-República i Guerra Civil espanyola

LA PLAÇA DEL DIAMANT (1982) DIRECTOR: Francesc Betriu (110 MINUTS, COLOR). VERSIÓ ORIGINAL CATALANA. INTÈRPRETS: Sílvia Munt, Lluís Homar, Joaquim Cardona, Elisenda Ribas, Guió: F. Beiriu, Benet Rossell i Gustau Hernández. FOTOGRAFIA: Raul Artigot. Música: Ramon Muntaner. Una producció catalana de Figaro Films en col·laboració amb TVE.

Bastant pedagògica, manté prou bé l’interès al llarg del metratge.

“La plaça del Diamant, una de les grans fites de la literatura catalana contemporània, ja havia constituït 1′obscur objecte del desig de diversos cineastes catalans que aspiraven a traslladar-la a la pantalla. L’escriptora li va cedir els drets a Jaime Camino durant la dècada dels 60 i Antoni Ribas va ser un altre pretendent destacat d’aquesta crònica barcelonina centrada en el barri de Gràcia i que abasta des de poc abans de la proclamació de la República fins als tèrbols anys de la postguerra.

Dificultats diverses, essencialment derivades d’una censura molt més oberta sobre el paper escrit que sobre les imatges projectades a la pantalla, van ajornar el projecte. Però ja en període democràtic, Francesc Betriu va abandonar la seva adscripció a la comèdia estripada -Corazón solitario, Furia española- per abordar una primera aproximació històrica a la qual després seguirien Réquiem por un campesino español i Vida privada. El context de la nova política de subvencions administratives afavoria aquest gènere cinematogràfic de recuperació històrica, però la producció es va muntar amb un doble objectiu: un llargmetratge destinat a 1′exhibició en sales cinematogràfiques i una sèrie en quatre capítols per ser emesa a través de la petita pantalla.

Vistes les dues versions, 1a segona supera àmpliament la primera, com també succeeix en d’altres casos il·lustres (el Fanny & Alexander de Bergman o el Ludwig de Visconti). El llarg itinerari personal i familiar de la Colometa, metàfora d’un poble amb ganes de viure però que ha de patir en silenci les conseqüències d’una derrota i la posterior repressió política, necessita un ritme que s’ajusta molt millor a les quatre hores televisives que a les menys de dues cinematogràfiques. D’altra banda, les dimensions de la petita pantalla també afavoreixen una planificació molt més agraïda quan se centra en el rostre dels personatges i no en els plans generals, que delaten uns mitjans de producció menys generosos del que seria desitjable. En qualsevol cas, va constituir un esforç important i la descoberta de Sílvia Munt.”

(“Colometa”, Esteve Riambau, diari Avui, 12 de novembre de 1999).

L’ESPOIR – SIERRA DE TERUEL. Dir. André Malraux, França-Espanya (1937/1939) Intèrprets: André Mejuto, Nicolas Rodriguez . Blan i negre. 71 m.

Sinopsi. L’Espanya republicana i els seus combats, filmats sota l mirada d’un Malraux aviador, aventurer i militant.

Un film líric i fraternal, amb un final col·lectiu d’una bellesa a l’estil Eisenstein.

“Una pel·lícula acabada a mig fe”. Així definia l’escriptor Max Aub el final del rodatge de la pel·lícula “Sierra de Teruel”, esdevingut a París el juliol de 1939, malgrat que la filmació havia començat a Barcelona un any abans, en plena Guerra Civil espanyola. De l’epopeia que va suposar la gravació bé en podria sortir un documental més interessant que la mateixa pel·lícula. Actors-soldat interpretant-se a si mateixos, material bèl·lic utilitzat per gravar ficció sobre la realitat de la guerra, bombardejos de pel·lícula interromputs per bombardejos enemics sobre la ciutat. Aquesta és la història d’una odissea cinematogràfica on l’esperança va quedar només per al títol.

