TEXTOS Unitat Didàctica 1. L’ART DEL SEGLE XVIII

L'únic que demostra tota aquesta desclassificació massiva de docu­ments és que a Wikileaks els fa falta un editor que dis­crimini una mica abans de penjar a l'estenedor totes aquestes xafarderies d'Estab". «Estimat Rufus», dic jo, «el motiu del rebombori és molt senzill: les veritats, encara que siguin petites, ofenen». «Vet aquí un altre tòpic», em contesta Rufus, desautoritzant-me sense embuts davant dels periodistes. «Les veritats que ofe­nen no són veritats sinó atacs. Les filtracions de Wiki­leaks, per més defensables que siguin, són atacs en tota regla i la ràbia que susciten en alguns poders fàctics és legítima. Però la veritat és una altra cosa i no pot ofen­dre mai. Contempla si mai vas al Museu del Prado els retrats que Velazquez va fer dels Àustries o els quadres amb què Goya va retratar la dinastia borbònica. Allà hi ha una ràbia filtrada per la veritat, tan perfectament continguda per la bellesa de l'execució, que no va a arribar a enverinar mai les suposades víctimes d'aquells retrats. Ni Felip IV ni Ferran VII no es van sentir mai insultats per aquells pintors magistrals, que tenien el do de captar les filtracions de la seva ànima amb tanta veritat que era impossible que hi detectessin l'hostili­tat que avui ens arriba a nosaltres. I que probablement no és més que l'hostilitat i la vergonya amb què ens mirem la història més negra d'Espanya. Si parlem d'art, de l'art de debò, aleshores la veritat no ofèn mai. Si Velázquez hagués embellit les faccions de Felip IV, no l'hauria afalagat mai tant com va fer retratant-lo en tota la seva condició de peix bullit. No amic, no. Els insults ofenen. La veritat, sublimada per la bellesa, mai».