volums simples i als colors plans.

La relació amb el cubisme és evident, si bé el neoplasticisme refusa el volum. Aquestes idees, dutes a les arts plàstiques, tenen un gran eco en el terreny de l’arquitectura, que adopta les claus del nou llenguatge caracteritzant-se per l’ús de formes geomètriques, pels materials moderns com el formigó o el vidre, i pel rebuig de l’ornamentació. Els projectes més importants els realitzen el ja esmentat Theo van Doesburg, Pieter Oud (1890-1963) i Gerrit Thomas Rietveld (1888-1964), qui realitza la Vil·la Schröder a Utrech el 1924, gran exemple de neoplasticisme arquitectònic; en ella s’adverteix la clara descomposició de l’edifici en volums plans, la asimetria i les parets llises en clar rebuig al decorativisme. Tan sols s’usen colors primaris per ressaltar determinades zones estructurals.

A l’URSS, nombro

La Bauhaus

El racionalisme o funcionalisme, basat en la idea de Sullivan de que "les formes segueixen a la funció", és impulsat per l’Escola de la Bauhaus, gran focus del moviment arquitectònic modern. Walter Gropius (1883-1969) reorganitza el 1919 l’Escola d’Arts i Oficis de Weimar fundada per Van der Velde, li canvia el nom pel de Bauhaus, i es converteix en l’impulsor d’un gran centre d’arquitectura i disseny privat al voltant al qual se concentren les figures més importants de l’avantguarda d’entreguerres.

En ell s’imposa el treball en equip, i l’estudiant, per arribar a ser un gran creador, rep una formació completa en el camp artesanal, artístic i del disseny industrial.

Després d’una primera etapa que va de 1919 a 1924, en el que l’escola continua promovent el treball en comú de tècnics i artistes, la seu es trasllada a Dessau. S’imposa una clara voluntat racionalista, fonamentada en la simplificació formal i en el disseny industrial gràcies a la tecnologia. La idea de l’escola és que art i enginyeria poden unir-se per crear edificis conseqüents amb la seva funció, i tanmateix ser bells sense necessitat d’adornaments superflus.

Gropius projecte la nova seu central el 1925, i en ella reflecteix aquests ideals arquitectònics. Es tracta d’una construcció de planta geomètrica en la que trenca amb la idea de façana única. Està formada per distints paperines de formes cúbiques, destinats cadascun a una funció específica, i que s’enllacen en els pisos alts formant ponts. Les finestres són horitzontals i conformen un mural transparent que dona lleugeresa a l’edifici. Gropius és substituït el 1928 per l’arquitecte Hans Meyer (1889-1954), que dimiteix dos anys després passant la direcció a mans de Mies Van der Rohe (1886-1969), un altre dels grans de l’arquitectura del segle XX; però el 1933, amb l’arribada de Hitler al poder, el centre és clausurat definitivament. Alguns dels seus membres pateixen la persecució nazi i el grup se dispersa. Gropius, a l’igual que altres, marxa a EUA, acceptant el càrrec de director del departament d’arquitectura de la Universitat de Harvard.

Bauhaus

El predomini de la línia recta, la supressió de qualsevol decoració, les àmplies superfícies acristallades que recorren tot el parament, l’estructura de formigó en columnes que marquen la verticalitat del conjunt i que estan interrompudes per plans horitzontals, són algunes de les característiques que defineixen els nous ideals arquitectònics de funcionalisme i racionalitat.

El 1930 és nomenat director de la Bauhaus Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969), nascut a Aachen i fill d´un treballador de la pedra, evolucionarà a partir de 1919 vers una arquitectura plenament contemporània (Pavelló Alemany de l´Exposició Internacional de Barcelona, 1929). Mies reorganitza l´escola amb eficàcia, però per pressions polítiques a de traslladar-la a Berlín, on, finalment, decideix que val més clausurar-la. Després ha d´exiliar-se als EUA, contribuint a conservar el veritable esperit de la Bauhaus i trobant el terreny adobat per fer possible els seus projectes. A Illinois funda l´"Institute of Technology" i construeix la seva seu; i a Chicago aixeca un gratacels.