El principi de la fi comença un 26 de gener de 1939, dia en què l’exèrcit franquista pren Barcelona i l’equip de gravació de “Sierra de Teruel” es veu forçat a fugir a França per la frontera pirinenca. El finançament de la pel·lícula per part del govern republicà i el seu argument obertament antifeixista converteixen els seus promotors, amb André Malraux i Max Aub al capdavant, en fugitius de la dictadura de dretes que s’ensenyoreix d’Espanya amb el fals argument de les armes.

“Sierra de Teruel” narra les peripècies d’un esquadró d’aviació republicà que prepara un atac aeri a una base enemiga i la posterior destrucció d’un pont. Un cop complerts victoriosament tots dos objectius, un dels avions que retorna a zona republicana perd el control i s’estavella contra una muntanya. El final de la pel·lícula mostra la col·laboració dels habitants d’un poble proper en el rescat dels morts i ferits que són traslladats del lloc de l’accident al poble, on els espera una ambulància. La pel·lícula es basa en la novel·la “L’Espoir” (“L’Esperança”), d’André Malraux –director de la seva primera i última pel·lícula–, que, al seu torn, recrea fets verídics esdevinguts durant la Guerra Civil a la batalla de Terol, on Malraux va participar al front d’un grup de brigadistes internacionals.

El govern de Juan Negrín va sol·licitar a André Malraux –que ja devia haver-hi pensat—que realitzés una pel·lícula que publicités la causa republicana a l’estranger. L’escriptor francès va contactar amb Max Aub, que es convertiria en el seu inestimable escuder a les tasques de direcció. La Subsecretaria de Propaganda va posar a la seva disposició els mitjans necessaris i els millors actors del moment. El nucli de “Sierra de Teruel” va ser filmat als estudis de gravació Orphea, situats a Montjuïc, i al camp d’aviació del Prat de Llobregat, on es va arribar a utilitzar avions de l’exèrcit republicà per al rodatge d’algunes escenes de la pel·lícula.

El final va ser rodat a Collbató, al peu de Montserrat. L’elecció d’aquest escenari va ser, en certa manera, atzarosa, ja que va sorgir de la impossibilitat de gravar als escenaris reals que narra Malraux a “L’Espoir”, a la serra de Gúdar, a Terol, al voltant de la població de Linares de Mora. La província de Terol havia estat ocupada mesos abans per tropes lleials a Franco. Davant aquesta inclemència bèl·lica, va aoparèixer la possibilitat de gravar les seqüències finals al sud de França, a la vall d’Isère. Però el temps es llançava al damunt, i per això es va optar per Montserrat, un massís imposant a 30 quilòmetres de Barcelona. L’equip de rodatge es va traslladar a Collbató, on van trobar la complicitat dels seus habitants, convertits en improvisats actors i actrius, autèntics protagonistes del final de la pel·lícula. L’última seqüència demanava un alt nombre de figurants que havien de formar la comitiva fúnebre que acompanyava la baixada dels morts i ferits a l’accident de l’avió, que eren traslladats en lliteres i a lloms d’ases amb ajuda de la població local. L’escena del xoc del bimotor contra la muntanya es va gravar amb la instal·lació d’una càmera en un dels vagons del funicular de Montserrat.

Com a acte final de la pel·lícula, la comitiva arriba al poble. Allí els espera la resta de la població, que aixeca els punys en senyal d’homenatge popular als lluitadors contra l’alçament franquista; entre ells diversos brigadistes i el pagès que havia informat sobre la ubicació del camp d’aviació enemiga. L’escena guanya en simbolisme de resistència si pensem que el final de la pel·lícula va ser ideat per Malraux i Aub a França, quan l’esperança republicana ja havia estat aniquilada. “Derrotats però no vençuts”, sembla voler dir l’emotiva imatge de tot un poble amb les mans alçades, tot i ser conscients del tràgic desenllaç bèl·lic.

L’equip de rodatge de “Sierra de Teruel” es va refugiar a França, amb un camió amb els rotlles sense muntar i un tros d’avioneta imprescindible per a la gravació d’algunes escenes. André Malraux i Max Aub es traslladen a París i allà, als estudis Joinville, treballen intensament en l’acabat de la pel·lícula, que finalitzen el juliol e 1939. Un acabat a mitges, com diria Max Aub, perquè més d’una quarta part de les escenes previstes al guió no van poder ser rodades.

