4. La pintura del segle XX

El fauvisme

Origen del moviment i pintors fauvistes. Després del fracàs dels salons oficials, començaren a aparèixer a París salons alternatius que, a través de llurs exposicions anuals, donaven a conèixer l’art més actual.

Els de major repercussió foren el Saló dels Independents i el Saló de Tardor que se celebraven en primavera i tardor respectivament.

El 1905, en una de les sales del Saló de Tardor s’agruparen una sèrie de pintors que tenien en comú una inusitada violència cromàtica. En la mateixa sala havia una escultura de tall renaixentista, i el crític Louis Vauxcelles ho comentà dient que semblava Donatello entre les feres, que en francès es diu fauves. D’aquest comentari irònic arranca la denominació amb que passaria a ser coneguda la pintura d’aquest grup, fauvista, del qual les seves figures principals eren Henri Matisse, André Derain i Maurice Vlaminck.

El fauvisme és el primer moviment artístic revolucionari del s. XX. No es tracta d’una escola amb un programa elaborat, però serveix per agrupar a un bon nombre de pintores animats, durant un curt període de temps, pels mateixos propòsits.

Com a tendència mes o menys organitzada va tenir una vida efímera, però la "revolució del color" que dugueren a terme els fauves va servir de precedent a altres avantguardes posteriors.

Antecedents. El fauvisme arranca en molts aspectes dels grans postimpresionistes: la pinzellada expressiva de Van Gogh; un color que no coincideix amb el real de les coses de Gauguin; la tècnica de Seurat; el modelat cromàtic de Cézanne. A això s’uní l’interès per l’art primitiu d’Àfrica i Oceania, que responia al desig de tornar a la puresa dels medis d’expressió.

Característiques.

• La pintura fauvista es va basar en l’exaltació del color com element principal de la pintura. Front al prejudici sòlidament arrelat de que el dibuix havia de complir la funció més important en el quadre i de que el color era un simple element de farcit, els pintors fauvistes, o fauves, tractaren d’elaborar una pintura en la que el color, el color pur, construís l’espai i els objectes, i en la que fos, tanmateix, un medi per expressar la subjetivitat emocional de l’artista.

• La perspectiva geomètrica i la definició dels volums pel clarobscur es deixen de costat; amb la puresa colorista es busca aconseguir la màxima expressivitat.

Georges Rouault dóna gran importància al dibuix i el seu color és intens: Arlequí; Dues dones; Cap de Crist.

El fauvisme es desintegrà quan els deixebles de Matisse el titllen de purament decoratiu. Representà per a la història de la pintura, la utilització d´elements força oposats a la tradició impressionista.

L’ expressionisme alemany

Antecedents. L’ expressionisme és un moviment artístic desenvolupat principalment a Alemanya i en l’àmbit centreeuropeu entre els anys 1905, data de la constitució del grup Die Brücke, i 1930.

Tot i que els expressionistes declararen el seu art com la manifestació d’un goig de viure, s’inspiraren en una llarga tradició artística. Munch i Ensor i llur expressiu simbolisme foren un model per a ells, així com els quadres de Gauguin i la pintura gestual de Van Gogh.

Els artistes expressionistes pretenien evidenciar les emocions interiors mitjançant la deformació violenta, l'exageració i la utilització de colors intensos.

Eduard Munch va ser el seu principal exponent. Munch (1863-1944), noruec, treballa a París i Berlín fins el 1908, a on pateix una greu crisi mental, tornant al seu país, on passà la resta de la seva vida. Es un dels primers expressionistes, reflecteix l´angoixa personal. a El Crit (1893), "expressa" una desesperació total. Tot l´ambient és obsessiu, tot és agitat; Munch, capficat amb la mort, presenta un estat aparentment pitjor que aquesta.

Les escultures i les màscares d’Àfrica i Oceania, amb llur arcaic primitivisme, representaren per als artistes europeus una valuosa font d’inspiració. En els diferents moviments de l’art avantguardista de principis de segle es troba arreu una tendència vers el primitivisme. A l’igual que els dibuixos infantils o l’art popular, l’ art primitiu tampoc estava academitzat i amb això es trobava més a l’aprop del concepte expressionista que qualsevol tipus d’art acadèmic.

Característiques.