Malgrat la curta història de la Bauhaus, per ella passen els millors arquitectes i artistes de l’època. Entre aquests últims, destaquen Theo van Doesburg (1883-1931), Lazslo Moholy-Nagy (1895-1946), Lyonel Feininger (1871-1956), Vassily Kandinsky (1866-1944) i Paul Klee (1879-1940).

La Bauhaus passa a la història per determinar una nova forma d’entendre l’arquitectura, tant en el pla teòric com formal.

La difusió del racionalisme: Le Corbusier

A França, el gran impuls del racionalisme es deu al que és un dels millors arquitectes del s. XX, el suís Charles-Édouard Jeanneret, més conegut com Le Corbusier (1887-1965). Estudia amb Perret i Behrens, i des de molt aviat s’interessa pels moviments d’avantguarda. Durant els anys vint, realitza principalment edificis unifamiliars basats en un concepte abstracte, entre els que destaca la Casa Savoie, alçada entre 1928 i 1930. En ella es resumeixen els ideades tècnics i estètics. Es tracta d’una caixa quadrada assentada sobre uns pilotis de formigó que l’aïllen del sòl, i que compta amb una façana recorreguda per finestres continues.

Les seves idees constructives i urbanístics no solament es difonen a través de les seves obres, sinó mitjançant les seves nombroses publicacions, com “Cap a una arquitectura”, llibre escrit el 1923, i que és potser el més llegit sobre arquitectura contemporània. Les seves opinions es difonen a més per tot el món graciós a la creació el 1928, dels Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna, en los que participa amb regularitat.

Els principis bàsics de l´obra de le Corbusier són:

a) els "pilotis", mena de pilars o columnes, elements sostenidors, gràcies als que, la casa queda lliure i isolada del sòl. El carrer i el jardí poden seguir un traçat independent, els locals foscos i les humitats desapareixen;

b) les terrasses-jardí. El terrat és aprofitat per a solàrium, jardí, piscina, camp d´esport, etc.;

c) la finestra longitudinal, allargada, no treu espai i il·lumina més. És conseqüència de la pèrdua de la funció sustentadora del mur;

d) la planta oberta, cada pis pot ser distribuït amb independència del superior a l´inferior, gràcies al sistema de pilars i absència de parets de càrrega; i

e) la façana lliure, pot ser dissenyada en funció de les necessitats de cada pis, car ja no cal subjectar-se a una ordenació regular imposada per les parets de càrrega.

El seu veritable projecte arquitectònic se vincula a l’urbanisme i se basa en la "unitat habitació", és a dir, un bloc-ciutat autosuficient que proporciona allotjament i serveis, com una zona comercial, a les famílies que l’habiten. L’edifici més important en aquest sentit és el que realitza a Marsella entre 1947 i 1952. Deixant els elements de formigó a la vista, l’aixeca sobre pilotis de forma cornisa, que permetia que els carrers passin per sota de l’edifici i les seves habitacions deixin d’estar en contacte amb la humitat de la terra. La teulada és plana, i en ell es disposa un terrat, o jardí de ús col·lectiu. Le Corbusier demana a més l’estructura lliure en planta i façana, així com per la finestra apaïsada i correguda. Aquests cinc punts constitueixen per a l’arquitecte les bases tècniques i estètiques de l’arquitectura contemporània. En els anys cinquanta realitza construccions més expressives, com l’església de Nôtre-Dame de Ronchamp, en la que utilitza les formes amb més llibertat. La figura de Le Corbusier és fonamental en l’arquitectura del s. XX.

Arquitectura orgànica

El pare de l’arquitectura orgànica és el nord-americà Frank Lloyd Wright (1869-1959), qui es formà a l’escola de Chicago i fou deixeble de Louis Sullivan. Malgrat que parteix de les premisses funcionalistes i valora les noves tecnologies, considera que la part més important d’una casa són els interiors, per la qual cosa l’edifici es projecta de dins cap en fora, i l’exterior depèn de la distribució dels diferents espais i habitacions, integrant-se amb el paisatge. Els seus dissenys s’adaptin a les desigualtats del terreny en clar rebuig a la simetria i a tot esquema formal preconcebut. Durant la seva llarga trajectòria professional, es distingeixen diverses etapes. En una primera època és quan realitza les anomenades "Cases de la Praderia", en les que ja aplica el seu concepte d’arquitectura orgànica; aquest es basa en mòduls rectangulars que s’organitzin coma bloques al voltant un espai central on es troba la xemeneia, per això es crea un espai interior continu.