Un cop finalitzada la pel·lícula comença la història de la seva distribució, tant o més rocambolesca que el rodatge. Al final de 1939 és prohibida pel govern de dretes francès. Quan els nazis envaeixen França, el rastre de l’original s’esvaeix al traster de la Història. Algunes investigacions afirmen que va ser destruït per la Gestapo. La misteriosa aparició d’unes còpies clandestines trobades a París al final de la guerra salva “Sierra de Teruel” d’un etern eclipsi. L’abril de 1945 és reposada a França i obté el premi Louis Delluc de la Cinemateca Francesa; potser l’única alegria que podem esmentar en aquest article sobre el film. Llavors la pel·lícula ja havia sofert diversos canvis imposats pel seu nou distribuïdor francès: el canvi de nom (de “Sierra de Teruel” a “L’Espoir”), l’afegitó d’un discurs de Maurice Schumann, líder de la Resistència que havia alliberat França del nazisme i, el pitjor de tot, l’eliminació d’algunes escenes del final de la pel·lícula. Pel que sembla, quan el 1958 Malraux va veure la nova versió a França, se li va fer estranya per aquests canvis.

La distribució de “Sierra de Teruel” va ser lenta i recollia la nostàlgia republicana d’una esperança que va poder ser i no havia estat. El 1947 és projectada als Estats Units, amb poc èxit de crítica i públic. El 1962, al cinema Las Américas de Ciudad de México. El mateix Max Aub havia intentat el 1945 recuperar-ne una còpia que hi havia a Nova York per distribuir-la per Mèxic. També es va projectar a Veneçuela, Argentina i l’Uruguai, sempre en cercles propers a l’exili espanyol.

Tanmateix, van haver de passar 38 anys del rodatge perquè “Sierra de Teruel” pogués ser estrenada a l’Estat espanyol. L’esdeveniment –a penes recollit per la premsa de l’època— va tenir lloc el 28 de gener de 1977 a la Fundació Miró, a pocs metres d’on va ser rodada, els estudis Orphea aleshores ja desapareguts. “Sierra de Teruel” formava part de la programació de l’exposició “Espanya: avantguarda social i artística”, que s’havia estrenat a la Biennal de Venècia l’any anterior. La mostra també va ser objecte de polèmica, ja que va ser considerada “propaganda roja” pel acòlits franquistes. Eren moments de transició cap a un nou sistema polític després de la mort de Franco, però encara ressonaven veus que demanaven la regressió a funestos temps passats.

Max Aub va ser l’encarregat de traduir del francès al castellà el guió original, que va ser publicat per Ediciones Era (Mèxic, 1968). Al pròleg, l’autor d’”El laberint màgic” afirma: “Sierra de Teruel viene a ser la expresión del fin de un mundo que habíamos soñado con cierta esperanza, quién sabe si cierta.”

Perquè, al capdavall, l’esperança va ser l’últim que es va perdre. “

(Paco Inclán - Fundació Max Aub. 13 d’abril de 2005 )

EL CORONEL MACIÀ. Dir. Josep Maria Forn, Catalunya (2006) Intèrprets: Abel Folk, Marta Marco, Molly Malcolm, Fèlix Pons. Color. 105 min. Sinopsi. Elisabeth Joyce, una jove historiadora< irlandesa, arriba a Barcelona el novembre de 1905, quan es produeix l'assalt de 200 militars amb destrals a la impremta del setmanari "Cu-cut" i a la redacció del diari "La Veu de Catalunya". Elisabeth presencia espantada els fets i la tempesta política que desencadenen en enfrontar l'exèrcit amb els partits polítics catalanistes. Els militars de tot Espanya se solidaritzen amb els oficials assaltants, tret d'un, que planta cara<de manera decidida i ferma als seus companys. És el tinent coronel en cap de la Comandància d'Enginyers de Lleida. El seu nom és Francesc Macià i Llussà.

Pedagògica i distreta pel·lícula.

