4. L’art barroc als Països Catalans

Arquitectura

L’arquitectura civil és insignificant, mentre que en la religiosa es manifesta sobretot en els cambrils; el de la Mare de Déu dels Desemparats de València (1652) , la capella de la Santa Cinta , a Tortosa, etc.

Del tipus d’església de nau única amb capelles laterals destaquen la de Sant Nicolau (1673), a València, i la de Betlem (1680-1730) , a Barcelona, i, entre els presbiteris, el de la seu de València.

Quant a les façanes, cal distingir tres etapes:

-la de trànsit (portals de Sant Francesc i de la seu, de Palma de Mallorca).

-la més barroca (catedrals de Girona i de Tortosa).

-la de parament corbat (seu de València).

Escultura

Pel que fa a l’escultura, excel·liren Agustí Pujol, Lluís Bonifaç, els Tramulles i Josep Simó Xoriguera, el Vell, pare de Josep Benet Xoriguera, el cognom del qual serví per a denominar el barroc castellà (xoriguerisme). A Manresa reeixiren els escultors eclesiàstics (els Grau, els Sunyer i els Pedró); Vic constituí un altre nucli important amb els Costa i els Moretó. A València cal citar els Capuç.

Pintura barroca a Catalunya

Després dels primers decennis del Sis-cents la pintura tendí a ser desplaçada pel relleu escultòric policromat en els retaules. D’altra banda, la destrucció i la dispersió han afectat greument el coneixement de la pintura sis-centista. Per exemple, no es pot valorar l’impacte de l’activitat de fra Juan Ricci a Montserrat, on estigué entre els anys 1627 i 1640. I quant als autòctons, la poca informació que es té del famós Pere Cuquet (mort el 1666) el mostra com un pintor poc dotat que compon amb prou feines explotant les estampes que té a mà. Amb tot, es trobarien obres anònimes com el Retrat de Rafael Bonaventura de Gualbes (1661) que justifiquen una visió més optimista de la situació. En el darrer terç de segle es nota, però, un nou dinamisme de la pintura, malgrat que no es tradueix en grans assoliments qualitatius. És el moment dels Juncosa, entre els quals destaca el famós i gens estudiat cartoix fra Joaquim (mort el 1708) que ingressà a Escaladei el 1660, i en segon lloc el seu cosí, el doctor Josep Juncosa (mort el 1690), que deixa obres a Tarragona i Barcelona. En la darrera capital també pot il·lustrar la “desclosa” pictòrica el conjunt de Pau Priu (mort el 1714) a la Sala Capitular de la catedral, un autèntic collage de motius de la gran pintura classicobarroca i barroca italiana, coneguda a través d’estampes.

Aquests horitzonts locals contrasten amb la brillant carrera de Jacint Rigau –o Rigaud- (1659-1743) català del Rosselló i portentós retratista a la cort de Lluís XIV.

També fou un fenomen sis-centista l’arrelament el gravat alcogràfic Catalunya.Molts dels gravats foren realitzats per argenters, com el pioner Joan Baptista Vilar, B. Fornaguera o J. Matons. Però cal destacar la producció de Ramon Olivet (mort el 1657), documentat com a pintor i gravador.

L'escola valenciana

El pintor principal fou Francesc Ribalta (1565-1628) , solsonès, que va seguir les formes de l’escola de Caravaggio, o sigui, el tenebrisme. En el Crist abraçant a st. Bernat, Retrat de Ramon Llull o en La visió de st. Francesc es troba una plena realització de la tècnica dels contrastos entre llum i ombra.

Ribalta deixa de cantó l’academicisme des de la seva joventut per expressar la vida religiosa amb un sentit molt més quotidià que els seus antecessors. La seva formació discorre en El Escorial, on entra en contacte amb Juan Navarrete.

Establert a València des de 1595, adopta un estil realista, amb el que exalta la figura humana i les seves misèries. Els homes sants que ocupen els seus quadres són models del carrer, als que reflecteix en el llenç amb tots els seus defectes i les petjades que el pas del temps i el treball ha deixat en els seus rostres. La il·luminació dels seus quadres es caracteritza pels forts contrastos.

Conegut com l’Españoleto, Josep de Ribera s’instal·la des de molt jove a Nàpols, on entra al servei del duc d’Osuna. El contacte amb la pintura de Caravaggio és decisiu en la seva posterior evolució. Durant la seva primera etapa, els martiris i els sants són els principals temes que toca. D’aquesta època és l’impressionant Martiri de st. Bartomeu. A la seva producció sacra hi ha que afegir una sèrie de retrats de filòsofs i escenes mitològiques, com La mort d’Adonis.

El coneixement de la pintura veneciana, en conseqüència el domini del color i l’estudi de l’anatomia humana, són les grans preocupacions d’aquest autor. A partir de la segona etapa mostra gran inquietud per reproduir l’atmosfera en l’escena. Aquesta peculiaritat el converteix en un dels pintors més importants del barroc europeu.

ACTIVITATS

1. El renaixement italià. Escriviu un text de 10 línies com a màxim que sintetitzi els quattrocento i cinquecento. Heu d'incloure-hi cronologia, característiques, autors i obres principals.

2. Relacioneu les quatre obres següents amb el període artístic corresponent.

3. Las Meninas de Velázquez

· Feu una visita virtual al quadre Las Meninas de Velázquez del Museo del Prado, a la corresponent adreça electrònica.

· Seguiu tots els passos possibles per a estudiar el quadre en profunditat. Investigueu els diferents aspectes amagats del quadre Las Meninas.

· Imagineu que sou historiadors i heu de comentar el quadre Las Meninas de Velázquez a un grup de persones que van al Museu del Prado. Prepareu en un full, una explicació del quadre.

· Elaboreu per escrit i amb les corresponents imatges un informe, descrivint pas per pas els punts anteriors.

4. Mots encreuats. Majúscules sense accents.