• Més que un moviment, l’expressionisme fou sobretot la cristal·lització de la inquietud, la rebel·lia i l’esperança utòpica d’una joventut particularment sensible a la lletjor, la crueltat i la mediocritat d’una societat burgesa sense horitzonts. No fou pròpiament una escola o un moviment amb postulats i manifestos explícits, com ho foren el futurisme italià o el surrealisme francès, sinó un corrent de sensibilitat lligat a un context històric i social molt precís, previ a l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

• Les seves obres tracten de transmetre una sensació de angoixa, un malestar front a la vida i un rebuig de la societat i les seves normes. L’expressió deformada que l’artista fa de les figures i ambients és, abans que res, una manifestació de la seva pròpia tensió interior i un judici cruel i pessimista de la societat.

• Poetes i dramaturgs, novel·listes, pintors i gravadors, cineastes de distinta formació i orientació coincidien en una mateix actitud vital i estètica, marcada pel refús radical d’un món decadent.

• Uns mateixos temes fonamentals atreuen a aquests escriptors i artistes: la ciutat moderna i la cara oculta de la modernització (alienació, isolament i massificació), la imatge de l’home oprimit i condemnat a la mediocritat, la misèria mòrbida dels hospitals, la prostitució, la mendicitat i la fam.

• Empren un llenguatge pictòric molt simplificat amb poques formes, que han estat reduïdes a l’essencial, cossos deformats i espais dissolts sense perspectiva, i concentren llur atenció en un color apassionat i intens.

Fundadors del grup Die Brücke. El 1905, coincidint en el temps amb els fauves de França, tres joves pintors alemanys, Kirchner, Heckel, i Schmidt-Rottluff, formaren un grup anomenat Die Brücke que significa El Pont, en la venerable i tradicional ciutat artística de Dresde. Es rebel·laren contra la seva ciutat natal, la ciutat del rococó i de les porcellanes, creant un art que tirava per la borda totes les regles acadèmiques vàlides fins el moment. Duien un estil de vida manifestament bohemi i lluïen una aparença totalment escandalosa, amb el que se situaven fora de la societat burgesa que tant menyspreaven.

L´abstracció

Els russos. Art abstracte, que no imita ni representa directament la realitat exterior, es basa en la idea que el color i la forma tenen un valor artístic.

A finals del segle XIX, August Endell (de l´art nouveau alemany, pintor) digué que estava a punt d´aparèixer un art totalment nou amb formes sense significat, amb el mateix efecte emocional que la música.

L´abstracció naixia i serà Wassily Kandinsky (Moscou, 1866-França, 1944). Abandonà la carrera de Dret per estudiar pintura a Munic el 1896. L´any 1911 s´uneix al "Blaue Reiter", torna a Rússia per ocupar càrrecs acadèmics importants el 1914; essent del 1922 al 1933 de nou a Alemanya, professor de la Bauhaus. Del 1933 fins la seva mort viu a França. Fou un dels primers i més influents artistes abstractes.

Kandinskij havia estudiat música i connectà sempre amb moviments espiritualistes. El 1910 pintà Batalla (oli, Tate Gallery, Londres) encara amb formes identificables (llances, muntanyes, l´arc de Sant Martí) però simplificades i subordinades a la composició, és de l´època fundacional del "Der Blaue Reiter", moviment expressionista alemany, hereu del "Die Bücke" i amb alguns pintors comuns. El 1914 a Rússia, Kandinskij troba que pintors com Mikhail F. Larinov i Natàlia S. Gonxarova feia tres anys que pintaven abstracte, llur moviment era el "llampanisme" (de llamp): el quadre a de semblar que suri a l´espai i al temps, gràcies als llamps de colors paral·lels i perpendiculars; influït pel futurisme, Kandinskij va anar a parar al "suprematisme", iniciat el 1913 per Kasimir S. Malevitx Tatlin, Pevsner i Naum Gabo, moviment que usa formes geomètriques simples, per cercar un art pur, lliure de tota emoció o associació, fins l´extrem de prescindir del color, perquè excitava l´emoció; Malevic arribà a pintar un quadrat blanc sobre un paper blanc.

El "constructivisme" és un moviment abstracte escultòric i pictòric fundat a l´URSS vers el 1917-1920 pels germans Pevsner, amb base en les maquetes de Tatlin, inspirades en el cubisme del París de 1912.

"Creació abstracte" (1931) és un moviment internacional d´artistes abstractes: Gabo i Pevsner són els fundadors (Tatlin era al servei de l´art oficial soviètic), amb Kandinskij, Mondrian, Arp i d´altres, significa que la tendència va en camí de ser acceptada arreu.

