1. L'herència de Wagner
A l’Alemanya unida, que Bismarck somiava convertir en primera potència mundial i a l’Àustria imperial que s’afanyava a conservar la seva missió històrica d’eix centreeuropeu, la música de Wagner, nacionalista en els temes, grandiloqüent en les formes, poderosa en l’esperit, constitueix, en el període que precedeix la Iª Guerra Mundial, el model de compositors com Bruckner, autor de simfonies gegantines, Hugo Wolf, que va donar al lied una dimensió simfònica, i sobretot Richard Strauss i Gustav Mahler.
Strauss
Richard Strauss (1864-1949), per la seva longevitat, durant una bona part del s. XX és l’hereu de Wagner, l’obra del qual va conèixer mitjançant el director Hans von Bülow; en canvi, altres mestres descobreixen nous camins en la música. Tot i que Strauss ha deixat una obra valuosa –els seus poemes simfònics Don Joan, Also sprach Zarathustra, El Quixot, en els quals, partint dels principis sonors de Berliotz, aconsegueix efectes orquestrals sorprenents- el seu estil encaixa més amb el s. XIX. No obstant això, en suavitzar els punts de suport tonals va originar un embrió de politonalitat, aspecte que sí que entra de ple en les noves concepcions.
L’aportació de Mahler (1860-1911), molt original, és cada vegada més valorada. Com Bruckner, el seu mestre, es va sentir enlluernat per les possibilitats de la gran orquestra; com Hugo Wolf va voler magnificar el lied i unir la veu humana a la forma simfònica. En el fons, la seva obra, inspirada en un ardent amor a la natura, no és altra cosa que una síntesi magistral entre el lied i la simfonia. Les seves innovacions tècniques a Das Lied von der Erde són molt més audaces que les de Strauss. A les simfonies hi ha resumida l’evolució de les seves concepcions; les tres primeres constitueixen una descripció sentimental de la natura; la quarta, anomenada romàntica, s esepara dels temes externs per cantar vivències íntimes; les darreres simfonies, sobretot la vuitena, la “dels mil”, expressen de manera punyent les alternances de l’alegria i la tristesa. A la seva vasta literatura orquestral es tornen a trobar els “divins allargaments” de Schubert, passatges interminables, reiteratius i tot; però sovint els temes són d’un romanticisme apassionat, expressat amb un llenguatge harmònic molt més complex que el del s. XIX. El cinquè moviment de la cinquena simfonia o el sisè de Das Lied von der Erde són pàgines incomparables.
