Textos art romà

TRETZE BUSTOS ROMANS. A Barcelo­na, al Museu d'Història de la Ciutat, hi ha expo­sats tretze bustos dels segles Il i II, en una estança situada just sota el saló del Tinell. Els tretze ros­tres, com si fossin asseguts a l'entorn d'una tau­la inexistent, es contemplen infinitament, en el silenci de la roca i dels segles. Fa uns trenta-cinc anys, aquests retrats van recobrar la dignitat d'escultura, després d'haver estat durant centú­ries pedra vulgar de farciment de les muralles. El temps els ha reservat un destí ple de tras­torns. Als principis de la ciutat, algú va esmerçar esforços a captar la ironia, el mal geni, la sereni­tat, el cansament o la indiferència que duien gra­vat al rostre aquests ciutadans que habitaven una província de l'imperi no pas extremament llu­nyana -a una riba i a l'altra de la Mediterrània ja hi havia el mateix món, unit pels camins de la terra i de la mar - però tampoc tocant a la metrò­poli. Potser aquests bustos van ser motiu d'or­gull, tant de l'escultor que va repicar-los com del patrici que hi veia la seva fesomia preservada en la pedra, aturada en un instant de la degradació que, dia a dia, el temps inflingia a 1 'home.

Tres-cents, quatre-cents anys després, però, ningú ja no coneixia aquells rostres ni donava cap valor al treball de l'escultor. Eren només un tros de pedra que, com tants altres, feia prou ser­vei per omplir uns fonaments. Al món s' imposa­va la insensibilitat i la barbàrie. Un bust tornava a ser només una pedra. No interessava ni s' apre­ciava la seva qualitat de representació. Quin odi del passat, quina ignorància de la cultura corrien per la terra? Què havia esdevingut perquè els testimonis del refinament i de la civilització dels temps antics sucumbissin a aquella edat de ferro en què els bustos dels patricis es destinaven a omplir fonaments de muralla?

Els segles van anar transcorrent per a aquells rostres colgats en la immobilitat mineral, preser­vats com un cos mort en una gelera. Els ulls de pedra restaven sepultats, cecs, mentre les gene­racions humanes eixien del no-res per enfonsar­s'hi aviat de nou, en una cadena incessant, de sentit indesxifrable. Els bustos van haver d'es­perar més de mil cinc-cents anys abans de tornar a la superfície i ser convertits en tòtem, netejats i reconstruïts amb la cura que es dedica als objec­tes sagrats. Ara els observem amb una barreja de respecte, d'atracció i de curiositat. La indiferèn­cia els va llençar al clot; la veneració del passat els ha restituït al pedestal. La pedra és una matè­ria forta, que s'escantella, però que té l'ànima resistent. Quins atzars els esperen encara a aquests rostres pretèrits en el seu tracte amb la complexa i dilatada volubilitat humana?

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 245-247.