Mondrian i De Stijl. Piet Mondrian (1872-1974), holandès amb vida artística entre el 1895 i el 1944, influí en molts terrenys del disseny. A L´arbre roig (1912, oli), cerca una essència interna de les formes, més enllà de llur aparença i amb harmonia amb la natura, amb un component místic, fou sempre membre d´una societat teosòfica. Fundà amb Theo Van Doesburg el 1917 el moviment "De Stijl", amb estil anomenat "neoplaticisme": l´essència de qualsevol objecte pot representar-se de la manera més simple possible amb línies horitzontals i verticals i colors primaris. Així, Mondrian pintà Composició en roig, groc i blau (1939-1942, oli, Tate Gallery, Londres).

Al neoplasticisme se l’acusat a vegades de fredor, en el sentit de ser incapaç de recollir la subjetivitat de l’artista. Aquesta acusació, com a mínim referida a Mondrian, li manca fonaments. La seva subjectivitat es manifesta en el ritme de la composició, absolutament equilibrat i harmoniós, com era el seu propi temperament.

Mondrian exposà les seves idees a les pàgines de la revista holandesa De Stijl, que dirigia Theo van Doesburg, i que es convertí en portaveu del neoplasticisme entre 1920 i 1925.

El futurisme: el mite de la velocitat

Característiques

En el mateix període en que s’estén l’experiència cubista a França, a Itàlia es desenvolupa un moviment cultural de rellevància internacional, potser l’avantguarda més important de l’art italià del segle XX: el futurisme, primer moviment d’avantguarda que es plantejava una intervenció deliberada i militant a favor de la modernitat, i no només en les arts visuals, sinó en tots els camps; d’aquí que les seves manifestacions abracin la literatura, la música, el teatre, el cine, la política, e inclús el vestit i la cuina.

• El futurisme, arrelat a Milà, refusa l’art dels museus i la tradició del passat, establint una defensa intransigent de la modernitat, que identificava amb les senyals espectaculars de la moderna societat industrial, exaltant el progrés, la màquina, el dinamisme, l’energia i la violència.

• Partint de les premisses tècniques del divisionisme, els futuristes tracten d’expressar l’acció veloç d’homes i cavalls, la cursa del tren i de l’automòbil, la construcció dels barris obrers a la perifèria de la ciutat, intentant retenir imatges fugaces que passen davant la vista amb una rapidesa de vertigen.

Entre els nombrosos punts en comú amb el cubisme, els artistes d’aquest nou estil també descomposaren la superfície en diferents fragments. La seva intenció era atrapar en llurs llençs el desenvolupament d’una acció dins d’un espai de temps. Així, per exemple, pintaven un gos que corria amb dotze potes i la mà d’un violinista amb una infinitat d’àgils dits.

Pintors futuristes

A Gran Bretanya apareix un equivalent al futurisme amb el Grup Vorticista, amb David Bomberg: El bany de fang (1914, Tate Gallery, Londres).

El cubisme

Origen del moviment

Al mateix temps que a Alemanya es desenvolupava l’expressionisme, a França un artista estava causant furor amb un llenguatge pictòric totalment nou. Havia representat un grup de dones joves nues d’una forma tallant i tosca: Les senyoretes d’Avignon.

Robert Delaunay. Desenvolupa el cubisme òrfic. Influït per Seurat i els postimpressionistes, exposà amb el "Blaue Reiter". Interessat principalment pel color, aplica els principis del cubisme a la utilització del mateix. Va morir el 1914. Formes circulars.

Fernand Léger, extrema la simplicitat de les formes i usa colors brillants. Home amb gos; L´escala.

El dadaisme

El dadaisme és un moviment literari i artístic que sorgeix a Zuric el 1915, en plena Guerra Mundial. La nova situació social originada per l’esclat de la guerra provocà la fugida d’artistes i intel·lectuals cap a estats com Suïssa. El 1915, un grup internacional d’artistes es reunia en el Cabaret Voltaire de Zuric i escandalitzaven i irritaven al públic amb concerts bruitistes, recitals de poesia, lectura de textos absurds, actors vestits amb disfresses dissenyades amb objectes de la vida quotidiana. Els artistes volien, tal i com recorda Arp, “protestar contra la ignorància i la vanitat de l’home” amb treballs que duien despietadament a l’absurd tots els valors vigents fins el moment i que no tenien absolutament res que veure amb el que comunament s’entenia per art.

