-Iª Guerra Mundial

CAMINS DE GLÒRIA (PATHS OF GLORY) (1957)- DIRECTOR: Stanley Kubrick (86 MINUTS, VERSIÓ DOBLADA AL CATALÀ) Intèrprets Kirk Douglas, Ralph Meeker, Adolphe Menjou. Guió: Stanley Kubrick i Jim Thompson. Fotografia: George Krause. Música: Gerald Fried. Producció nord-americana de James B. Harris.

Sinopsi

Un coronel de l’exèrcit francès, durant 1a Iª Guerra Mundial, rep una ordre suïcida dels seus superiors. El fracàs implica la mort de tres innocents.

L’absurd de la guerra reflectit amb contundència i eficàcia, tot i que sembla que sense masses conseqüències. Sembla que ni polítics ni militars entenen de bon cinema.

“Stanley Kubrick :era un jove realitzador nord-americà que havia fet la seva carrera al marge

de Hollywood quan, després d’Atracament perfecte - un excitant triller que va merèixer els elogis d’Orson Welles- va seguir la seva prestigiosa trajectòria amb l’adaptació d’una novel·la autobiogràfica de Humphrey Cobb. L’experiència d’aquest soldat canadenc que havia lluitat a Europa durant la Primera Guerra Mundial reflectia les execucions pour l’exemple que l’exèrcit francès portava a terme entre els seus homes per evitar la covardia i les desercions, i causava així unes dues mil baixes que, posteriorment, van ser moralment rehabilitades.

Gràcies a la col·laboració de Kirk Douglas, en la seva doble funció de productor i protagonista -que després repetiria a Espartaco- Kubrick va gaudir d’un pressupost suficient per poder rodar als voltants de Munic, i reproduir així la confrontació existent entre els elegants palaus habitats per generals que viuen 1a guerra com un joc i donen ordres amb l’únic benefici d’un ascens en la seva fulla de serveis i les trinxeres plenes de fang en les quals milers d’homes es disposen a morir d’un enemic que Kubrick - com després faria a La chaqueta metálica- insinua però no mostra. En canvi, el realitzador nord-americà subratlla aquestes contradiccions amb dos tipus de moviments de càmera ben diferenciats, ja que, mentre el seu moviment en els estrets passadissos de les trinxeres sempre segueix una trajectòria frontal que permet reflectir 1′evident preocupació del coronel que es troba atrapat entre 1′obligació de complir una ordre absurda i 1′evidència del sacrifici inútil dels seus homes, en els elegants salons del palau, la càmera es desplaça horitzontalment per mostrar les escenes d’un judici absolutament arbitrari.

Construït al voltant d’un guió implacable - en el qual va intervenir 1′escriptor policíac Jim Thompson-, el film depura doncs qualsevol element superficial per dirigir tota la seva càrrega crítica contra la jerarquia militar, en una denúncia que l’exèrcit francès mai va digerir. L’estrena a Brussel·les va provocar aldarulls públics i una intervenció de 1′ambaixada francesa. La censura d’aquest país el va prohibir durant catorze anys i Camins de glòria tampoc es va estrenar ni a Suïssa - curiosament solidària amb la reputació pública de l’exèrcit francès- ni al nostre país fins ben entrada la democràcia - després d’una aïllada projecció en el Festival de Sant Sebastià el 1980-, cosa que confirmava la vigència del dur al·legat antimilitarista expressat per un film decididament exemplar.”

(“Contra la guerra”, Esteve Riambau, diari Avui, 14 de juny de 1996)

Pel·lícula de culte d´un director mític, Senders de Glòria, narra basant-se en una novel·la de Humphrey Cobb, que se inspira en fets reals, l´afusellament de tres soldats francesos acusats de covardia davant l´enemic durant la primera guerra mundial. El seu advocat defensor, el coronel Dax (extraordinari Kirk Douglas), no podrà fer res per salvar-los, car que la sentència està dictada abans de començar el judici.