Anys més tard, el 1936, realitza la seva famosa Casa de la Cascada, on la naturalesa s’incorpora al disseny fins a tal punt que l’aixeca sobre un corrent d’aigua. Dins, els interiors són confortables i la llum no penetra de forma directa a l’habitatge; per això se serveix d’alerons horitzontals molt volats que tanmateix permeten gaudir de l’entorn en totes direccions.

Wright assumeix el joc de volums geomètrics, però amb gran intuïció i llibertat.

ACTIVITATS

Llegeix atentament aquest tex i respon a les qüestions que es plantegen.

EI concepte orgànic d'arquitectura de Wright es reflecteix en una veritable ar­quitectura d’expansió centrífuga, en que els espais es generen de dintre a fora. La Fallingwater House (Casa de la cascada) n’és un magnífic exemple.

Wright va rebre l'encarrec de fer aques­ta obra el 1935 per a Edgar Kaufmann, director d'una gran empresa comercial de Pittsburg. Es va fer a Bear Run, en un paisatge roca1lós, vegetal i amb mol­tes deus. L'anomenada Fallingwater House es va acabar el 1939 i es, des d'a­leshores, una de les peces clau per com­prendre no unicamente Wright, sinó to­ta l'arquitectura del segle XX.

La continuïtat de l'espai hi es clarament resolta, ja que els jocs de grans plans ho­ritzontals de formigó es contraposen als murs verticals de pedra, però sense arri­bar mai a construir una caixa a la mane­ra racionalista. Tots els angles interiors es dissolen amb vidres i eviten, d’aquesta manera, la sensació de recinte tancat que produeix un diedre d'obra opaca. La intercomunicació dels espais intern i ex­tern queda, així, assegurada. En aques­ta casa, la vista es perd de l'interior a l'exterior sense solució de continuïtat.

La casa consta de tres plantes esglaona­des. A la inferior hi ha una gran sala d'estar instal·lada sobre una roca que emergeix de terra i que constitueix la base de la llar de foc. Una gran terrassa de formigó vola per damunt de la cascada i la integra espa­cialment en l'habitatge. EI pis superior llança una segona terrassa l'eix de la qual forma un angle de 90° en relació amb la de sota, i en sobresurt parcial­ment. D'aquesta manera serveix de sos­tre i de refugi de la inferior, però com que no la cobreix del tot no impedeix que el sol hi toqui permanentment en una de les parts.

En aquest joc sòlid de volums ortogonals s'ha volgut veure una influència de l'es­til racionalista europeu que, aquella època, podia rebre justament el nom d'''in­ternacional"; però allò que en Le Corbusier era joc volumètric d'un valor mes aviat escultòric, en Wright es expansió pur a d'espais interiors. Finalment, per a Wright les parets tenen la missió essencial de dirigir l'espai cap a fora.

Hereu de la tradició americana de cases de camp en forma de creu, és a dir, de centrífug, basa els seus primers habitatges individuals en aquesta idea: a Fallingwater House desapareix la vestigi de planta cruciforme, i no té forma geomètrica, de manera que resulta inútil intentar trobar-hi qualsevol estructura reguladora.

La llibertat de planta de cada pis és absoluta, i es dissenya en funció de les necessitats individuals.

La Fallingwater House és, d'altra banda, un meravellós prodigi d'aventura Aprofita al màxim les innova­cions que permetien els nous materials, fet que constituïa una constant de Wright.

La Fallingwater House, que integra l’aigia, els arbres, les roques i el cel en l’habitatge, tanca una certa visió romàntica de la casa, però obre una nova dimensió espaciotemporal per al refugi de la persona.

1. Busca informació sobre la Vil·la Sa­voie de Le Corbusier i fes una comparació amb la Fallingwater House de Wright. En aquesta comparació, cal destacar-hi, sobretot, l’ús que fan ambdós arquitectes dels espais in­terns.

2. De les il·lustracions adjuntes (foto­grafia i dibuix), dedueix quina es la terrassa que s'assenyala a la planta amb el número 3.

3. Intent a explicar a que es refereix el text d'aquest document quan diu: "Tots els angles interiors es dissolen amb vidres ... ".