Aquest art del absurd aviat s’estengué por dins i fora d’Europa. A París, Nova York, Berlín i a altres llocs els artistes treballaven en nom de Dadà, contraposant l’irracional i escandalós, l’absurd i casual als caducs valors burgesos. Els seu principi fou la burla desenfadada i cínica, irreverent i escandalosa, respecte de la missió i les pretensions atribuïdes a l’art en la societat contemporània. Adoptaren el nom de dadaistes, terme derivat del francès Dadà que significa "cavallet de fusta" i que fou trobat a l’escollir a l’atzar una paraula del diccionari.

En lloc de l’art els dadaistes establiren l’antiart. Crearen un art que trencava amb el concepte artístic burgès i que es trobava fora de qualsevol tradició o encasellament històric. Havia que demostrar que l’ art no era res, que no servia per a res, que les seves preteses noblesa i dignitat eren un convencionalisme sense base. Es pintaven bigotis a La Gioconda, s’enviaven urinaris a les exposicions, en definitiva, havia que escandalitzar.

Entre les principals figures del dadaisme, hi ha que destacar a Duchamp, Picabia, Jean Arp i Man Ray entre d’altres.

Els dadaistes s’uniren el 1918, esgotant-se el moviment quatre anys més tard. Agafaven objectes d’ús comú i els presentaven com objectes artístics, van aconseguir que la gent mirés les imatges d’una manera diferent, obligant-la a reconèixer el paper de l’atzar. Acabada la Iª Guerra Mundial connectaren amb André Breton, portaveu del surrealisme i molts dadaistes es comprometeren amb aquest nou moviment.

El surrealisme

El surrealisme és un moviment fundat el 1924 pel poeta francès André Breton qui, erigint-se en ideòleg del grup, aglutinà al seu voltant a una sèrie d’escriptors i pintors. Recolliren l’herència del dadaisme emprant el principi d’allò il·lògic, irracional i casual de la seva pintura per penetrar en els camps de l’inconscient. Els surrealistes reberen forts impulsos per part de la psicoanàlisi desenvolupada por Freud i es proposaren obrir les portes de la ment cap allò irracional i desconegut, concedint un important significat al món dels somnis.

Característiques

• El surrealisme tractava d’eliminar la intervenció reguladora de la raó durant el procediment pictòric, és a dir, el que es coneix com automatisme psíquic, en el que els pintors deixen influir amb tota llibertat llurs pensaments i llur forma de pintar. Aquest procés de creació no dirigit per la consciència els hi va semblar un camí vàlid per transportar les imatges de les profunditats de l’inconscient sobre el llenç, sense cap mena de filtres.

• S’improvisaven dibuixos, formes i colors sense cap voluntat conscient o es deixava que els propis materials caiguts a l’atzar sobre una superfície crearen formes inusitades.

• Altres pintors preferien l’associació lliure d’imatges, que extreien de llurs propis somnis o de llur imaginació.

Magritte demostrà en els seus quadres les diferencies entre l’art i la realitat. Ernst va deixar via lliure al món de la imaginació. Miró dibuixà en les seves obres abreviacions poètiques de formes suggestives que amagaven una gran quantitat de significats, incitant a fantasiar i estimular la imaginació.

René Magritte (1898-1967). Belga, viu al París del 1927 al 1930 i contactà amb els surrealistes. El Plaer (1926, oli, Düsseldorf) mostra un nen menjant un ocell acabat de morir i cru, amb analogies amb El Bosco.

Salvador Dalí (1904-1989). Passà per una fase cubista. Es un dels millors exponents del surrealisme i dels més coneguts. Les seves pintures terrorífiques, de malson, són executades amb detallisme meticulós, acaben quan s´interessà per temes religiosos, per provocar la seva expulsió del moviment el 1937-1938. Va viure als EUA de 1904 a 1955, tornant a Catalunya després. Va ser en bona part responsable del seu geni creador la seva esposa Gala.

Max Ernst (1891-1976). Alemany autodidacta artísticament, mentre estudiava filosofia a Colònia. Fundà a aquella ciutat un grup dada (1921). Membre fundador del surrealisme, va viure a Amèrica del 1941 al 1956; s´instal.la després a París. És possiblement el més gran artista surrealista. Bosc i sol (1925, Museu d´Art Modern de Nova York). A primer cop d´ull els seus quadres són decoratius, però gradualment, llurs trets sinistres es manifesten. Els boscos d´Ernst són barreja de fascinació i de terror.

