Textos art romà
Roma no era, en el seu aspecte, digna de la majestat de l’Imperi i estava lligada, d’altra banda, a inundacions i incendis. Ell (August) va saber embellir-la de tal manera, que amb raó es va poder alabar de deixar-la de marbre havent-la rebut de maons ( ... ) Entre el gran nombre de monuments públics de la qual construcció se li deu, es compten principalment el Fòrum i el temple de Mart Venjador, el d’Apol·lo en el Palatium i el de Jupiter Tonant en el Capitoli. Es va construir el Fòrum perquè el creixent nombre de litigants i dels negocis ho exigien, i resultaven insuficients els dos primers. ( ... ) El temple de Apol·lo, en el Palatium, es va construir en la part de la seva casa destruïda pel llamp, on havien declarat els haruxspecs que el déu demanava casa, afegint-se pòrtics iuna biblioteca llatina i grega. SUETONI: Els dotze cèsars. Octavi August, XXIX
Suetoni
TRETZE BUSTOS ROMANS. A Barcelona, al Museu d'Història de la Ciutat, hi ha exposats tretze bustos dels segles Il i II, en una estança situada just sota el saló del Tinell. Els tretze rostres, com si fossin asseguts a l'entorn d'una taula inexistent, es contemplen infinitament, en el silenci de la roca i dels segles. Fa uns trenta-cinc anys, aquests retrats van recobrar la dignitat d'escultura, després d'haver estat durant centúries pedra vulgar de farciment de les muralles. El temps els ha reservat un destí ple de trastorns. Als principis de la ciutat, algú va esmerçar esforços a captar la ironia, el mal geni, la serenitat, el cansament o la indiferència que duien gravat al rostre aquests ciutadans que habitaven una província de l'imperi no pas extremament llunyana -a una riba i a l'altra de la Mediterrània ja hi havia el mateix món, unit pels camins de la terra i de la mar - però tampoc tocant a la metròpoli. Potser aquests bustos van ser motiu d'orgull, tant de l'escultor que va repicar-los com del patrici que hi veia la seva fesomia preservada en la pedra, aturada en un instant de la degradació que, dia a dia, el temps inflingia a 1 'home.
Tres-cents, quatre-cents anys després, però, ningú ja no coneixia aquells rostres ni donava cap valor al treball de l'escultor. Eren només un tros de pedra que, com tants altres, feia prou servei per omplir uns fonaments. Al món s' imposava la insensibilitat i la barbàrie. Un bust tornava a ser només una pedra. No interessava ni s' apreciava la seva qualitat de representació. Quin odi del passat, quina ignorància de la cultura corrien per la terra? Què havia esdevingut perquè els testimonis del refinament i de la civilització dels temps antics sucumbissin a aquella edat de ferro en què els bustos dels patricis es destinaven a omplir fonaments de muralla?
Els segles van anar transcorrent per a aquells rostres colgats en la immobilitat mineral, preservats com un cos mort en una gelera. Els ulls de pedra restaven sepultats, cecs, mentre les generacions humanes eixien del no-res per enfonsars'hi aviat de nou, en una cadena incessant, de sentit indesxifrable. Els bustos van haver d'esperar més de mil cinc-cents anys abans de tornar a la superfície i ser convertits en tòtem, netejats i reconstruïts amb la cura que es dedica als objectes sagrats. Ara els observem amb una barreja de respecte, d'atracció i de curiositat. La indiferència els va llençar al clot; la veneració del passat els ha restituït al pedestal. La pedra és una matèria forta, que s'escantella, però que té l'ànima resistent. Quins atzars els esperen encara a aquests rostres pretèrits en el seu tracte amb la complexa i dilatada volubilitat humana?
Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 245-247.