TERRA I LLIBERTAT. Dir. Ken Loach ( 1995) Espanya-Gran Bretanya. Color. Dolby. 104 minuts. Direcció: Guió: Jim Allen. Fotografia: Barry Ackroyd. Intèrprets Ian Hart; Rosana Pastor, Iciar Bollain. Tom Gilroy, Marc Martinez, Frederic Pierrot, Sergi Calleja, Jordi Dauder, Josep Magem, Eoin McCarthy, Jürgen Muller.... Sinopsi: 1937. El jove comunista de Liverpool en atur David (Ian Hart) decideix traslladarse a Espanya per lluitar contra el feixisme. S’integra dins d’un grup de milicians del POUM i ben aviat es fa amic de Bernard (Frederic Pierrot), Lawrence (Tom Gilroy) i Maite (Iciar Bollain) i s’enamora de Blanca (Rosana Pastor).

"El mal estat de les armes amb les que combaten li provoca un accident i s’ha de traslladar a Barcelona. Allà presencia les purgues i persecucions estalinistes contra els militants del POUM i els anarquistes i decideix tornar amb els seus companys abandonant la idea d’unir-se a les Brigades Internacionals.

En el seu retorn serà testimoni de la dramàtica desfeta del grup i l’assassinat de Blanca a mans dels comunistes.

No seria fàcil trobar en el cine actual un director amb una coherència temàtica i estilística tan gran com la de Ken Loach, la qual cosa el converteix sense cap mena de dubte amb un veritable i discutit autor, si bé a vegades les seves intencions estan per sobre dels resultats de les seves pel·lícules.

Els seus orígens artístics els trobam en el teatre, com a director i actor. Però les poc estimulants condicions econòmiques el porta a treballar en mitjà televisiu a la BBC on obté diferents èxits i on comença a formar-se l’estil documentalista que el caracteritza.

La seva primera pel.lícula és Poor Cow (1968), sobre una mare jove casada amb un home violent que l’arrossega a la marginació.

Hi segueixen altres pel·lícules però la primera que té certa repercussió és Hidden

Agent (Agenda oculta, 1990).

L’ any següent dirigeix Riff-Raff, excel·lent i durísim retrat dels anys de plom de Margaret Tacher. Es tracte des del meu punt de vista del seu primer gran treball cinematogràfic. Amb un estil gairebé documental Loach ens parla de les miserables condicions de vida d’uns obrers de la construcció. Les precàries mesures de seguretat fan que un treballador hi perdi la vida. Els seus companys en un gest de ràbia calaran foc a la finca que estan reformant.

És una acció visceral que no busca altre cosa que no sigui recuperar la seva dignitat

i la del company mort. I naturalment fer-li pagar al patró de la millor manera que saben i poden totes les seves injustícies i abusos.

Abans de rodar Terra i LLibertat realitza “Raining stones” (Ploguent pedres, 1993) i Lady Bird Lady Bird (1994). La primera conte les penúries d’un pare que s’ha encaparrotat en comprar-li a la seva filla el vestit de la primera comunió. La segona, basada en un fet real, és una violenta crítica als serveis socials d’Anglaterra, que van retirant la custòdia de cada un dels fills que va tenint la protagonista. Loach va matitzar que la seva crítica es dirigia més a la manca de recursos que als treballadors i les treballadores socials, que no podíen dedicar el temps necessari a fer bé la seva feina.

“Carla’s song” (La cançó de Carla, 1996) i “Bread and roses” (Pa i roses, 2000), són segurament dues de les seves pel.lícules menys aconseguides, probablement pel fet (la segona part de la cinta a La cançó de Carla), de estar rodades lluny del seu país en un ambient que no coneix tant com el de casa seva.

És també impressionant “My name is Joe” (1998), que explica la història d’un alcohòlic

que ha deixat de beure i que torna a fer-ho després de passar per moments molt difícils. Però el final traumàtic i desolador deixa una petita escletxa per a l’esperança i podem pensar que tal vegada Joe tornarà a recuperarse.

Ken Loach és sense dubte un dels directors més compromesos del cine actual. Una part de la crítica l’ha maltractat despiatadament. S’ha dit que és simplista, pamfletari, esquemàtic... Per a mi aquets judicis són d’una miopia que ratlla la ceguera. És pot discutir l’encert o el fracàs de les seves propostes, de si les imatges que pretenen trasmetre veracitat semblen poc creïbles. En definitiva es pot valorar la seva posada en escena de molts diferents maneres. Però no crec de cap manera que sigui simplista o esquemàtic.