Joan Miró (1893-1983). A Mont-roig, recuperant-se d´una malaltia, orientà definitivament la seva vocació. A París (1919) contactà amb Picasso i Tzara entre d´altres; més tard, amb els surrealistes. Utilitzarà un seguit de signes esquemàtics i pocs colors (roig, blau, groc i negre).

L’expressionisme abstracte

Introducció

Degut a la reorganització política i econòmica del món que es produí a ran de la Segona Guerra Mundial, durant la postguerra va haver un desplaçament de la capitalitat artística, que deixà de centrar-se a París, o de manera general a Europa, per donar als EUA un protagonisme que es manifestà amb l’aparició de la primera avantguarda americana: l’expressionisme abstracte.

El nazisme i la guerra desencadenaren una emigració d’importants artistes europeus Als EUA, especialment a Nova York: els grans mestres de la Bauhaus, el bloc surrealista quasi al complet, a més de figures com Mondrian, Léger o Chagall entre d’altres. Nova York acabà convertint-se en una gran capital artística.

Principals representants i característiques

En aquest grup, del que hi ha que assenyalar que no presenta una unitat estilística, les figures més destacades foren Arshile Gorky, Jackson Pollock, Willem de Kooning, Robert Motherwell, Clyfford Still, William Baziotes, Mark Rothko, Barnett Newman, Adolph Gottlieb, Philip Guston, Franz Kline, James Brooks i Ad Reinhardt.

Són figures d’accentuada individualitat, aspecte aquest relacionable amb el corrent existencialista.

No obstant, aquests artistes no desitjaven desenvolupar amb l’art abstracte ni valores nous, ni utopies. Donaven voltes al voltant de si mateixos buscant formes d’expressió individuals.

La subjetivitat de l’artista, que havia estat determinant per primera vegada durant l’expressionisme, es convertí en l’únic sistema vàlid de mesurament de la producció artística.

Per a moltes persones era incomprensible com aquests quadres, en els quals no havia cap pinzellada que reflectís la vida quotidiana, podien ser considerats expressió del sentir modern. Més d’un considerà aquestes pintures com tacots sobrevalorats i poc professionals.

La característica més important d’aquests treballs fou que ja no representaven res que pogués reconèixer-se a primera vista. La seva contemplació requeria noves formes de visió.

A causa de l’aparent absència de qualsevol tipus de missatge als quadres, els espectadors depenien d’ells mateixos; estaven obligats a pensar sobre si mateixos i sobre el món.

Minimalisme

El minimalisme és un moviment pictòric i escultòric originat a Nova York, al voltant 1965. Es coneix també com art mínim, cool art (art fred) o art de les estructures primàries.

El propòsit del minimalisme és eliminar de l’obra artística tot l’aliè a la obra en si mateixa, a l’expressió personal de l’artista i a l’espectador, a qui no tracta d’interessar amb "missatges” de cap mena. L’obra es presenta com quelcom inexpressiu, simple, irrellevant i neutre. Tan sols s’accentuen en ell els valors intrínsecs: el material, el perfecte acabat, la puresa de colors i formes.

El minimalisme representa la culminació de la línia seguida per l’art abstracte, des de el Quadrat negre sobre fons blanc de Malevitx, passant per les obres dels seus precedents immediats: Reinhardt i Newman. Suposa, a més, una reacció contra la tendència dominant en l’avantguarda pictòrica nord-americana de la dècada de los cinquanta: l’expressionisme abstracte, i en concret la pintura d’acció o action painting, qualificada pels minimalistes com emocional, personalista i romàntica.

Els artistes minimalistes tracten d’aconseguir el màxim ordre amb els mínims elements, que en escultura es tradueix en mòduls cúbics i en pintura en colores brillants i purs sense modulació tonal i en composicions geomètriques extraordinàriament simples.

Aquesta tendència cristal·litzà quan el 1966 es presentà l’exposició Escultures Primàries en el Museu Jueu de Nova York. L’exposició mostrava treballs d’artistes nord-americans i britànics que, a principis dels anys seixanta havien començat a elaborar escultures reductives, partint de l’enunciat de Reinhardt, “menys és més”. Les obres eren geomètriques, simples, i en elles imperaven l’ordre i la claredat. Participaren, entre d’altres, Ellsworth Kelly i Sol LeWitt.

Aquests artistes confereixen a les obres una poètica rígida, freda, d’una gran claredat estructural a la que s’uneix la del color. D’alguna manera, pretenien que l’espectador dediqués més temps a reflexionar sobre l’obra que a contemplar-la, amb la qual cosa estaven enunciant ja el que passats uns pocs anys seria l’art conceptual.