4. Esbrina que es l'encofrat i com s’utilitza en la construcció.

5. A l'Edat Mitjana es feia servir, a vegades, la tècnica d'utilitzar contrapesos perquè una part de l'edifici s'aguan­tés en equilibri, tot i que l’aparença exterior fos inestable. Intenta buscar-­ne algun cas molt conegut (especial­ment a Itàlia).

L’arquitectura de la segona meitat del segle xx

A l’acabament de la Segona Guerra Mundial, molts dels grans arquitectes europeus s’instal·len als EUA, com els grans mestres racionalistes de la Bauhaus, Walter Gropius i Mies van der Rohe, els quals van a influir de forma important en aquest país. Van der Rohe viu durant aquests anys la seva etapa de maduresa artística a la ciutat de Chicago, on aixeca espectaculars gratacels que li confereixen un nou perfil de modernitat. El seu concepte arquitectònic es basa en que un edifici es més noble quant més elemental sigui la seva estructura. Les torres de Lake Shore Drive Apartaments, conegudes com las Bessones de Chicago i aixecades el 1951, són exemple de puresa i simplicitat formal, a on els enormes esquelets d’acer estan coberts por pannells de cristall en les seves quatre cares. En general, el moviment modern després de la guerra es centra en la reconstrucció de les ciutats destruïdes durant la conflagració, a l’ensems que es desenvolupa en països poc desenvolupats i fins aquell moment aliens a les novetats arquitectòniques. Continuen els postulats de l’arquitectura funcional i orgànica, i s’aprofiten les possibilitats que ofereixen els nous materials, per la qual cosa es produeix una evolució del disseny arquitectònic. Destaca durant aquests anys el geni creatiu d’Alvar Aalto (1989-1976), gran representant europeu del moviments orgànic i impulsor a Finlàndia d’un corrent nacional en el que ressuscita les formes ondulades i la fusta, com es comprova en la sala de conferències de Vipuri. Països com Mèxic o Brasil experimenten un renaixement arquitectònic; en aquest darrer, Le Corbusier supervisa entre 1936 i 1943 la construcció duta a terme per Lucio Costa i Oscar Niemeyer del Ministeri de Educació i Sanitat, adoptant las idees racionalistes del mestre europeu. Anys més tard, el 1956, ambdós arquitectes projecten Brasília, la capital de l’estat, aixecada de forma artificial.

La imposició del racionalisme en diferents països anul·la el desenvolupament de l’arquitectura històrica, desapareixent amb ella les característiques constructives tradicionals de cada país Per aquesta raó, es coneix a l’arquitectura regida pel funcionalisme com Estil Internacional.

Lligada a l’estètica del Pop, sorgeix un tipus d’arquitectura defesa entre altres pel polèmic Robert Venturi, autor del Saló de la Fama, de 1968. Els arquitectes que s’adhereixen a aquesta tendència vinculen les seves obres a la nova cultura de masses, creant edificis anodins i impersonals, com motels i discoteques, en els que s’incorpora la publicitat de consum i els anuncis de neó. Las Vegas representa la ciutat Pop por excel·lència.

En els anys setanta, apareix l’anomenada arquitectura postmoderna en oposició al racionalisme. Al capdamunt del moviment se situen els EUA i el Japó, on es realitzen atrevits i espectaculars projectes, ja que l’arquitecte posa al servei de l’art tota la seva imaginació. Es barregen múltiples tendències i els edificis es realitzen tenint en compte l’ambient que l’envolta. Es torna la vista a l’arquitectura històrica, tan rebutjada pel Racionalisme. Alguns exemples d’aquest moment son la Casa Benacerraf a Princeton de Michael Graves, concebuda coma un llenç cubista, l’edifici de la TWA de Nova York, d’Eero Saarinen, amb forma d’ocell, o l’edifici de l’Òpera de Sidney, amb formes que recorden les d’una gran flor. També es recuperen elements arquitectònics del passat, evocant sobretot el món clàssic amb l’ús de columnars, arco, frontons...