Loach és un radical. Un home de tendències trotskistes que pretén retratar els efectes devastadors que el capitalisme té sobre una part important de la població. Per a mi ofereix la seva visió del món de forma absolutament honesta i sincera. Tal vegada no sempre aconsegueix el que es proposa. Però qui és capaç d’encertar sempre?.

La seva productora “Parallax Pictures” funciona en règim de cooperativa. I amb els guionistes amb els que sol treballar hi te una bona sintonia política. Bon director d’actors i actrius, intenta que sempre puguin identificar-se i comprendre els personatges que interpreten.

Emotiva, intensa, per moments brillant i antològica, polèmica, decidida i contagiosament revolucionària, “Terra i Llibertat” és una de les pel·lícules més emblemàtiques de la guerra (in) civil espanyola i una de les poquíssimes (emplei aquesta paraula per si ni ha alguna que en la meva oceànica ignorància desconec) que denuncia l’estalinisme des de la esquerra.

La pel·lícula comença en el temps actual, quan el protagonista acaba de morir i la seva neta descobreix una maleta amb un munt de retalls de premsa i les cartes en les que explica la seva experiència en la lluita contra el feixisme a l’estat espanyol. És un excel·lent punt de partida que permet dues coses fonamentals: la primera és transmetre que els valors que impulsaren aquella lluita continuen vigents, i la segona (una part de la crítica sembla que no ho va entendre), és que la història està explicada des del punt de vista de David.

És a traves d’ell que coneixem els esdeveniments, (per altra banda queda claríssim que el director li dona tota la credibilitat), això fa que qualsevol acusació de partidisme resulti una mica absurda, perquè Loach renúncia des del primer moment a erigir-se en historiador imparcial.

Loach combina la presència d’actors professionals i no professionals conferint a la pel·lícula un molt interessant to realista, si bé no és tan acusat com a altres cintes seves.

L’escena en la que es decideix la col·lectivització de les terres és portentosa, una petita i magnífica obra mestra dintre de la pel·lícula. Quan la vaig veure en el cine, el senyor que tenia darrera em va tocar l’esquena i em va dir amb un to baixet i tranquil “si us plau, baixi el braç, tanmateix no li donaran la paraula. L’assemblea passa a la pel·lícula, no a la sala”. Les persones que hagin participat en alguna assemblea (suposo que moltes

de les que generosament encara no heu deixat de llegir aquest article) haureu tingut la sensació d’haver viscut aquella situació. I si m’apureu inclús es podria jugar a identificar personatges, partits i associacions. Els actors no professionals que participen en aquesta escena defensen realment les seves conviccions. Per posar un exemple: els que defensen la col·lectivització son membres actius de la CNT de Castelló, València i Sagunt.

Tal vegada la part menys aconseguida és la història d’amor entre David i Clara. Entre altres coses perquè el personatge que interpreta Rosana Pastor pot semblar més un símbol que una persona real, d’alguna manera representa la revolució i probablement per això mor poc abans d’acabar la pel.lícula.

El treball dels actors i actrius és molt eficaç. Es tracta evidentment d’una obra coral en la que seria injust destacar alguna interpretació en especial.

Per a mi “Terra i Llibertat”, sense deixar de reconèixer que té alguns defectes, és una gran pel·lícula. D’aquestes que es veuen amb el cap i amb el cor, de les que et colpeixen però que al mateix temps et contagien la seva força revolucionària.

La revolució ajornada es converteix en el millor dels casos en reforma, i la reforma, amb el temps acaba essent la més elegant disfressa de la renúncia i la resignació.

La lluita d’aquelles companyes i companys continua tinguent tota la vigència de llavors. El seu desig de canviar el mon, el seu amor per la humanitat, el seu anhel de llibertat i justícia ens acompanyen. I també la seva joia de viure."

Joan Canyelles Amengual. Revista Catalunya. Sete,bre 2010.