El general Broulard (Adolphe Menjou), ha insinuat al general Mireau (George Macready), la possibilitat d´un ascens si aconsegueix prendre als alemanys una posició infranquejable. Sabent que és una tasca suïcida ordena al coronel Dax que prepari l´atac. Aquell li fa veure que serà una carnisseria absurda. Però Mireau no cedeix. Dax, citant a Samuel Johnson pronuncia una de les frases més lúcides de la pel·lícula: “El patriotisme es el darrer refugi dels canalles”. Finalment l´atac es du a terme. Només sortint de les trinxeres els soldats francesos moren com a mosques, però intenten avançar. Al no poder fer-ho tornen enrere.

El general Mireau, veient perillar el seu ascens ordena bombardejar als seus homes. l´únic que aconseguirà el coronel Dax, amb l´amenaça de fer pública aquesta circumstància, serà que se li obri un expedient al general Mireau. Kubrick ens ofereix en la seva quarta pel·lícula una lliçó magistral de posada en escena, de planificació i d´estructura narrativa. Estam davant d´un veritable autor cinematogràfic, uns dels icones culturals del segle xx, i aquesta és una de les seves cintes que més aprop està de la perfecció.

Des dels primers moments es fa palesa la diferència entre el luxós castell que habiten els generals i les trinxeres estretes i brutes on malviu la soldadesca. Són famosos els tràvelings laterals que Kubrick hi filma. En els rostres dels soldats no hi ha ni una molécula d’heroisme ni d´amor a la “bandera”, tan sols hi veiem fàstic, esgotament i por. El director americà fa també una denúncia del classisme d´una societat extremadament injusta en la que els que manen disposen capritxosament i segons els seus interessos de les vides i les morts dels seus subordinats. Kubrick també du a terme una direcció d'actors extraordinària.

La pel·lícula es va estrenar amb normalitat a Nord Amèrica, però a Europa els problemes foren nombrosos, va ésser prohibida a Suiça, hi va haver aldarulls als cinemes de Bèlgica, i les pressions exercides per la diplomàcia francesa aconseguiren que es retiràs de la cartellera, tornant a exhibirse després amb “una nota explicativa i la Marsellesa”. A França no es va estrenar fins a l´any 72 i a l´estat espanyol fins al 86.

Una curiositat: el títol de la pel·lícula es va treure d´uns versos del poema de Thomas Gray “Elegy in a Country Churchyard”: “Els senders de la glòria no condueixen més que a les tombes…”

En definitiva la pel·lícula de Kubrick és una extraordinària obra d´art. Un al·legat antibel·licista i un furibund atac al poder establert, contra l´autoritat com a principi de dominació i al patriotisme com a justificació de les mes brutals atrocitats. Però el director nord-americà ens obri una diminuta porta a l´esperança en la darrera i absolutament antològica secuència: una presonera alemanya ha de cantar a la cantina del campament davant els soldats, ells la reben amb befa, i xiulets, ella, tímida i espantada, amb un fil de veu que li tremola comença una cançó aferradissa i senzilla, a poc a poc es va fent el silenci, després alguns comencen a acompanyar-la amb la seva veu, i els ulls d´aquells homes es van omplint de llàgrimes; tenen la tristíssima mirada de l´enyorança, enyorança dels éssers estimats i d´allò que la guerra els ha robat per sempre més: la innocència que ella representa. Aquella al·lota que canta davant ells podria ser la seva germana o la seva filla o la companya a qui volen abraçar. I qui sap si algú d´ells ha matat al noi que la havia d´estimar durant tota la vida. Ella al final té un somriure als llavis. Amb aquesta escena Kubrick fa una declaració de fe amb la humanitat i ens diu que entre aquella jove alemanya i els soldats francesos no hi ha cap disputa i que els veritables enemics són els generals que en nom de la pàtria fan el negoci de la guerra.

JOHNNY COGIÓ SU FUSIL (JOHNNY GOT HIS GUN). DIRECTOR: Dalton Trumbo (107 MINUTS, COLOR ! BLANC I NEGRE). Intèrprets : Timothy Bottoms, Kathy Fields, Jason Robards. EUA, 1971.

Sinopsi. Durant la Primera Guerra Mundial, un noi ha quedat cec en la batalla i ha perdut les extremitats.

Drama antibel·licista benintencionat i colpidor. Film prohibit durant el franquisme. Un dels al·legats més durs contra la guerra i el militarisme.