Exemples són la Casa Tonini a Suïssa, de Bruno Reihlin i Fabio Reinhardt, o el Taller d’Arquitectura

que el català Ricard Bofill construeix a les rodalies de París. La més moderna tecnologia és aplicada entre d’altres molts per tres destacats arquitectes britànics, l’obra dels quals s’estén per tot el món. Norman Foster (Manchester, 1935) construeix el 1975 l’Edifici Willis, Faber i Dumas a Ipswich (Suffolk), on s’uneixen fantasia i utilitat en un edifici totalment acristallat. Richard Rogers (Florència, 1933) comença el 1971 el Centre Georges Pompidou a París, en el que els avanços tecnològics conformen un museu basat en un concepte dinàmic i multidisciplinar. James Stirling (Glasgow, 1926), el 1964 projecta una coberta doblement acristallada, en el seu edifici de la Facultat d’Història de Cambridge.

Arquitectura i l’urbanisme del segle xx a Catalunya

Funcionalisme. Amb el s. XX, sorgeix un desig d’adaptar l’arquitectura als gustos o a les necessitats de la vida moderna, que cristal·litza en l’intent d’imitar els gratacels americans: el nucli central de València fou reconstruït en massa sota la direcció de Xavier Goerlich, els anys 20 i 30, sobre la base d’aquest model.

L’any 1928 un grup d’arquitectes catalans funda el GATCPAC amb la finalitat d’estendre les idees de la Bauhaus, on es va formar la nova doctrina arquitectònica funcional de Walter Gropius, organitzada i difosa per Le Corbusier. En són membres, entre d’altres, Josep Lluís Sert, Torres Clavé, Sixt Illescas i Antonio Bonet.

Així apareixen a Catalunya, al mateix temps que a la resta d’Europa, els primers edificis d’estètica funcional: la casa Vilaró, la Casa Bloc de St. Andreu i el Dispensari antituberculós del carrer Torres Amat.

La darrera etapa. L’any 1951, amb la reforma del cinema Fèmina de Barcelona s’inicia la represa del funcionalisme, amb el desig de fer-lo evolucionar cap a unes formes més dotades de fantasia.

Durant els anys 60 cal assenyalar la importància del mestratge d’Antoni Coderch, continuat per Federico Correa, i el d’Oriol Bohigas, així com l’entrada d’influències estrangeres. Al mateix temps, Ricard Bofill inicia una direcció radicalment avantguardista.

Els Jocs Olímpics de Barcelona. Els Jocs Olímpics van deixar a Barcelona i a Catalunya infrastructures que van comportar un impuls important en la seva modernització, sobretot en urbanisme, comunicacions i nous serveis. L’impuls olímpic va servir per fer en poc temps obres que, d’altra manera, haurien trigat molts anys. Es van construir gran quantitat de nous hotels, variants i vials a les subseus, les rondes de Barcelona, les torres de comunicacions de Montjuïc i Collserola, el port olímpic i nous barris, com la Vila Olímpica i la Vall d’Hebron, es van recuperar la façana marítima i cinc quilòmetres de platja, es va ampliar l’aeroport de Barcelona, es va remodelar l’Hospital del Mar i es van urbanitzar les zones de Montigalà, a Badalona, i el Parc del Segre, a la Seu d’Urgell.

La construcció de la Vila Olímpica de Barcelona va comportar un dels projectes urbanístics més transcendents de tot el segle XX. Al Poblenou, prop del mar, en uns terrenys solcats de vies i antigues naus industrials, es va construir un barri nou, d’aspecte modern, dissenyat per urbanistes, arquitectes i enginyers de prestigi com Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay o Joan Ramon de Clascà. S’hi van fer uns 2.000 habitatges, l’Hotel Arts, la Torre Mapfre, el port olímpic, zones comercials, places, jardins i llocs d’esbarjo. A Barcelona també es va fer una segona vila olímpica, amb diversos edificis d’habitatges al barri de la Vall d’Hebron. A les subseus de Badalona, Banyoles i la Seu d’Urgell també es van alçar petites viles olímpiques que han esdevingut nous barris.

Un país remodelat. La fesomia de les ciutats de Catalunya s’ha transformat en l’últim quart de segle amb l’auge de l’arquitectura i l’urbanisme, que han transformat l’aspecte dels pobles i les ciutats. Destaquen el procés per fer esponjosos els barris vells de les grans ciutats, la rehabilitació de monuments arquitectònics o la urbanització de nous espais i la construcció de nous edificis. Arquitectes catalans destacats són Bohigas, Martorell, Viaplana, Miralles, Bonell, Bofill o Garcés. Tot i que hi ha hagut transformacions urbanístiques a tot el país, la ciutat de Barcelona reuneix les més significatives. Un exemple són la Vila Olímpica, l’obertura d’espais a Ciutat Vella, la remodelació del Port Vell amb el cine Imax i el Maremagnum o l’Illa Diagonal, totes arran dels Jocs Olímpics del 92.