El pop art

Definició

El terme pop art, abreviatura de popular art, encunyà el crític Lawrence Alloway el 1957 per designar a una generació d’artistes que, primer a Gran Bretanya i després a EUA, reivindicaren la realitat d’una "nova cultura popular", com a reacció contra l’elitisme artístic promogut per l’expressionisme abstracte que havia dominat en la pintura durant el final de los anys 40 i principis dels 50.

L’art pop és fonamentalment figuratiu i extreu els seus temes de la imatgeria de la cultura de masses: la publicitat, les il·lustracions de revistes i periòdics, els còmics, el menjar industrialitzat i estandarditzat, els objectes de consum...

Els artistes pop recuperen, front als expressionistes abstractes, el món material, elevant els objectes banals de la vida quotidiana a la categoria d’obres d’art. El públic es va sentir veritablement alliberat amb els quadres que ara representaven un món conegut i comprensible. Ja ningú havia de sentir por davant l’art; no calia coneixements previs, ni especials. El que ara es podia veure el coneixia i reconeixia tot el món. Per això no és res d’estrany que aquest art gaudís d’una gran admiració, sobretot entre la gent jove. L’art es presentava com una cosa fresca que ja no respirava el florit ambient dels museus.

Principals representants i característiques

Les primeres manifestacions del pop art sorgiren a Anglaterra, i s’originaren en les activitats de l’Independent Group, integrat per artistes, crítics, escriptors i arquitectes que es reunien a l’Institut d’Art Contemporani de Londres i discutien sobre temes com la comunicació de masses, el cinema o la música popular. Richard Hamilton, Eduardo Paolozzi i Lawrence Alloway figuren entre els principals representants d’aquesta primera onada del pop anglès. Un segon nucli, en el que se situen Richard Smith i Peter Blake, es desenvolupà entre 1957 i 1961. La tercera i última generació sorgí vers 1961 i en ella destacaren Ronald Kitaj, David Hockney, Allen Jones i Peter Phillips, entre d’altres.

Malgrat que el desenvolupament inicial britànic, on en realitat es consolidà definitivament el pop fou als EUA, i els seus grans protagonistes foren Andy Warhol, Claes Oldenburg, Tom Wesselmann, James Rosenquist i Roy Lichtenstein.

Últimes tendències pictòriques

A partir dels anys 70, hi ha un grup d’artistes que, malgrat la multitud de tendències i moviments distints, s’han mantingut fidels a la pintura figurativa. Entre ells, cal destacar a Francis Bacon, Georg Baselitz i A.R. Penck. Tots ells desenvolupen un llenguatge personal i fortament individual.

Als anys 80 destaca un grup de pintores italians, conegut com Transvantguarda italiana, al que pertanyen Francesco Clemente, Sandro Chia i Enzo Cucchi. Aquests pintors reclamen un art que entusiasmi als sentits, expressiu, espontani i original, i no un art intel·lectual.

El camp de la pintura s’ha anà ampliant a mesura que s’acostava la fi del s. XX Hi ha la sensació de que hi ha un moment pictòric en el que tot val, en el que la frontera entre l’artístic i el quotidià ha desaparegut. Antigues formes d’expressió subculturals, com els graffitis de Jean-Michel Basquiat, es converteixen, gràcies al mercat artística, en obres d’art de museu.

Ja no existeixen límits: la pintura abstracta es desenvolupa amb els mateixos drets que la figurativa, l’art informalista, l’hiperrealisme, el land art, el body art, l’art per ordinador, el vídeo art, les instal·lacions i un llarg etcètera.

ACTIVITATS

1 Relaciona les tècniques perspectives existents abans de la ruptura que significa el cubisme. Analitza les relacions d’aquest estil amb l’escultura. Qui és l’immediat referent d’aquest moviment?

2. Fes un informe sobre el corrent “Dau al Set”, valorant el que significa d’innovador dins el panorama dels anys d ela dictadura franquista.

3. Informat sobre un d’aquests corrents actuals en pintura i fes-ne un petit dossier il·lustrat: Abstracció postpictòrica (Barnett Newman, Frank Stella), Minimal art (Sol Lewit, Donald Judd, Robert Morris), Art povera (I annis Kounellis, Piero Manzoni, Mario Metz), Happening (Joseph Beuys), Body art (Yves Klein), Land art (Robert Smithson, Ana Mendieta).