L’arquitectura i l’urbanisme del segle xx a Espanya

Els distints corrents arquitectònics més importants del segle tenen repercussió a Espanya units a les característiques pròpies.

El Modernisme estès per moltes ciutats del país, decau en la segona dècada del segle, i sorgeix una tendència historicista aliena a les novetats que en aquests moments es desenvolupa en el continent. Destaca la figura del gallec Antonio Palacios, autor del Palacio de Comunicaciones de Madrid, que es caracteritza per la seva gran ornamentació. El 1918, comença a publicar-se la revista "Arquitectura", que contribueix a difondre les novetats de l’arquitectura mundial a Espanya per la qual cosa penetren els conceptes racionalistes. El primer que s’acull a ells és García Mercadal, qui el 1927 construeix a Saragossa el Rincón de Goya, de caràcter ortogonal.

El 1929, els edificis construïts per a les Exposicions Internacionals de Sevilla i Barcelona continuen remetent a una arquitectura del passat, llevat el pavelló alemany que aixeca Mies van der Rohe a Barcelona, una obra mestra de l’arquitectura que fou destruïda després de l’esdeveniment.

Poc a poc es va formant una nova mentalitat, ja que amb l’arribada de la IIª República es crea una situació favorable per a l’acceptació i arrelament de les noves idees; el 1930 es funda el GATEPAC (Grupo de Artistas y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea). Al front està, entre d’altres Josep Lluís Sert, col·laborador de Le Corbusier. Aquest grup funda l’any següent la revista A.C., publicació que impulsa el nou concepte arquitectònic de caràcter funcional. Així, es desenvolupa sobretot a Catalunya una arquitectura racionalista, com la que representa el Dispensari Antituberculós que realitzen Sert, Torres Clavé i Subirana entre 1934 i 1936. A Madrid, un gran exemple d’aquesta tendència és la Colonia de El Viso, obra de José Bergamín.

La Guerra Civil que esclata el 1936, destrueix nombroses edificacions, suposa una aturada en el terreny constructiu i, a més, provoca l’exili de prestigiosos arquitectes, com Sert o Félix Candela. El règim franquista intenta imposar un tipus d’arquitectura historicista i monumental recuperant un estil plateresc i escurialenc totalment allunyat de l’avantguarda i unit a raons d’exaltació nacional i de propaganda.

Dins d’aquest esperit es realitza el Ministeri de l’Aire a Madrid, de Luis Gutiérrez Soto, i el Valle de los Caídos, dut a terme pels arquitectes Pedro Muguruza i Diego Méndez, i inaugurat en els anys cinquanta. A partir de 1949, l’estil internacional comença a manifestar-se de forma clara. Destaca la figura de Miguel Fisac (Daimiel, 1913), qui adopta els postulats de l’arquitectura orgànica tenint en compte l’estètica dels materials, i que el 1954 obté una medalla d’or en l’Exposició d’Arquitectura religiosa celebrada a Viena pel projecte de l’església del Seminario de los Dominicos, d’Arcas Reales (Valladolid). Racionalista és també el Pavelló espanyol de l’Exposició Internacionalcelebrada a Brussel·les el 1958, dels arquitectes Molezún i Corrales.

A partir de los anys seixanta, es produeix a Espanya un gran creixement de les ciutats com a conseqüència del desenvolupament econòmic. Sorgeixen en aquesta època grans noms en el camp de l’arquitectura que assoleixen reconeixement internacional, com Rafael Moneo (Tudela , 1937) autor d’obres com la Nova Estació d’Atocha, el Nou Aeroport de Sevilla o la creació del Museu Nacional de Art Romà de Mérida, i Francisco Javier Sáenz de Oiza (Cáseda, Navarra, 1918), amb l’edifici de Torres Blancas a Madrid, aixecat el 1965, que el vincula als principis de l’arquitectura orgànica.